Diari de Girona

Els gironins podem trobar amb relativa freqüència als diaris de la ciutat, als suplements immobiliaris o als gratuïts, anuncis de pisos en venda al carrer Pierre Vilar. Efectivament, aquest és un carrer nou obert entre la plaça de l’Estació (plaça d’Espanya) i el carrer de la Creu, que discorre paral·lel al viaducte del tren i que se situa entre el parc Central i la carretera de Barcelona. Aquest carrer s’ha obert en terrenys que havien sigut del tren de Sant Feliu i que FEVE (Ferrocarriles españoles de vía estrecha) va vendre en els primers anys vuitanta a l’Ajuntament de Girona i aquest els va adjudicar al GEIEG després d’un concurs públic. Ara, s’hi s’està construint de cap a cap i van apareixent nous immobles que donaran número i adreça als nous estadants d’aquest carrer.

Però qui és el personatge que li dóna nom? No és el mercader gironí Pere Vilar, de qui coneixem les activitats i l’inventari dels seus béns gràcies a les recerques que ha desenvolupat l’historiador francès Christian Guilleré. Es tracta del col·losal historiador francès contemporani, a qui l’Ajuntament de Girona va voler homenatjar en vida per la seva dedicació preferent als estudis sobre la història de Catalunya, un intel•lectual de gran categoria, amb una trajectòria acadèmica i bibliogràfica extraordinària que ha esdevingut un punt de referència per a la historiografia contemporània de Catalunya.

Pierre Vilar, va néixer l’any 1906 al Llenguadoc (Frontinhan) i va viure una vida llarga, intensa i fructífera fins a l’any 2003. Vilar va arribar a Catalunya per primer cop l’any 1927 amb la intenció, molt francesa, de fer una tesi sobre la geografia catalana. Però quan va ser aquí es va topar amb una realitat singular que l’interpel·lava molt més enllà dels aspectes geogràfics i que el portava a interrogar-se per l’evolució de la societat, els comportaments individuals i col·lectius, l’acumulació de capitals, l’evolució de l’agricultura primer, del comerç, de la indústria finalment. El coneixement de Catalunya i de la societat catalana, el contacte amb l’efervescència política a la Catalunya dels anys vint i trenta, les coneixences amb il·lustres historiadors de sòlida formació empírica, el dugueren, a poc a poc, a voler donar-nos una visió més completa i àmplia de Catalunya. Una recerca completa arrencant del medi natural, el territori, el paisatge, la morfologia del país, i seguint per la formulació dels grans interrogants i l’assaig de resposta a les especificitats d’una societat singular de ressonàncies mil·lenàries, d’arrels profundament pageses i feudals, i de desenvolupament comercial i industrial en els segles XVII i XVIII en un procés encadenat de renovació i canvi que van situar el país a les portes de la industrialització, en una posició capdavantera. Aquest és el pes i el sentit dels volums de la seva tesi Catalunya dins l’Espanya Moderna que, traduïts i editats a Catalunya per Edicions 62 en quatre volums, donaven cos a la col·lecció estudis i documents i proporcionaven a les joves i noves generacions d’historiadors un clar marc de referència. Un recull d’articles diversos de caire metodològic, Crecimiento y desarrollo (Barcelona,1964) va esdevenir una altra guia per transitar pels camins de la història amb un bagatge conceptual renovador i modern. Una petita perla, El Manual de la Companyia Nova de Gibraltar, creació dels primers anys del segle XVIII, l’estudi dels seus comptes i l’anàlisi dels ingredients societaris i doctrinals de la seva pròpia creació en fan una delícia de llibre que transcendeix la monografia estricta per alliçonar-nos sobre la manera com esprémer el suc d’una documentació molt concreta fins a posar-la a disposició d’un marc interpretatiu més ampli, en el qual s’hi inscriuen els neguits socials i econòmics dels mercaders del moment culminants de la Guerra de Successió i les expectatives dels austriacistes quan pensaven en termes d’una liberalització i obertura del comerç amb Amèrica. La bibliografia de Vilar és inacabable, sempre innovadora, engrescadora, quan parla de Catalunya, d’Espanya, del colonialisme, o de l’ofici d’historiador, com quan va desgranar el seu pensament rigorós davant de la professora Rosa Congost fins a conformar un llibre (Pensar històricament, València,1995) que bé podríem dir que tenia gairebé més un caràcter de testament intel•lectual que una orientació memorialística. Els seus petits llibres, síntesis extraordinàries, sobre la Història d’Espanya (1947) i sobre la Guerra Civil Espanyola (1986), esdevenen i continuen essent un model insuperable de destil·lat intel·ligent per comprendre bé la nostra peripècia col·lectiva. Tant, que durant anys i anys malgrat formar part de la popularíssima col·lecció “Que sais-je?” La Història d’Espanya va ser prohibida i considerada un perill intel·lectual pels censors del franquisme. Vilar confessa a Rosa Congost com la vida al front en la segona Guerra Mundial, la mort d’alguns dels seus companys, va esdevenir un punt d’entroncament pragmàtic entre la pura especulació intel·lectual i el sentit pràctic de la tasca de l’historiador, buscant respostes elementals en els fets dramàtics i vius de la conjuntura política de cada moment.

Pierre Vilar, a través de la seva família i especialment del seu fill Jean, fa ara honor als seus lligams amb Catalunya, i també amb Girona, i fa molt pocs dies s’ha dipositat a la biblioteca de la Facultat de Lletres la seva biblioteca donada a la Universitat de Girona. Al costat de Ferrater Mora, Jaume Vicens, Robert Tate, Modest Prats, els llibres i la documentació de Pierre Vilar enriqueixen el bagatge de la biblioteca gironina i donen un sentit profund al nom d’un carrer de la ciutat que, com el mateix Vilar deia de la història, és un carrer en construcció, d’una ciutat en construcció, d’arrels molt profundes que Pierre Vilar coneixia molt bé. La millor herència de Vilar és el nou món d’oportunitats que aquesta donació ofereix als estudiosos que es vulguin atansar fins les venerables parets de l’antic convent de sant Domènec.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 41-43)