Pròleg al Pla general d’infraestructures i serveis de la mobilitat de Catalunya. Barcelona, DPTOP, 2010

 Aquest document és la síntesi i la culminació de dues legislatures de treballs de planificació del Govern de Catalunya. Prenc com a marc de referència el conjunt dels set Plans territorials parcials que ha elaborat el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i que, en el seu conjunt, configuren la resposta completa al repte de tancar el guió establert per la Llei de política territorial de 1983 i que mai no s’havia abordat amb un sentit complet. Integra en aquest marc el conjunt dels instruments normatius de planificació que el mateix Departament ha elaborat en matèria de mobilitat i de transport de viatgers i mercaderies.

Concretament es tracta d’integrar en un sol document les voluntats polítiques concretades en el gran acord del Pacte nacional per a les infraestructures (2009), i els textos normatius que despleguen les potencialitats obertes pel nou marc lesgislatiu. Per aquest camí s’estableix la intersecció entre les polítiques de mobilitat i de transport que es desprenen de les Directrius nacionals de mobilitat, els seus corresponents plans territorials, i el Pla de transport de viatgers d’una banda, i les infraestructures que han de fer possible el desplegament eficaç d’aquesta mobilitat.

Hi ha una construcció lògica integrada que emmarca, en una gran matriu territorial, primer el desenvolupament demogràfic i la implantació dels assentaments de l’activitat humana i després hi encaixa els fluxos que se’n deriven i les implantacions físiques que han de fer possibles aquests fluxos.

L’entramat entre lleis, plans i programes troba, així, una expressió eficaç que en simplifica la percepció i evita la sensació incòmoda d’una aparent superposició nascuda de la incomunicació. El quadre de la pàgina 17 esdevé  de referència obligada per assenyalar com conflueixen en un mateix camp els plans de matriu territorial i els que es relacionen amb la mobilitat fins a esdevenir les peces d’una mateixa raó i no l’expressió d’àmbits aïllats. Fem bona la teoria dels vasos comunicants i trenquem les velles dinàmiques dels compartiments estancs.

En aquest context, el Pla que presentem integra en un mateix document infraestructures i mobilitat i marca un camí crític prioritari que ha de fer possible un creixement sostenible, un respecte al territori, una jerarquització eficient de les xarxes donant prioritat màxima a aquelles que incentiven els mitjans de transport col·lectiu i que incentiven la simplificació, l’estalvi energètic i la cohesió social.

En les actuals circumstàncies de crisi econòmica, de contracció del consum i del crèdit, d’índexs de creixement negatius és imprescindible que ens plantegem el punt just d’equilibri entre el manteniment imprescindible del conjunt de prestacions que configuren els drets col·lectius i individuals per a la cohesió social i la continuïtat dels plans d’inversions en les xarxes per tal de generar riquesa i afavorir la productivitat i la competitivitat de les nostres empreses.

Fa temps que tothom té clar que les infraestructures no són un fi en elles mateixes, sinó un instrument al servei de l’economia productiva i de la mobilitat.

Ens trobem, doncs, davant d’una qüestió oberta que hauria de portar a mantenir un nivell eficient d’inversions amb repercussió directa en l’ocupació i indirecta en els incentius als costos de transport de les empreses que busquen en la racionalització de la logística un estalvi imprescindible per al manteniment dels seus resultats i expectatives.

Vet aquí, doncs, el full de ruta,la guia bàsica que ens ha de permetre transitar pels temps difícils, construir els fonaments del futur i fer possibles noves expectatives de creixement harmònic i desitjable per donar resposta als prop de vuit milions de ciutadans de Catalunya que s’albiren en els escenaris demogràfics que coneixem.

Aquest Pla és un compromís en ferm i una pauta de mínims imprescindibles, sense cap concessió ni a les vel·leïtats d’un expansionisme immoderat ni a la paràlisi dels que alimentarien les teories del caos i de l’escanyament de la mobilitat en benefici d’una prescripció limitativa igualment impossible.

Hauran transcorregut setanta-cinc anys per tornar a tenir una eina de caràcter general que ens serveixi com a referència per als propers vint anys. El buit de planificació general durant aquest període de temps haurà marcat, amb dèficits acumulats, la història contemporània del nostre país.

Aquesta constatació ens porta al repte de definir des de bases concretes i creïbles els projectes de país que des del catalanisme polític han de fer possible el redreç de l’economia i de la nació catalana, en els termes que per a d’altres èpoques havia assenyalat Jaume Vicens Vives, ara que en commemorem el cinquantenari de la seva mort.

El Govern de Catalunya es planteja des de diversos camps cobrir aquests buits clamorosos i defineix un lideratge nou que arrenca dels fets concrets i de les respostes tangibles, sense renúncies, a les aspiracions nacionals de la nostra comunitat.