Diari de Girona

Hi ha dos elements que constitueixen l’essència del barri de Pedret. La pedra i l’aigua. L’aigua del Ter i de l’Onyar, la pedra de Montjuïc. L’aigua manyaga i bruta de la presa dels antics molins de la Manola o l’aigua desbordant dels grans aiguats. I la pedra que durant segles ha caracteritzat l’encaix de la renglera de cases entre el riu i la muntanya. Aquest espai estret, aquest pas, ha anat canviant de fesomia.

Ens en ha transmès una imatge electritzant, antològica, Josep Pla en el seu llibre Girona, un llibre de records (1ª edició, 1951). “Pedret és un carrer de cases afilerades davant de la carretera. De l’altra banda hi ha el Ter, ample, endegat en una presa, d’un tèrbol blanc.

Fou en aquest estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat”.

I segueix el text assenyalant l’impacte visual de la Catedral amb la nau “imponent”, de “l’agulla finíssima i altiva” de Sant Feliu i de la massa vegetal de la Devesa.

Pla doncs assenyala el barri de Pedret com una porta d’entrada a la ciutat. Però Pla encara no podia ser conscient d’alguns canvis memorables i intermitents que havia d’experimentar el barri. Al llarg del segle XX a la carretera s’hi afegiria a partir de 1926 el ferrocarril de Palamós i de Banyoles, a la silueta de la renglera de cases desapareixeria l’any 1920 l’edificació de l’església del Pilar que seria desmuntada i reconstruïda a Sant Hilari Sacalm, i l’any 1930 s’acabarien les obres de la central elèctrica de Pedret.

Durant molt de temps veure encara l’aigua de la presa fins arran mateix de la barana, la disposició de les barques que es feien servir per anar als horts de la illa del Ter i l’estretíssim pas de la carretera amb una única casa disposada a la banda del riu. Tot plegat i fins el ja oblidat gual de l’Onyar (el passallís) una gran extensió de terreny que un cop va tancar la seva activitat el ferrocarril es va fer servir per construir uns edificis de nous habitatges municipals. Sense tren i sense central elèctrica es dibuixaven uns terrenys amplis que a partir dels anys vuitanta havien de permetre la disposició d’uns jardins, zona verda i passeig de desmais arran de l’aigua, a l’altra banda dels habitatges.

És un encert que l’espai on es disposa el monòlit del segle XVIII, per a commemorar la construcció de les defenses del riu, s’hagi batejat ara com a plaça dels Picapedrers. És un reconeixement i un retorn als orígens de l’activitat del barri.

Destaca l’edifici de l’actual centre cívic, antic hospital de Sant Llàtzer i posteriorment hospital de Sant Jaume disposat a les portes de la ciutat per atendre malalts i peregrins. El matxó esculpit amb una imatge de Sant Llàtzer i dos gossos que li llepen les ferides indica l’àmbit de la propietat de l’hospital i culmina un bell edifici medieval que en la part que encara no és de propietat municipal, a la façana nord, conserva una llinda d’una finestra amb la mateixa escultura del sant que algun dia s’hauria de recuperar per a la propietat municipal.

Sempre és bo tornar als clàssics i si en la literatura hem recorregut a Josep Pla en la història hem d’anar al capítol que Narcís Castells dedica al barri de Pedret en el llibre Girona i els seus barris, de 1983, editat per l’Ajuntament per iniciativa de la regidoria de cultura i de Joan Miró i Ametller. Aquí hi podem trobar la referència a d’altres fets i altres fites, a la diversitat d’oficis de la menestralia que actuaven a Pedret, al desenvolupament social de les berenades amb merengues acompanyades per l’aigua que seria també una activitat destacada al costat del desenvolupament ja en direcció al Pont Major de la fàbrica de paper continu La Aurora encara en l’àmbit de les canalitzacions i aprofitaments dels molins municipals de la Manola.

Ara però hem de pensar en el futur. I el futur dibuixa un barri que salvant totes les distàncies pot ser el Trastevere de Girona, el barri de la dreta del final de l’Onyar i de la dreta del Ter, el barri de noves activitats artesanals, de nous tallers, de residència d’artistes, de nous veïns que han trobat en aquest carrer de cases un estil de vida aprop de la natura. Una justa combinació de restauració i residència amb un atractiu singular.

Potser és el moment de fer un Pla Especial, de crear incentius de caràcter fiscal per a la rehabilitació dels habitatges i de les façanes, d’aplicar amb adaptacions a les cases de Pedret la carta de colors de les cases de l’Onyar, d’assenyalar una normativa, d’establir límits a segons quines activitats, d’acabar d’arrodonir el patrimoni municipal, de netejar el talús entre la carretera i la via del tren a patir del centre cívic en direcció al Pont Major, de millorar el mobiliari urbà. És hora també de sanejar la presa, de netejar el tram final, de recuperar tots els elements patrimonials que s’escampen per tota la geografia del barri.

Si per a Pla Pedret era un “miserable suburbi”, ara Pedret i des de fa unes dècades ha passat a ser un barri de moda, on el passat marca unes fites profundes, però on el futur marca unes exigències i unes expectatives prometedores.