Entrevista al diari  Ara

SARA GONZÁLEZ

Sense estar ja en la primera línia política, l’exconseller Joaquim Nadal, que s’ha posicionat a favor del gest de rebel·lia dels cinc diputats liderant el manifest de suport, segueix parlant en primera persona del PSC. Ho fa des de l’estima, però també des de la crítica severa. Alerta que el tren socialista està a punt del descarrilament, però creu que encara es pot reconduir. Ell, però, s’ho mirarà des de la barrera.

¿El PSC ha perdut el seu lloc en la centralitat del catalanisme?

De moment, sí. Fa temps que el PSC, potser per un excés d’ambigüitat, de càlcul o de por, no pren les decisions adequades, i el seu perfil s’ha desdibuixat. S’ha quedat en terra de ningú i s’ha anat fent petit, tant pel que fa a la seva militància com pel que fa a la seva incidència electoral.

La situació es reconduïble?

Hem perdut la centralitat, però crec que hi ha les condicions per recuperar-la. No tot s’acaba amb la votació de dimecres. Ara el problema és que hi ha massa inconcreció sobre el full de ruta, les prioritats i el destí. No és veritat que haver votat a favor de la resolució hauria suposat votar en contra dels principis del partit. Aquí hi ha la trampa. Els cinc que no voten no traeixen el programa electoral. L’interpreten d’una manera diferent dels que ho fan amb la por a una determinada legalitat i interpretació del concepte de sobirania.

Quin camí s’hauria de seguir?

La societat catalana té un munt de problemes. Hi ha més de 800.000 aturats, plana l’ombra del desprestigi de la política, cal tancar i resoldre bé els casos de corrupció oberts i fa més de 30 anys que s’està pendent d’una llei electoral pròpia. La situació d’emergència hauria de ser la base perquè tots féssim un pas enrere en les nostres prioritats polítiques partidàries per forjar un programa de mínims, gairebé un govern d’unitat nacional. I tot això garantint als ciutadans que d’aquí dos anys o quan sigui podran expressar-se amb llibertat en una consulta.

Si és reconduïble la pèrdua de centralitat, per què Joaquim Nadal ja no vol ser al consell nacional?

En aquest consell nacional ara no m’hi veig. He passat a un segon pla. No vull estar en la primera línia del combat imprescindible per produir els canvis que s’han de fer al PSC. Em convé i em va bé a títol personal un temps de distància i prudència per opinar més lliurement. L’actual direcció no es pot tancar, s’ha de flexibilitzar, ha d’obrir portes, regenerar el projecte, incorporar noves veus, admetre el pluralisme.

Per què el PSC no s’havia d’oposar a la declaració de CiU, ERC i ICV?

Haver votat a favor del dret a decidir hauria donat al PSC més credibilitat i més llibertat per, el dia de la consulta, defensar el seu projecte autònom, que pot ser equidistant entre el PP i ERC, i aglutinar la majoria de la centralitat. Avui el PSC apareix a la foto al costat del front unionista. L’única manera de trencar el frontisme era que el PSC deixés la guerra dels principis jurídics.

I per què creu que no ha estat així ?

El PSC ha actuat massa condicionat per la por a l’altre costat.

Al PSOE?

I a Espanya. I per les inèrcies, per les veus que reclamaven una frontera insalvable en el principi de legalitat. El problema estava resolt des que CiU i ERC van treure l’estat propi de la declaració. Des de la votació del pacte fiscal el juliol del 2012 i la del dret a decidir al debat de política general del setembre, hi havia prou elements perquè el PSC aquest cop hagués decidit superar les pors, votar les resolucions i defensar l’autonomia del seu projecte.

Com de lluny se sent d’aquesta direcció del PSC?

Com que no hi sóc, estic tan lluny com se’n pot estar. Tots plegats ens hauríem de conjurar per intentar demostrar que és possible arreglar-ho des de dins. Si ERC amb Oriol Junqueras, amb l’autoimmolació de Puigcercós després de la liquidació de Carod, s’ha pogut refundar i viu un període de certa pau i té un diputat més que el PSC, si l’ERC que hem conegut tan afeblida ho ha pogut fer, per què no ho pot fer el PSC?

¿Està suggerint l’autoimmolació de Pere Navarro i de l’executiva?

No, jo no dic res. Ja es va immolar Montilla. L’hi hem de reconèixer.

Navarro no va fer el mateix.

Aquí ja no hi entro. Com Laia Bonet, penso que ens hem resistit a fer una autocrítica a fons, i sense un estudi de les causes del desastrós resultat del 25 de novembre no ens en sortirem. Els problemes que té ara el PSC no neixen en els dos tripartits que ha liderat el PSC.

Pere Navarro us en culpa.

Sense els dos tripartits aquest país no es podria permetre avui la pau social que ara té el debat que s’està permetent. D’acord que va tenir un cost econòmic, en un context de crisi i de caiguda d’ingressos, però la resposta que va saber donar el Govern a la crescuda de més d’un milió de persones era la que tocava i la que l’oposició exigia.

No se sent responsable del declivi?

Tots en som responsables. Però cal mirar en les arrels més profundes. És l’etern debat sobre si som un partit radical d’esquerres poc nacional o si l’eix nacional i l’eix social són indestriables.

És, doncs, una qüestió de formes?

I d’intel·ligència emocional. I d’entendre la política com la capacitat de participació i de definició d’una estratègia diferent de la mantinguda fins ara. Anar a remolc dels altres ens fa anar sempre arrossegats. La nostra resolució era bona, però com que no ha tingut la capacitat d’integrar majories al seu voltant, deixa de ser bona.

¿Al PSC hi han de tenir cabuda militants independentistes?

Jo crec que sí, sabent que els que hi siguin pensant això respecte a aquesta opció última, no el camí sinó el destí, seran minoria. El sol fet de fer avançar Espanya cap a una federalització hauria de satisfer, en part, les ànimes independentistes del PSC.

A deu dies del consell nacional que ha de traçar el full de ruta de reconstrucció del partit, què demanaria a Pere Navarro?

Que escolti la veu del carrer i no només la veu de l’estructura orgànica del partit.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.