El Punt Avui

He llegit que els barons socialistes de tot Espanya, menys Catalunya, fan pinya per carregar-se Pedro Sánchez. Confesso que mai no he trobat en Sánchez virtuts especials de lideratge ni gaire profunditat intel·lectual i ideològica, però admeto que en la seva actitud ferma de no voler acordar res amb el PP hi ha un punt de coherència i de perseverança que mereix respecte.

Em miro tot el garbuix intern que viuen tant el PSOE com el PSC des de la distància i amb escepticisme, i constato amb tristesa que no es veu a l’horitzó cap revulsiu, ni aquí ni a Europa o al món, que retorni a la socialdemocràcia la centralitat que havia tingut fins fa poc. Constato que una cosa és l’espai social de la socialdemocràcia orfe de lideratges i referents, i una altra, els vells partits incapaços d’adaptar-se a les convulsions d’un món en canvi.

L’episodi de la demolició de Sánchez és una bona mostra de la contradicció que vull assenyalar. No sóc capaç de veure en cap dels que fan pinya contra l’actual secretari general cap idea, proposta, programa o contingut autènticament engrescador. Decep descobrir que la massa que els lliga en un conglomerat heterogeni no aporta ni un bri d’esperança a la desolació imperant.

La condició moral i ètica, la càrrega ideològica dels demolidors és tan o més innòcua que el líder que volen demolir. I l’ambició que exhibeixen és francament més execrable, sobretot perquè no hi sé veure, i m’hi fixo, cap proposta de reforma consistent que pugui somoure el panorama petrificat de la política espanyola.

Si la reforma de la Constitució que proposa Pedro Sánchez és feble i, en bona mesura, una quimera, la manca de proposta dels seus rivals és una demostració palpable de l’atzucac, de moment insalvable, del socialisme espanyol que arrossega el socialisme català en caiguda lliure.