El Punt Avui

He pensat sovint en les causes del descrèdit de la política. És gairebé sempre una crisi de confiança i de valors. De credibilitat dels compromisos, de les actituds, de les ideologies, del llenguatge. Vull aturar-me en el llenguatge. Penso que la lleugeresa en la utilització de les paraules, la perversió dels significats, la gratuïtat frívola dels adjectius, la superficialitat de les desqualificacions, és moltes vegades una de les causes, no l’única, del desprestigi exponencial de la política.

Hem vist, darrerament, com en l’afany per generar el desprestigi de l’adversari s’ha forçat, finsa extrems intolerables, l’insult per damunt dels arguments. Hem vist proliferar el repartiment de patents i s’ha instal·lat un maniqueisme excloent que ha atribuït, bondat o maldat, a uns o altres segons qui sigui que té l’ús de la paraula. Hem vist, així, ideologies reaccionàries titllant de feixistes a demòcrates convençuts, i hem vist, també, presumptes demòcrates que no han dubtat a afirmar la llibertat pròpia i negar la de l’altre. Tothom ha utilitzat el seu particular termòmetre de la democràcia i de les llibertats segons la seva pròpia conveniència fins a trobar febrós l’adversari i proclamar la magnífica salut pròpia.

Amb llengua llarga, el recurs dialèctic al nazisme s’ha fet servir de forma indiscriminada. Hi ha qui ha volgut veure sectarisme, intransigència i feixisme, en la defensa d’uns postulats i ha fet sorgir el fantasma hitlerià al bell mig del debat parlamentari i democràtic.

Estic convençut que hem de cuidar el llenguatge, que hem d’afinar en els arguments i donar menys importància als adjectius. Ens cal un refrescament dels principis i dels valors de la democràcia, que hem rovellat amb l’ús i la humitat ambiental. Pensar que sempre es té raó i negar-la als altres pot derivar en unes actituds sectàries i excloents, i pot alimentar el fantasma d’un pensament únic i d’una ideologia que situaria, a casa seva mateix, la frontera de la llibertat.

Darrerament hem sentit veus alertant del risc d’actituds feixistes en el nacionalisme català. Rebaixem el to i situem-ho en el terreny de la intransigència. Hi ha nacionalismes intransigents?

Indiscutiblement, sí. I actituds, i pensaments. És gairebé una obvietat, una dada del paisatge establir que hi ha un excés d’intransigència i prepotència sectària en el nacionalisme espanyol. L’unitarisme s’ha construït, massa sovint, en valors poc democràtics, afirmant una espanyolitat construïda i inventada a mida i imposada per força. La història d’Espanya és plena de casos i exemples d’actituds i ideologies intolerants i excloents, i sempre han sigut abundants els moments històrics que han portat al recurs a la força, quan no n’hi ha hagut prou amb la dialèctica dels arguments i de les paraules. Afirmo, doncs, que si la pregunta la fem pel costat del nacionalisme espanyol, que a més és molt depredador, la resposta no pot ser sinó afirmativa hi ha un nacionalisme espanyol intransigent. És el nacionalisme que s’ha atribuït l’exclusivitat de l’aparell de l’Estat i és el nacionalisme que ha decidit abandonar tota vel·leïtat de pluralisme nacional i lingüístic. Intentarien aglutinar un principi d’espanyolitat transversal entre diverses ideologies per ofegar l’Espanya plural i qualsevol possibilitat d’entesa i confraternització entre pobles. Des d’una actitud intolerant no dubtarien a titllar el catalanisme com un moviment amb tics feixistes i, més encara, no dubtarien a establir paral·lelismes indignants, com han fet més d’una vegada.

Deixem, però, aquesta obvietat que s’ha de combatre. Pot haver-hi també un nacionalisme intransigent a Catalunya? Indiscutiblement, sí. En el passat hi ha hagut, en el catalanisme i també en el separatisme, alguns tics de sectarisme excloent. En part explicables per saturació i fatiga dels desaires reiterats des de posicions no democràtiques. És una realitat que no podem desconèixer i és un risc contra el qual ens hem de vacunar. Amb més motiu quan sabem que no volem cap mena de paral·lelisme possible amb els intransigents de l’altre costat.

D’aquí que en el context del dret a decidir sigui imprescindible un capteniment de radicalitat democràtica, d’exigència de la total llibertat per tal que el poble manifesti la seva voluntat. Tothom té dret a expressar les seves posicions, el seu pensament, i no hauríem de caure en la intransigència desqualificadora que a vegades detectem en algunes opinions expressades anònimament, amb ràbia, a les xarxes socials, per exemple. Semblaria com si el sobiranisme hagués estat la ideologia dominant des de la transició i, alguns, fent servir el furor del convers, potser per amagar la seva trajectòria passada, negarien qualsevol legitimitat als que s’apartessin del seu únic pensament.

Al contrari, hem de proclamar ben alt la llibertat de tothom, la força de la democràcia, la unitat del poble, el dret a decidir. Avui més que mai, Catalunya ha de ser pionera de regeneració democràtica i de recuperació de la credibilitat de la política.

Fa pocs dies amb uns amics vam anar a Cotlliurei  a Port-Vendres i vam tornar pel coll de Banyuls. Ens vam deixar enlluernar pel mar, pel verd intens de les vinyes, per la petjada de Machado i de Maillol. Al coll de Banyuls, per on van passar milers d’exiliats republicans, hi ha una estela amb una inscripció en francès català i castellà: “Homenatge als 100.000 homes, dones, nens republicans espanyols i internacionalistes que han hagut de seguir el camí de l’exili…”. Als tres textos la paraula ‘espanyols’ ha sigut triturada amb ràbia destructora. D’acord que molts devien ser catalans, però molts també eren espanyols que venien d’altres territoris, i si en algun moment el catalanisme va estar a prop de l’espanyolitat va ser durant la guerra; un mer principi de solidaritat compartida exigia un respecte que algú no ha tingut.

No ens cal ni ens podem permetre caure en aquestes mostres d’intransigència. Ens posem al nivell dels que justament en aquella guerra alimentaven el feixisme que ens volia destruir. I no han pogut.

Proclamem ben alt la llibertat com a principi inspirador dels nostres anhels.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.