Pròleg al Pla territorial metropolità de Barcelona (2 vols.). Barcelona, DPTOP, octubre 2010

Aquest Pla és la clau de volta de l’arc sòlid i potent que configuren els set plans territorials parcials que han estat successivament aprovats des de 2006 fins a 2010.

Els antecedents més generals d’aquests set plans cal anar-los a buscar en el mandat de la Llei d’ordenació territorial de 1983. Però el compliment d’aquesta Llei va romandre a les beceroles durant dues dècades fins que un cop constituït el primer Govern catalanista i d’esquerres, a finals de 2003, es va impulsar el Programa de planejament territorial. A partir del treball d’aquest Programa es van donar a conèixer, a finals de 2005, els Criteris de planejament territorial que definien el marc de referència, les idees bàsiques que movien el programa i animaven l’elaboració dels set plans territorials esmentats.

És amb aquest bagatge que finalment es va desencallar la redacció d’aquesta peça clau i determinant del planejament territorial. Amb un abast de 164 municipis i fent referència a un territori que acull el 70% de la població de Catalunya.

Per molt que haguéssim fet, com així ha sigut, els altres sis plans territorials, l’envergadura de l’àmbit metropolità es convertia en la prova del nou de la capacitat i el capteniment del Govern de Catalunya en relació amb la voluntat efectiva i real de completar el mandat de la Llei de 1983 fins a les seves últimes conseqüències.

Ara podem dir que és un resultat assolit que conclou diversos intents totals i parcials, les arrels doctrinals dels quals potser podríem anar a buscar en els treballs del Regional Planning dels germans Rubió i Tudurí, i en dates més recents en els diversos documents que han regulat l’urbanisme i l’ordenació territorial de l’àmbit metropolità restringit (27 municipis, Pla de 1953 de Barcelona i la seva zona d’influència, i el Pla general metropolità de 1976), o la definició d’un horitzó metropolità més ampli. En aquest segon aspecte hi haurien contribuït la Llei de 1987 i la  de 1995  i el conjunt de treballs que s’havien fet per a revisar, des d’un marc més ampli, el planejament de 1953. Així, el 1966 primer i el 1987 després, se succeirien sengles intents, mai no reeixits, als quals caldria afegir l’aportació que farien l’any 2003 la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona.

Tota aquesta documentació i treball ingent corrien el risc de quedar enterrats definitivament en els papers sense la seva concreció en un document vigent, aprovat definitivament i aplicable. Aquest és el sentit, el valor i el mèrit del Pla que avui presentem. Superades totes les dificultats, treballats tots els consensos s’ha avançat fins a disposar d’un document exposat, tramitat, participat, al·legat, modificat i conclòs.

Caldria afegir-hi tot el treball de reconeixement de la realitat demogràfica i territorial, de les dinàmiques econòmiques, de l’ús del territori, de la mobilitat per tal de tenir una diagnosi valenta que assegurés que les determinacions del Pla garantissin en el seu llenguatge propositiu tots els elements presos en consideració. Així, finalment, tant per al sistema d’espais oberts, com per a la jerarquització i dimensió dels assentaments com per a la concreció de les infraestructures, el Pla avança amb criteris ferms. Determina un horitzó raonable, aclareix moltes incògnites, formula hipòtesis i alternatives i deixa el camp preparat per abordar amb solvència, garantia i seguretat, la necessària reforma i adaptació del planejament urbanístic municipals a aquest criteri, bé sigui per la via de la revisió dels POUM dels diferents municipis, bé per la revisió i actualització del vigent i modificadíssim Pla general metropolità de 1976.

El Pla territorial és la clau de volta, la pedra que tanca l’arc, que lliga totes les forces, és la condició necessària, és el marc de referència. És, però, un punt de partida i no encara un punt d’arribada. Perquè a l’escala més local queda molta feina pendent. Però és també segur que amb l’aprovació d’aquest Pla territorial hem tancat l’arc i hem desembussat l’escull que impedia desenvolupaments posteriors.

És en aquest sentit que aquest Pla adquireix una importància fundacional, es presenta com una fita històrica, culmina dècades de dubtes, de vacil·lacions i ambigüitats, i crea les condicions per a ulteriors processos de concreció material dels àmbits de planejament que ell mateix defineix.

Vull concloure que en aquesta ocasió i potser per primera vegada s’ha fet l’esforç i s’ha trobat la sintonia per a lligar els punts de vista dels diferents planejaments sectorials que, en el passat, havien anat fent el seu camí de forma independent i separada amb una incomunicació total entre els seus diversos impulsors. En aquest document, l’art del planejament beu de les fonts dels geògrafs, dels urbanistes, dels arquitectes o dels enginyers per a travar un document que aborda la realitat territorial com un tot indestriable de capes interdependents i inseparables, on totes tenen relació unes amb altres. Els assentaments respiren gràcies als espais oberts i les persones que viuen en el territori es desplacen entre els assentaments i pels espais oberts a través d’una xarxa d’infraestructures que relliga els assentaments (residencials, productius, terciaris) entre ells per mitjà dels espais oberts que respecten i potencien. És fàcil i difícil alhora. És un equilibri no sempre ben entès on preval la idea que al costat dels espais naturals imprescindibles cal considerar la variable de la població i el fet que els set milions i mig de ciutadans de Catalunya (quatre vuit-cents mil per a l’àmbit metropolità) són que els que s’han de moure, viure i guanyar-se la vida en aquest territori amb les millors condicions possibles de confort, benestar i felicitat.

El planejament territorial és també una eina a disposició de la felicitat, sempre imperfecta, de les persones individualment i col·lectivament.