El Punt

Cada vegada que s’acosten eleccions ens agafa a tots un frenesí estrany, una acceleració imparable. Les administracions aturades per dins adopten per fora una aparença d’hiperactivitat i ens volen fer creure que estan com mai al costat dels ciutadans i ciutadanes. Mes a prop que mai. La paràlisi interna es pagarà molt cara després. La paguen cara els administrats i el ritme mateix de l’actuació de l’Administració pública que és compulsiu i com a tal immadur. Però si haguéssim de jutjar per les aparences tot i que ja sabem que les aparences enganyen, podríem fins i tot arribar a la conclusió que ens aniria bé a tots, als ciutadans i al país, que hi haguessin eleccions cada any. En una visió superficial podríem pensar que amb més eleccions ens farien més coses. Però això seria tant com pensar que els polítics que ho fan així es prenen els ciutadans com a menors d’edat i tenen un mer sentit instrumental de la democràcia.

Quina lectura podem fer ara del vendaval de promeses, de nous programes, de primeres pedres, de plaques i cartells, de medalles i diplomes?

D’una banda, un sentit paternalista de la política i de l’altra la contumaç insistència en aparentar el que ben bé no és. Aquest festival no es correspon amb la normalitat que volem i desitgem i que ens convé. Fer normal el que és normal; fer que les coses funcionin; obrir allò que ja s’ha acabat; fer immediatament útil tot allò que ja és apunt. Així, simplement. Com un acte de devolució natural: amb els diners de tots s’ha fet això i en fem lliurament a la comunitat perquè el que s’ha pagat amb diners de tots és de tots.

Tot ve a tomb del devessall de primeres pedres que s’anuncien i es fan i que tot fa preveure que aniran en augment. Però estic ben convençut que aquests pedres són les pedres a la sabata de qui les col•loca, pedres a la pròpia teulada.

Les primeres pedres són xecs en blanc, anuncis fora de termini, fracassos inconfessats. Promeses sense complir, intents de fer gol a la pròrroga. Per què hi ha més primeres pedres que inauguracions? Per què es concentren ara? Com és que no s’han posat fa un any? O, com és que hi ha primeres pedres col•locades abans de l’estiu que des el mateix dia de la seva col•locació es troben soles i mortes de riure tot esperant que comencin de veritat les obres anunciades amb bombo i platerets? Passa força el mateix amb els anuncis de nous programes. Per exemple, programes per a les famílies nombroses, programes d’habitatge, programes d’atenció a les persones grans, programes d’atenció a les persones soles. Quina credibilitat tenen ara aquests anuncis en boca d’aquells que fa vint-i-tres anys que controlen i usen tots els mecanismes i tots els ressorts del poder? Com és que fins ara no hi havien atinat? Com és que intenten espolsar-se la responsabilitat que els correspon pel fet que fa anys que tenen el govern a les mans i no han abordat fins ara el problema? Dit d’una altra manera. Si estem a la cua d’Europa en despesa social, com així ho demostren tots els estudis publicats, aquest és un rècord lamentable que no es repara per moltes primeres pedres que hi posin.

Els governants de CiU acostumats a apalancar-se en el poder han confós des de fa temps els seus interessos i les seves necessitats amb els interessos i necessitats del país que interpreten i monopolitzen al seu aire.

La prioritat de les persones i del país hauria de tornar al primer pla. Catalunya està en joc i el seu i el nostre futur també. I ara convé un canvi. I això ja no ho garanteixen aquells que autoproclamant-se hereus estan més preocupats per l’herència que per l’amor a Catalunya.

La nostra oferta és la mateixa que vaig fer fa vuit anys: “Oferim un tarannà que no és propens a posar-se medalles, que està disposat a no col•locar primeres pedres, que estem disposats a no cultivar la personalitat dels dirigents posant plaques a cada cantonada, que estem disposats a informar sense saturar, que estem disposats a fer de la publicitat institucional una eina de formació cívica i nacional, que volem substituir la propaganda per la informació, que volem treballar per realitats tangibles”.

Dit fa vuit anys ressona ara mateix amb una total actualitat.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-663495