Épíleg del llibre Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005

De la mateixa manera que he volgut que aquest llibre l’obrissin unes paraules del conseller primer Josep Bargalló, no el puc concloure sense dedicar unes paraules al president Maragall. Hem viscut plegats moments apassionants de la vida política catalana i espanyola, hem vibrat junts amb esdeveniments històrics, ens hem emocionat, hem compartit projectes, il·lusions i somnis per a les nostres ciutats, per a tots els municipis de Catalunya i per a tot Catalunya. Quan Narcís Serra fou nomenat ministre del primer govern de Felipe González i Pasqual Maragall va ser elegit alcalde de Barcelona, va venir de seguida un dissabte a casa meva de Girona, aleshores a la plaça de Sant Pere, per compartir el moments i la novetat de la situació. Des d’aquell moment no hem parat de fer coses junts. Ens sabem, ens coneixem, ens respectem, ens estimem. Mantenim un alt grau d’independència l’un de l’altre, i no som donats, entre nosaltres, a gaire dissertacions. Però quan convé hi som. L’apassionant moment del nou govern catalanista i d’esquerres ens ha donat noves oportunitats de continuar plegats en el treball per Catalunya. Al desembre de 2003, en un gest sorprenent però habitual en ell, em féu dipositari del seu exemplar del Pacte del Tinell, que guardo amb cura a casa. Hem viscut situacions i d’una gran intensitat, de tensió política i emocional.

Les notes que vaig publicar al diari Avui

[1]són potser molt conjunturals i no em semblen suficients per donar el to i la temperatura de la meva relació amb Pasqual Maragall. Corresponen al moment en què Maragall reflexionava sobre el seu futur i prenia distància i temps per saber què havia de fer, què volia fer i com ho havia de fer. Jo sortia de les eleccions de 1995 i exercia, no sense dificultats, de president del grup parlamentari socialista i, eventualment, de cap de l’oposició amb molt poc reconeixement i respecte per part d’un President Pujol que havia perdut la majoria absoluta, però que es mostrava disposat a apurar fins a les últimes conseqüències la seva capacitat de mantenir un punt d’equilibri entre tots els grups com si de fet disposés d’una majoria sòlida. No em va ser fàcil compaginar l’alcaldia i la provisionalitat i fragilitat d’aquesta situació, en entredit cada vegada que s’intuïa que Pasqual Maragall podria estar disposat a assumir el repte. Però després d’una trobada amb Narcís Serra, aleshores primer secretari del PSC, vam preparar les coses amb ganes que sortissin bé i que ens donessin la victòria en l’escomesa electoral de 1999. La convivència parlamentària a l’oposició de 1999 a 2003 i l’experiència del govern alternatiu i la moció de censura ens van acabar de mantenir units en un treball i objectius comuns.

És per tot això que em sembla imprescindible de concloure aquests perfils amb una aproximació a Pasqual Maragall. He cregut que la millor manera de fer-ho era aportant, ara, en l’epíleg d’aquest llibre, les meves paraules de presentació del dia 10 d’octubre de 2003, a la Farinera Teixidor de Girona, en la conferència que hi va donar Pasqual Maragall, en el cicle que el diari El Punt va organitzar amb parelles de presentador i conferenciant de tots els líders i candidats dels partits catalans amb representació parlamentària.

PRESENTACIÓ DE PASQUAL MARAGALL

No us faré cap introducció sobre el clima i les condicions polítiques d’avui a les terres de Girona.

Només us diré que sospesant l’oferta, analitzant els candidats, coneixent la realitat, sabem que ara les terres de Girona tenen una gran oportunitat. L’oportunitat d’un desvetllament equilibrat i serè, per trobar un horitzó clar i un lideratge segur. En benefici d’una millor terra i un millor govern

Girona ara es mereix més i Pasqual Maragall sabrà interpretar-ho i fer-ho possible.

Us diré com és per a mi Pasqual Maragall.

És anàlisi, reflexió, intuïció, passió, idees. Viu intensament l’activitat política i la passió per Catalunya i Espanya. És en aquesta matèria compulsiu i no baixa mai la persiana de la reflexió, que concreta en textos sintètics, en guions generals, en formulacions precises que escriu a tota hora i sovint de matinada.

Nascut políticament en la clandestinitat, en el contrast dur, punyent, de l’aula i la fàbrica. Fet en el terreny del conreu de les idees cisellades pel temps i l’experiència.

Madurant a cop d’ensurts, d’experiència, de relacions intel·lectuals i humanes.

Format políticament, intel·lectualment i humanament a casa, en el conreu obert del catalanisme i de les relacions amb el món i els pobles d’Espanya. Apreses del pare i de la mare i del record de l’avi Joan Maragall i de la seva experiència de relacions amb els intel·lectuals castellans.

Format també a les universitats, d’aquí i de fora d’aquí, explorant els secrets del territori, del paisatge, de les societats i els comportaments col·lectius i, especialment, els secrets de la urbanitat.

Format al carrer i al Partit i en la construcció del Partit des de l’enquadrament en moviments arrelats lluny, endarrere en el temps, i culminats en la mateixa fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Madurat políticament, intel·lectualment i humanament en l’exercici de plenes responsabilitats en el terreny del govern de la ciutat i en el terreny de la gestió dels sempre difícils camins de l’oposició.

Voldria resseguir, amb Pasqual Maragall i els seus propis textos, l’itinerari d’aquests moments de sòlida implantació política i de govern i de fructífera generació d’idees. I per fer-ho voldria fer-ho centrant-me en els darrers vints anys i acompanyant-me d’unes quantes cites textuals que, publicades en els seus llibres, recullen la part més essencial del seu pensament.

I. La preparació del somni

Prenem Refent Barcelona (1986) on destil·la les idees principals, el dibuix bàsic, la formulació essencial de la nova Barcelona. Obrir la ciutat. Obrir-la al món, però obrir-la al mar. Fer que Barcelona descobreixi la línia de l’horitzó en tota la seva costa. Després rejovenir el cor de la ciutat, desvetllar-la, donar-li un nou impuls. L’aposta per Ciutat vella i per abordar un gran projecte de regeneració urbana i rehabilitació, que ha donat els seus fruits i que ara viu, però, moments de tensió i contradicció. Pensar també la ciutat cap enfora, orientada a ponent, pensada amb Collserola i les poblacions i comarques que hi limiten. L’afirmació constant d’un sentit molt sòlid del municipalisme, l’afirmació del paper catalitzador del projecte olímpic que vertebra tots els entusiasmes d’una societat que es deixa seduir per aquest projecte. I, finalment i en plena campanya de les eleccions de 1983, les primeres on Maragall seria candidat a l’alcaldia de Barcelona, una constatació i afirmació rotunda: “La ciutat és la gent”. Afirmació que un professor de Boston que assisteix a l’acte s’afanya a recordar-li que és una frase literal de Shakespeare. Així, doncs, el 1983 un primer Shakespeare per començar. Més endavant veurem com a criteri de Màrius Serra, Shakespeare és recurrent en Maragall.

II. El somni

La realitat brillant de Barcelona acompanya els anys centrals de l’alcaldia de Pasqual Maragall, en un moment en què la ciutat troba un reconeixement d’abast mundial. Agafem el fil del llibre Barcelona, la ciutat retrobada (1991). L’actualitat del pensament de Maragall en aquest punt combina pragmatisme, realisme i utopia i somni.

“La ciutat retrobada és la ciutat normal, la Barcelona que ha de poder viure cada dia els seus problemes amb la capacitat d’enfrontar-los amb els mitjans propis de la normalitat” (p.153). I en un apunt que avui ens afanyaríem a considerar d’actualitat punyent conclou: “En aquesta comesa hem de mirar de no perdre la batalla de la urbanitat després de guanyar la de la infraestructura. De no guanyar en el camp del hardware (la infraestructura) i de perdre en el del software (la urbanitat)” (p.154). Sobre aquesta qüestió i amb aquests criteris clars, Maragall encarregaria a Maria Aurèlia Capmany un Manual d’Urbanitat, un llibre de civisme que va posar l’accent en el moment de la seva aparició en el conjunt dels valors que han de fer fàcil i possible la convivència ciutadana.

III. El Hamlet de l’escena política catalana

Amb Què pensa Pasqual Maragall (1997) ens situem a mig camí de la legislatura que he esmentat al principi d’aquestes notes. Encara no hi havia res decidit del tot i alguns fèiem aquí una certa travessia del desert. És el moment de l’anada a Roma. Màrius Serra, en l’epíleg, desgrana la filosofia del dubte com el punt d’introspecció reflexiva i d’allunyament momentani per a prendre la decisió definitiva.

Maragall expressa els seus temors

“El que passa és que podem acabar avorrint a la gent. Penso que Pujol ha guanyat en extensió, en superfície el que ha perdut en profunditat (p.14).

A Catalunya molt poca gent dubta que som una nació, però ningú com Pasqual Maragall ha maldat per garantir que aquestes qüestions conceptuals bàsiques no es perdrien en les escletxes del nou Estatut o en el desmenjament dels que passen de conceptualizacions identitàries. Sobre aquestes qüestions el debat és sempre molt obert i a vegades sagnant, i el que cal són idees clares per desmentir els que voldrien veure liquidada aquesta qüestió sense adonar-se que molt probablement alguns dels nostres temes pendents ho són com a conseqüència de no haver aclarit prou això amb caràcter previ. És el recorregut intel·lectual i ideològic del nacionalisme al catalanisme:

“Davant el públic més universal que em pugui imaginar probablement hauria de dir que sí que sóc nacionalista” (p.15). Però “Hi ha nacionalismes oberts i n’hi ha de tancats, hi ha nacionalismes i catalanismes” (p.15) i és clar: “El nacionalisme català té una tendència a convertir-se en pur nacionalisme, en una pura defensa del concepte de nació. Però a mi m’interessa Catalunya…” (p.16). Catalunya i els catalans i les catalanes, els seus drets i els seus deures reconeguts explícitament, proclamats sintèticament, anunciats amb solemnitat en textos breus i clars que es puguin aprendre.

Maragall, però, va més enllà i no defuig el problema d’Espanya, això sí, amb afirmacions tallants, concloents: ”He escrit que Espanya és un projecte  i Catalunya és una realitat” (p.15).

IV. El futur abans del futur

A Els orígens del futur (2002) es formulen les idees força de la Catalunya del futur. El futur com a aposta i com a repte, plantejats i escrits molt abans de la inundació metàl·lica i buida de contingut dels futurs publicitaris que han envaït la vida de Catalunya, durant l’estiu de 2003, en una campanya institucional que uns mesos més tard veuríem repetida mimèticament en una campanya d’un dels partits que va concórrer a les eleccions d’aquella tardor.

“Ara hem de sentar les bases d’ un catalanisme que doni millors resultats per a tothom. Que estigui a l’alçada dels temps, que respongui als reptes que planteja el futur. El meu partit prefereix privilegiar l’aspecte positiu i propositiu d’aquest ampli catalanisme. No volem situar el debat en un intercanvi de retrets, sinó posar damunt la taula del menjador de tots els catalans propostes molt concretes d’una política diferent en cada sector de la vida social actual” (p.188).

V. Els ingredients del futur. El nou somni

Maragall afirma, 2000-2003 (2003). Aquí trobem un compendi de totes les dèries, les obsessions, les passions que han mantingut Maragall atent, despert, viu, alerta per parlar de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món, de la guerra, del terrorisme, del País Basc, dels amics. Però sobretot un compromís bàsic amb els catalans “Escoltar, proposar,governar”. ”El rellotge de la història no l’aturarà  el pacte de les dretes. Lentament la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somniat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català”. “Una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l’avenç d’Espanya cap a una posició important en la política europea” (p.36).

Maragall se’n va de Catalunya al País Basc en les seves reflexions sobre el paper d’Espanya i de les comunitats nacionals en el seu si. No pot defugir, per molt que alguns l’intenten dissuadir, el repte i el tema, i aborda amb freqüència el problema basc i el tema del terrorisme, tot apel·lant al dolor per tot el país Basc, pels amics més pròxims, els atemptats punyents com el de JR Recalde, o l’assassinat de Lluch. Maragall sap que ha de lluitar contra moltes inèrcies, tabús, pors, però que només es pot avançar si disposem d’ un discurs que obri portes i dreci ponts. I que no defugi cap dels temes constituents, fundacionals i la seva  revisió.

“La Constitució i els Estatuts són correctes, ja que ens han permès arribar fins aquí. Però hi ha fatiga en els seus materials” (p.177).

I hi ha també anquilosament de les posicions dels qui governen en un procés de crispació, tancament i radicalització que el porten a opinar que “Quatre anys més de deriva com la dels dos últims anys, i Espanya perdria el nord. Mai millor dit”.

“La tesi que defenso és que Espanya, l’Espanya d’avui comença a creure en si mateixa. Que no necessita redemptors. Que no vol que els separadors i els separatistes se la disputin.” (p.89).

VI. Un altre Shakespeare encara

 Acabo. Maragall alimenta constantment idees i propostes. Bull de dia i de nit. Superat el dubte hamletià de Màrius Serra, situat sòlidament en l’escena política, administrades adequadament les raconades de quatre anys d’oposició i de construcció, Maragall a punt de guanyar i governar sap rejovenir constantment el seu ideari i la seva proposta.

Maragall jardiner d’idees fent seus els versos del primer sonet de Shakespeare:

“De criatures belles, en volem increment

perquè no mori mai l’esplendor de la rosa

sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,

vingui una tendra hereva per fer-nos-la present”.

Han passat més de dos anys d’aquella presentació. La mantinc tota. I ara hi afegiria que després de l’experiència d’aquests dos anys sé que Maragall, com tots, ha passat per moments difícils. L’he vist créixer en aquests moments i no perdre mai la calma. L’he vist convençut de les seves propostes i convençut de fer-les tirar endavant. L’he vist tenaç, insistent, decidit. He vist atacs mesquins, maniobres rastreres, he vist fer créixer ombres de dubte, núvols de tempesta. Sé que molts sectors de la societat espanyola l’han posat en el seu punt de mira i que alguns sectors de la societat catalana han expressat reserves i dubtes.

Però, amb les contradiccions que es vulguin, Pasqual Maragall ens proposa vèncer les inèrcies, trencar les resistències, abordar el canvi en profunditat, interpel·lar tota la societat i demanar-li una nova complicitat. Aquest és el repte de l’Estatut i de totes les lluites que s’han congriat al seu voltant. Però més enllà dels dubtes, el mateix desgast dels materials a què al·ludia Maragall en un text que hem citat més amunt justifica del tot el debat i la proposta. Sabent, això sí, que l’Estatut és més important per tenir-lo i aplicar-lo, per tenir-ne consciència i constància, que per sacralitzar-lo com un fi en ell mateix. Hi ha vida sense Estatut. Però amb un nou Estatut hi ha una vida millor. Que és el que esperen els ciutadans i no ens perdonarien si no ho féssim. La votació al Parlament de Catalunya del dia 30 de setembre de 2005 marca una nova fita en la trajectòria política i personal de Pasqual Maragall. Una fita per a tot Catalunya ara amb la proposta d’un nou Estatut, votat a favor per 120 dels 135 diputats i diputades del Parlament de Catalunya. Només cal esperar que el recorregut dels propers mesos confirmi les expectatives.


[1]Notes d’en Quim per a en Pasqual”.  Avui, 12 de desembre de 1996.