Col·laboració en llibre Nou breviari de ciutadania. Edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució. Girona, CCG, 2009

Penso sovint en el país, en la terra i en les persones; penso la història i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé una tendresa especial si penso en el país petit, el més proper, el que tenim a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach on descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.

Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar coses elementals i bàsiques, de posar en valor en nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. D’aquí que tots els que es van veure obligats a marxar pels camins de l’exili i no vam poder tornar, visquessin unes vides tristes i marcades per l’enyorament. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.

Em sembla que país i paisatge han crescut juts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de moltes generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.