Diari de Girona

Article publicat també al llibre Pere Rodeja i Ponsatí. Girona, Gremi de Llibreters de Catalunya, 2011 (pàg. 83-87)

Transitem gairebé sempre per la vida amb un punt d’inconsciència. Només la reiteració inexorable de la mort ens fa més present la vida. Sembla com si la mort de persones estimades, de persones conegudes, ens faci sentir més intensament la vida; en definitiva se’ns fa més present la sensació de viure. És com en tantes altres coses per l’efecte de contrast. Estic parlant, és clar, de sentiments i d’emocions, però també d’un fet racional d’una força evident que palesa el caràcter vital de la societat, i del màxim exercici de convivència que es viu a la ciutat. M’heu llegit potser força sovint reflexions d’aquesta mena, portat per les exigències implacables de la realitat, però portat també pel convenciment que cada dia que passa es fan més evidents les coses autènticament importants i ens apareixen com més irrisòries les que no tenen cap importància, són accessòries, i responen a moments conjunturals. Hi ha en joc un munt de valors al voltant de totes aquestes qüestions que es relacionen amb l’amistat, amb la lleialtat, amb la solidaritat, amb la convivència amb la solidaritat.

Hi ha una dada bàsica. Les ciutats i els països els fan les persones. Quan falta una persona es fa present un buit. Aquella vida acabada es fa més present i hi torno un cop més, és en la seva vida que busquem les referències per entendre el buit, el dolor, la tristesa, la soledat que ens aclapara tot d’una.

Ahir mateix moria el pintor i escriptor Albert Ràfols Casamada (1923-2009), fa poc més d’una setmana fèiem el comiat adolorit de Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 23 de maig de 1930-Barcelona, 4 de desembre de 2009). Fa poquíssims dies, Girona es planyia del traspàs del doctor Josep Campistol (1923-2009). Metge de nens, com deia la seva esquela, pediatra de reconegudíssim prestigi, metge molt popular, pare de fills dedicats a la salut, gironí de soca-rel.

I el 2 de desembre ens arribava el cop dur del traspàs d’en Pere Rodeja, en Pere de can Geli. Nascut a Sarrià de Ter (27 de desembre de1931), va morir a Girona. Poques persones han suscitat un corrent tant unànime i tant espontani d’afecte, d’amistat i de solidaritat. He llegit articles, cartes, he escoltat comentaris, he rebut trucades dels seus companys llibreters encapçalats per en Guillem Terribas. En Pere era una persona discreta, amable, eficaç, afable. Era un home bo i pacient. Meticulós, ordenat enmig del desordre. Savi de saviesa personal i col·lectiva, impregnat de l’estimació als llibres, a la literatura, a la feina, a la professió, a la família, a l’esposa, als fills, als nets, a la ciutat. Capbussat al magatzem de la llibreria Geli des de fa una colla d’anys (des de 1945), en Pere va arribar a transformar l’ànima de la llibreria sense canviar les característiques del local. Vull dir que va saber adaptar i transformar una antiga llibreria especialitzada en el llibre religiós i molt impregnada d’esperit clerical en una llibreria oberta, universal. Ho va fer sense cap renúncia a l’esperit fundacional, sense trair en cap moment la pròpia tradició de la llibreria. Ho va fer simplement amb naturalitat, com qui no vol la cosa, fent que passés. Sabent que per als nous temps la llibreria esdevenia un servei en un món nou i canviant, on l’univers dels clients s’havia d’ampliar moltíssim amb la Universitat de Girona i on la producció bibliogràfica es multiplicaria de tal manera que si no volia quedar fora del món havia d’incorporar totes les novetats de catàlegs cada cop més variats.

Aquest esperit de renovació i de canvi, moderat en la forma i més profund en el fons, va donar lloc a una llibreria excepcional. Farcida de fons antics, històrics, de llibres de tota la vida, amuntegats a les prestatgeries i als magatzems i també a punt per acollir les darreres novetats més importants. En Pere feia el trànsit del magatzem al taulell i del taulell a la caixa movent-se sense cap precipitació, atenent a uns i altres amb un punt de somriure dolç. La caixa darrere la taquilla de vidre de temps immemorials i gairebé més pròpia d’oficina pública o de gestoria administrativa que de llibreria ens transportava al record del matrimoni Geli i a la fidelitat i lleialtat que en Pere els va mostrar sempre. Treballador infatigable, coneixedor com pocs de les novetats, tenia sempre una paraula per a tothom. Si ell no tenia el llibre, o no el trobava, era molt poc probable que es pogués trobar a cap altra llibreria de Girona. Sabia el que la gent volia i el que la gent esperava.

Li dec, des de fa més d’una dècada, una Història de Girona que li vaig prometre un dia, que em va dir que es quedava sempre molt avergonyit cada vegada que un client, sobretot foraster, li demanava una monografia de síntesi sobre la història de la ciutat i no sabia què dir-li. Els llibres d’en Josep Clara i la història de Girona coordinada per en Lluís Costa li van estalviar alguns dels seus patiments, però seguia insistint-me que encara mancava un producte més complet i ambiciós.

Estic segur que la unanimitat que ha suscitat en Pere Rodeja ha complagut a la seva família. Però també tinc el convenciment que això no és un consol davant de la tristesa i de la immensa solitud que els ha deixat aquest home bo i ciutadà exemplar.

Com gairebé sempre, els reconeixements públics acostumen a arribar tard. Però també estic convençut que en la seva modèstia en Pere Rodeja no esperava cap altre homenatge que el que cada dia li retien els seus clients i amics passant una estona per la llibreria, deixant anar un petit comentari, esbossant un petit somriure o simplement insinuant en veu baixa una conversa incipient.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 157-159)