Introducció a Per a una història de Girona. Una bibliografia bàsica. Girona, CCG Edicions, 2008

Ara fa trenta-vuit anys que Jaume Ministral Masià va publicar a Presència l’article “Després de Fires” (Presència,15-XI-1969), que vaig contestar la setmana següent amb l’article “La Història de Girona. Resposta a Jaume Ministral i Masià” (Presència, 22-XI-1969).

Ministral acabava d’assistir a la funció cívica i religiosa que cada any es celebrava per Fires en homenatge als defensors de Girona en els setges de 1808 i 1809. I al fil d’aquesta celebració, de la seva significació, del seu contingut, de la seva litúrgia, s’interrogava, amb raó, sobre la Història de la nostra ciutat i reclamava explicacions convincents i actualizades dels fets que havien anat conformant la nostra personalitat col·lectiva. Ministral es lamentava que no hi havia a les llibreries de la ciutat cap síntesi d’història de Girona que pogués donar resposta a tots els seus interrogants i que pogués ésser utilitzada com a pauta explicativa, tant per als escolars de la ciutat com per a les persones que ens visiten.

La meva resposta era com una mena de guió de la feina pendent, dels buits i dels forats de la nostra historiografia, de la manca de nous treballs de recerca, de la impossibilitat d’emprendre un treball de síntesi de les característiques del que reclamava Ministral si no hi havia una evolució perceptible en el nivell dels nostres estudis històrics. Encallats entre l’erudició, remarcable, i la divulgació, argumentava que estàvem mancats del tou necessari per emprendre una revisió a fons del panorama de la nostra Història. Tancava el meu article amb aquest paràgraf: ”Deixem per a altres, per a més tard, la Història del 1936 cap ací. Per fer una Història de Girona fins a 1936 caldrà esperar, Sr. Ministral, que a poc a poc aquests punts tan foscos i polsosos als arxius de la ciutat es vagin desgranant i analitzant per futures generacions d’historiadors que molt bé podria proporcionar el flamant Estudi General que acabem d’estrenar si no es repeteix la història de la Universitat de 1870”.

Vagi per endavant que les cauteles que jo mateix m’imposava, ara fa trenta-set anys, ja no tenen cap mena de sentit i que les circumstàncies han variat en el terreny acadèmic i polític de manera prou notable com per poder abordar aquella empresa que aleshores ens semblava altament improbable, en relació amb el període més recent de la nostra història contemporània. Avui, per sort, tenim ja un context que ens permet abordar la nostra història sense límits de cap mena.

El panorama ha canviat radicalment i em sembla imprescindible reconèixer que les aportacions que s’han produït en els darrers trenta-vuit anys i que en molt bona mesura, directa o indirectament hem d’atribuir a l’existència de la Universitat de Girona, ens posen ara en una situació immillorable. Tant és així que hem afirmat sovint que hi ha poques ciutats al món que disposin d’un bagatge tan complet i variat de monografies sobre aspectes molt diversos de la seva peripècia col·lectiva. Efectivament, la Universitat, l’explosió de les publicacions especialitzades, l’ordenació, catalogació, modernització i socialització dels arxius han estat ingredients imprescindibles d’un moviment de renovació historiogràfic que ha donat els seus fruits.

Les síntesis

Podem dir que ja disposem d’unes primeres síntesis satisfactòries. Així, la Introducció a la Història de Girona de Josep Clara, en les sevs edicions de 1983, 1994 i 2004, aporta, ara per ara, l’únic manual disponible per aproximar-nos amb valor de síntesis articulada a la nostra realitat. Però el mateix Clara reconeix que “l’empresa que ens ha estat confiada no és certament la Història de Girona que no tenim i necessitem, però sí una primera pedra: una síntesi d’un centenar de pàgines, assequible i de lectura fàcil” (de la Introducció de la primera edició). Per altra banda, Lluís Costa i Julià Maroto han cooordinat la Història de Girona que primer va editar en fascicles l’ADAC (1991-2000) i que després ha reeditat revisada l’editorial Curbet Comunicació Gràfica, el 2006. Ara en format de llibre aporta més valor afegit, però conserva el seu caràcter miscel·lani i heterogeni, atesa la diversitat d’autors que hi van col·laborar. D’un estil similar i d’un abast més ampli, però també amb vocació d’aproximar-nos a una visió de conjunt és la Història del Gironès, que han coordinat Xavier Alberch i Josep Burch (Girona, Diputació, 2002), on com és evident el pes de la capital hi és inexcusablement determinant.

Finalment, la col.lecció dels “Quaderns d’Història de Girona” conforma ja, a hores d’ara, un repàs prou complet des de Girona abans de Girona, d’Eudald Carbonell i Enriqueta Pons fins a Girona sota el franquisme, de Josep Clara, de tota la història de Girona, ben presentada, ben il·lustrada, ben documentada i construïda amb un sentit didàctic, que inspira tota la col·leció dels “Quaderns” de la Revista de Girona des de la seva concepció inicial, que devem a Jaume Fabre.

 Les bases documentals

Si, com hem vist, en el terreny de les síntesis hem fet un avenç considerable encara més gran és el salt que hem donat en la publicació de les bases documentals que han de nodrir treballs posteriors sobre l’entramat jurídic i feudal de l’Església de Girona, la fundació de monestirs i, molt especialment, la progressiva cristal·lització del territori de Girona i del Govern de la ciutat. La publicació relativament recent dels volums corresponents al territori de Girona de la magna obra de Ramon d’Abadal, la Catalunya Carolíngia. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada, a cura de Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira, (Barcelona, IEC,2003) és una fita singularíssima que ens aporta els diplomes relatius a la nostra història anteriors a l’any 1000. No podem deixar d’esmentar també els treballs de Josep M. Marquès donant a conèixer els Pergamins de la Mitra 891-1687 (1984), el Cartoral de Carlemany (1993) o la Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona, 924-1300, (1997) i, finalment, conjuntament amb Jaume de Puig, l’inici de l’edició de les Lletres del Bisbe de Girona. Segle xiv (2007). En aquest context hi hauríem d’afegir la Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona, 817-1100, que ha editat Ramon Martí (1997).

Però sens dubte, l’esdeveniment més rellevant, sobretot per manca de precedents, i corresponent a una estratègia molt planificada és l’edició de l’arquitectura institucional de la ciutat de Girona, conformada pels corresponents llibres de privilegis coneguts com el Llibre verd (2000), Llibre vermell (2001) i Llibre groc (2007), amb documents des de 1144 fins a 1702, i completada pel conjunt riquíssim dels quatre volums de Lletres Reials a la ciutat de Girona que comprenen de 1293 a 1717 (2000-2005). L’edició del Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona constitueix una aportació complementària de gran interès (2005).  Aquest conjunt d’edicions conforma els fonaments d’una autèntica constitució de la ciutat.

Les col·leccions

Finalment, en el terreny editorial la col·lecció de monografies dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, els prop de quaranta títols de la col.lecció d’Història de Girona de les edicions de l’Ajuntament, la col·lecció conjunta de patrimoni cultural iniciada per l’Ajuntament i l’Institut d’Estudis Gironins, la col·lecció dels cicles de conferències de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, les publicacions de la Diputació de Girona i l’esforç notabílissim i de gran actualitat dels volums dels “Quaderns” del Cercle d’Estudis Històrics i Socials són una font inesgotable i un ferment indiscutible. Molt recentment, acompanyat pel coratge i l’agosarament editorial d’algunes iniciatives privades que, com en el cas de CCG, comencen a nodrir col·leccions pròpies i a impulsar coedicions, bé sigui amb la UdG o amb fundacions com la Fundació Valvi que eixamplen i enriqueixen el nostre bagatge bibliogfràfic.

També cal remarcar els grans avenços que s’han realitzat en el terreny dels documents gràfics, fotogràfics i cartogràfics relacionats amb la història de la Ciutat. Els atles, les col·leccions de fotografies, etc. han esdevingut una font de noves aportacions. Però el cas més notable i singular el trobem en la col·lecció de treballs de cartografia urbana i d’interpretació social, demogràfica, econòmica, urbana i, en definitiva, històrica, de la Girona medieval que, amb el títol d’Història Urbana de Girona Reconstrucció cartogràfica, ja amb set volums van emprendre l’any 1995 Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, i que des d’aquella data ha anat editant l’Ajuntament de Girona. No em cansaré de repetir que si alguna ciutat italiana, francesa o anglesa disposés d’una font de característiques similars hauria esdevingut un model universal i una pauta a seguir per treballs similars que totes les ciutats voldrien tenir.

Una guia per al futur

És amb aquests antecedents que he gosat confegir una petita guia d’aproximació bibliogràfica a la Història de Girona. Una bibliografia bàsica, integrada fonamentalment per aportacions recents, dels segles xx i xxi, i només fent esment de llibres i deixant per a la bibliografia especialitzada i temàtica el buidatge sistemàtic i la citació exhaustiva de la munió d’articles de revista que ara s’acumulen en els registres de la bibliografia de la ciutat en una proporció inimaginable fa trenta-vuit anys i que esmentem per a casos molt excepcionals i especialment rellevants.

És un llistat de llibres que respon a una ordenació temàtica i cronológica triada a consciència com si fos l’índex, la pauta, d’una futura Història de Girona en la qual les manifestacions singulars de la vida ciutadana en el terreny de la cultura, de la literatura, de l’art de l’arquitectura, del pensament, de la religió,de les fortificacions, de la beneficència, dels usos i costums, de la demografia, de l’economia, del territori i de la més estrcita realitat contemporània servissin de marc de referència per abordar després un repàs cronològic de la vida de la ciutat. El llibre de Ramon Alberch i en Narcís Castells sobre La població de Girona ens pot servir com a mostra dels canvis que hem tingut en el nostre bagatge historiogràfic temàtic.

Primer, doncs, una introducció general referida a les eines o a la cristal·lització social de la ciutat i després un repàs de les etapes viscudes, una anàlisi del pas del temps.

Les etapes viscudes

És en aquest guió final d’abast cronològic que podem singularitzar els avenços més significatius, sempre amb el risc de caure en algun oblit injust que la pròpia bibliografia esmena.

Per a les etapes prehistòriques i fundacionals els treballs de Josep Canal, Narcís Soler i Eudald Carbonell sobre el paleolític, i els de Josep M. Nolla, Lluís Palahí i David Vivó referits a l’evolució de la ciutat romana de Gerunda han aportat precisió cronològica sobre l’antiguitat de les terrasses del Ter i l’existència de centres d’activitat de vida al paleolític, que es refugiarien més endavant a les fortificacions dels entorns de Sant Julià de Ramis per a protegir el pas del Congost fins que es produiria la fundació de Gerunda entre els anys 80 i 70 aC. El paper del territori (una ciutat entre dos mil·liaris de la via Augusta) de l’economia agrària i la definició del perímetre protegit i fortificat aporta dades precises, avui contrastades amb les excavacions fetes en diversos indrets de la ciutat. Sólids fonaments romans menys evidents i menys vistents que a d’altres capitals próximes i permanentement reciclats en les successives ampliacions i modificacions del recinte en els segles altmedievals.

Narcís Amich i Raurich ens acosta als primers temps del cristianisme i a l’evolució de les seus episcopals a la ciutat, vinculada primer al culte de Sant Feliu i, només més tard, incorporada al recinte intramurs.

Ara sabem millor el gran moment expansiu del recinte carolingi amb ampliacions al nord de la ciutat, tot reforçant les plataformes que permetien salvar el pendent de la vall del Galligants des de les terrasses successivament ocupades pel temple romà, la seu romànica i la Catedral posteriorment. La presència dels sarcòfags, a la Catedral, de la comtessa Ermessenda i del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, acrediten un moment àlgid de proximitat de la casa de Barcelona, amb fundacions i donacions impulsades pel bisbe Pere Roger i la seva germana Ermessenda, tant a la Catedral com a Sant Daniel.

Christian Guilleré ens ha acostat a la dinàmica social de la ciutat del segle xiv, al funcionament institiucional i demogràfic de la ciutat, al paper de la Pia Almoina, i al desvetllament, anterior a la crisi, de totes les potencialitats econòmiques,comercials,mercantils i urbanístiques de la ciutat.

La plenitud en crisi del segle xv va comportar un paper rellevant de la ciutat, especialment en els anys de la guerra civil catalana de 1462 a 1472 i al conjunt de les contribucions que hi feren els personatges que van viure a cavall de la Cort i de l’ Església, i que com en el cas de Joan Margarit i Pau, primer canonge, després bisbe i finalment cardenal, es va erigir en un ambaixador del Rei i un defensor de la ciutat des de la seva posició determinant al servei de l’Església i al servei de Ferran II. Santiago Sobrequés i Robert Brian Tate ens han fet treballs innovadors i suggerents per aquesta etapa que ens ha aportat recentment la novetat d’un llibre de Sobrequés sobre el cardenal Margarit, escrit fa cinquanta anys i d’un to, un contingut i una pulsió didàctica de punyent actualitat.

Finalment, una deixeble de Guilleré s’ha atrevit amb els llibres de la Catedral i ha abordat el coneixement del funcionament dels oficis de la construcció al segle XV. Sandrine Victor ens ha emocionat amb la seva aproximació als paletes, als picapedrers, al conjunt d’artesans que van fer possible l’eclosió urbana i arquitectónica de la ciutat. Una alenada d’aire fresc en els segles medievals per saber com vivien, què cobraven, com s’organitzaven els treballadors de la ciutat.

Un capítol apart mereix l’evolució més recent dels estudis de judaica, que han rebut un impuls decisiu des de l’Institut d’Estudis Nahmànides del Patronat del Call, sobretot des del conjunt de treballs de David Romano recollits en Per a una història de la Girona jueva (1988), que marcaria un punt d’inflexió i l’inici d’una florida de projectes culturals al voltant d’aquest món.

És potser veritat que l’època moderna, en els segles XVI i XVII assenyala l’excepció que confirma la regla i ens situa davant del període encara més fosc i d’una visió més incompleta de tot el conjunt. Potser en aquest aspecte podrien ser certes les reticències que alguna vegada ha expressat el professor Antoni Simon, quan ha volgut apuntar a la necessària contenció del triomfalisme historiogràfic. És veritat que hi ha, encara, llacunes per omplir i que queda molt camp per còrrer, però també és veritat que hi ha hagut canvis substantius a totes les époques i que els segles moderns tampoc no se n’escapen amb aportacions del mateix Simon, de Xavier Torres o de Joaquim M. Puigvert i, molt especialment, de Joan Busquets Dalmau, que ens ha obsequiat amb el treball i l’edició de la crónica de Jeroni del Real en el seu llibre sobre La Catalunya del Barroc.

El segle XVIII que va començar a desvetllar-se amb els primers treballs de Joan Boadas, ha rebut un impuls decisiu amb el treball conjunt i per separat de Javier Anton i de Montserrat Jiménez Sureda. Tots dos han abordat aspectes novedosos de la vida de la ciutat en el terreny de l’alfabetització, de la cultura i de la vida social, i el treball de Montserrat Jiménez sobre La Catedral de Girona al segle xviii ens descobreix l’ànima, la vida de la Catedral convertida al final de l’Antic Règim en una autèntica fàbrica, formiguer humà, de percepció de rendes, d’explotació de beneficis i d’organització de la vida eclesial des de la més estricta parafernàlia del poder i de la litúrgia.

La mateixa autora ha explorat un tema determinant, pròleg de situacions posteriors i en part el seu propi germen, en el treball sobre Girona, 1793-1795. Guerra Gran i organització política a la monarquia dels Borbons, que completa una arquitectura historiogràfica que, construïda amb Javier Anton, com deia, ens presenta un autèntic fris interpretatiu d’una etapa llarga de la història de la Ciutat: la immediatament anterior al període més determinant per a la formació de la ciutat contemporània amb totes les seves limitacions i frustracions en l’arrencada de la modernitat.

Lluís M. de Puig, Ramon Alberch i Antoni Simon han completat les visions renovadores dels treballs de Carles Rahola sobre els setges i sobre la Girona napoleònica, i ens donen les pautes interpretatives que han de permetre abordar el bicentenari de la Guera del Francès amb un bagatge crític diferent i més acurat que el que disposàvem amb motiu del centenari, i no diguem en les celebracions del cent-cinquantè aniversari, tan condicionades per la conjuntura política. L’edició recent que ha fet Joaquim Jubert del llibre de Prudenci Bertrana i Diego Ruiz sobre La locura de Álvarez de Castro pot ésser un bon punt de partida per a una revisió crítica d’aquests anys amb l’auxili dels autors esmentats.

El cor del segle XIV va ser una etapa de circumspecció per a la ciutat. Un moment per respirar fons, encongir-se d’espatlles, i sobreposar-se al moment crític acabat de viure. Comprimida en la seva demografia i la seva riquesa, la ciutat es va debatre tot el segle entre la seva dimensió provinciana i levítica, la seva vessant més conservadora i rendista, i els intents de modernització econòmica o de desvetllament cultural amb la sensació de quedar-se sempre a mig camí. Josep Clara ha explorat les múltiples facetes de la ciutat en aquest període, des de la indústria a la vida i als intents de revolució. Jordi Nadal ens ha entusiasmat amb la seva exploració de la difusió cartografiada de les turbines de la fàbrica Planas, mentre Rosa Congost a Els propietaris i els altres (1990) ha definit el perfil dels hisendats com una nova classe social, rendista, a cavall de les rendes agràries i de la vida urbana, amb veleitats en altres camps en comptats casos. Mònica Bosch ho ha concretat per a la família Carles amb encert. Montserrat Moli i Francisco Simon van posar les bases de l’estudi de la desamortització i de les conseqüències que el procés va tenir pels canvis en el sistema de propietat, en la configuració urbana de la ciutat i en l’emergència de les primeres fortunes vinculades als negocis de compres de finques desamortitzades i, alhora, als inicis de la industrialització. El llibre pòstum de Joan Puigbert sobre Política municipal a la Girona de la Restauració ens fa molt evidents les limitacions i els contradiccions de la societat gironina en aquest moment.

L’efervescència cultural dels primers anys del segle XX va permetre la superació del model antiquat dels Certàmens literaris i de la Revista de Gerona i va donar peu a la convocatòria dels Jocs Florals, en paral.lel al desplegament de les potencialitats del modernisme i del noucentisme, amb figures com Rafael Masó, Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Xavier Monsalvatge, Joaquim Pla i, en darrer terme, Carles Rahola.

La reivindicació de la figura de Rahola i amb ell de tot el desvetllament cultural del primer quart de segle, així com la importància de la República, els moviments de renovació pedagògica i els diversos intents de modernitzar la ciutat, han ocupat una bona part dels treballs més recents en un intent sistemàtic i reiterat, per part de la ciutat, de conèixer fins al darrer detall i, alhora, subratllar la figura de Rahola i superar en la mesura del posssible el llast de culpa que pesa sobre tota la ciutat pel seu vil afusellament. La publicació dels seus Epistolaris per Narcis Jordi Aragó i Josep Clara, els treballs de Josep Benet sobre la causa seguida contra Rahola, i el llibre biogràfic de Xavier Carmaniu ens  aproximen a la sensibilitat d’una època i d’un personatge que ha inspirat els millors valors del segle xx i ha guiat el nou desvetllament democràtic de la ciutat a finals de segle. Els treballs de Joan Puigbert i de Salomó Marquès sobre els mestres són una bona mostra dels camins a resseguir per recuperar el pols de la història en una etapa decisiva de la nostra peripècia contemporània.

Josep Clara, l’autor contemporani amb una obra més extensa i més densa sobre la ciutat, ens ha il·lustrat a fons sobre els mecanismes de la vida a la ciutat durant el franquisme, ja sigui pel funcionament del partit únic, pel comportament de la jerarquia eclesiàstica, o per la formació dels primers grups clandestins d’oposició al franquisme.

La ciutat actual disposa d’aproximacions als barris, a la societat, a la cultura, a l’economia i de la mà dels treballs de Josep Oliver ens aproxima a les potencialitats de modernització i canvi, als reptes, a les oportunitats i als riscos que aborda una ciutat en creixement.

En el darrer segle i mig, la ciutat ha esdevingut en diversos moments tema preferit dels escriptors que n’han fet “una ciutat de novel·la” i dels artistes plàstics que l’han reflectit en estils molt variats, o simplement hi han desplegat la seva activitat creativa. Una bona tria i una eina bàsica per endinsar-se en la producció literària és el treball de Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mariàngela Vilallonga: Atles literari de les terres de Girona. Segles XIV i XX, (2003), que culmina els treballs anteriors d’Aragó amb la Guia literària de Girona (1989) o La Girona dels poetes (1988 i 2005).

Pel que fa a l’activitat dels artistes he optat per no recollir la important tasca de recopilació, inventari i aproximacions antològiques dels contemporanis, perquè és material de base que hauran d’utilitzar futures monografies sobre el paper de l’art a la ciutat contemporània en la línia que tot just va començar a esbossar Narcís Selles a Art, política i societat en la derogació del franquisme (1999).

Finalment, no vull deixar de dir que la ciutat i la societat han madurat, s’han enfortit, han agafat cos i consistència. En els temps més recents han abundat els assaigs, els intents d’interpretació. Disposem ara ja d’un conjunt de llibres que són una bona introducció al coneixement de Girona de l’ànima de la ciutat; de les seves arrels més profundes, dels fonaments més sòlids i de les aportacions més recents. Més enllà de l’estricta recerca historiogràfica, aquest tipus d’aproximacions ens acosten a una visió més global i, alhora, més subjectiva, on la cultura, l’espai urbà, el paisatge o l’evolució de la vida, els costums i la societat esdevenen referents bàsics d’un conjunt ric de matisos i ple d’història. Aquest és el sentit d’aportacions com les de Narcís-Jordi Aragó (Girona ara i sempre -1982-), Jaume Fabre (Girona entre quatre rius -1986-), Narcís Comadira (Girona, matèria i memòria -1989- o Girona, retrat sentimental d’una ciutat -1998-), Antoni Puigverd (Girona -1998-), Joaquim Español (Girona, anatomia de la ciutat històrica -2003-) o de Jordi Arbonés (Girona, el pes de la metròpoli -2003-).

Si durant dècades en l’imaginari col·lectiu, Girona ha viscut aclaparada pel pes de la seva Història, afeixugada pel dramatisme de molts moments, encongida pel risc permanent d’assetjament o inundació, ara pot enfocar amb un altre esperit el segle XXI.

Per concloure, vull imaginar-me els autors rebels i incòmodes amb la ciutat de principis de segle en la situació actual. Vull pensar en els escriptors, els historiadors, els arxivers, els divulgadors. Vull pensar en Joaquim Pla, Xavier Monsalvatge, Santiago Sobrequés, Lluís Batlle i, molt especialment, Carles Rahola amb aquest repertori a les mans i amb el conjunt de les eines d’avui a l’abast de la seva intel·ligència, de la seva tenacitat, de la seva perspicàcia, de la seva saviesa. I vull imaginar-me’ls feliços de comprovar que el seu esforç fructifica, que el seu sacrifici no ha estat en va, que la ciutat ha après la lliçó i que emprèn la singladura del segle XXI amb ambició i amb el bagatge renovat per a fer-hi front en condicions adequades per definir una ciutat amable, a escala humana, marc de llibertats individuals i col·lectives, a la recerca de pau, prosperitat i cohesió per a la felicitat dels seus fills. He pensat també sovint que ara tornaríem a estar en condicions de fer altre cop de Girona una Terra de gestes i de beutat, com es feu el 1917.