Pròleg al Pla territorial parcial de les Comarques Centrals. Barcelona, DPTOP, 2010

Publiquem ara el Pla que el Govern de Catalunya va aprovar el dia 16 de setembre de 2008. L’acord i la normativa van tenir la seva publicació oficial el dia 22 d’octubre de 2008.

Des d’aquell moment fins ara hem avançat moltíssim en el compliment de les previsions de la Llei de política territorial de 21 de novembre de 1983. Així, si l’any 2003 teníem només aprovat el Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, ara, quan donem a conèixer aquesta publicació podem dir que ja ha culminat del tot o gairebé el mandat d’aquella Llei de 1983. Tenen ja l’aprovació definitiva del Govern els plans territorials parcials de l’Alt Pirineu i l’Aran,  de les terres de Lleida (Ponent), aquest de les Comarques Centrals, el de la Regió Metropolitana de Barcelona i la revisió del de les Terres de l’Ebre. Abans d’acabar la legislatura s’haurà aprovat també el de les comarques de Girona.

Vint-i-set anys després de l’entrada en vigor de la Llei i només set anys després d’haver iniciat el seu comès els governs catalanistes i d’esquerres, haurem finalment completat l’arquitectura de l’edifici de la planificació territorial.

Saldem d’aquesta manera un deute i un compromís amb els territoris i amb la ciutadania, i completem un marc que dóna orientacions i directrius per tal que a una altra escala els governs locals encarin el creixement dels seus territoris. Ho podran fer des d’un marc de referència que identifica, amb total claredat, els espais oberts i protegits, les seves característiques, els seus graus de protecció; que concreta la matriu bàsica de les infraestructures i que dimensiona proporcionadament els assentaments i atorga un marge per créixer a cada nucli.

Sembla fàcil però el programa respon al repte de la complexitat creixent d’un territori ric i divers, poblat, d’orografia difícil, de valors naturals evidents, de sentit cultural també molt obvi, i de nuclis de poblament cadascun amb la seva espoecificitat, la seva història i les seves espectatives de futur.

Potser l’endarreriment de dues dècades haurà estat una sort per abordar, finalment, la tasca encomanada per la Llei després de conèixer el fenomen més recent del gran creixement demogràfic i la fixació d’uns escenaris molt nous que ens han portat, en menys de deu anys, de la Catalunya glossada per l’expresident Pujol, com la Catalunya dels sis milions d’habitants, a una Catalunya nova de més de set milions i mig d’habitants. Treballar en la planificació amb aquestes noves dades, i amb el coneixement de las possibilitat d’accelerar el mapa de les infraestructures ha permès una nova lectura global que ha considerat com una dada essencial el conjunt dels territoris que havien de ser objecte d’una total protecció, els connectors i les necessitats objectives d’un sistema de ciutats, de nodes, que expressen millor que res més la riquesa territorial i cultural de Catalunya.

En el cas del Pla territorial parcial de les Comarques Centrals s’aborda la definició dels paràmetres bàsics de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona i el Solsonès. Ho fa prenent en consideració la realitat d’una societat en transformació on els sectors antigament més dinàmics de la indústria i la mineria han retrocedit, on el tèxtil després de crisis successives ha deixat la vella geografia de les colònies industrials pendent de remodelació, i on algunes de les ciutats de referència han vist canviar el seu model productiu i el retrocés dels sectors clàssics (adoberies, filatures) i, fins i tot, la crisi d’alguna de les indústries noves de referència (Pirelli, per exemple). És molt evident, però, per altra banda, que justament aquesta circumstància de canvi obre en tots els fronts noves perspectives sense que ens haguem d’imposar limitacions de cap mena pel que fa els sectors. La clau és definir de forma ajustada, amb equilibri, el sistema de les infraestructures nord-sud i est-oest que en matèria viària i ferroviària han de fixar la malla bàsica de comunicacions de persones i mercaderies i obrir les noves oportunitats, que es desvetllen en cadascuna de les comarques a partir de les grans cruïlles que es fixen.

És en aquest marc que el conjunt de nodes de creixement que el Pla determina atorgar a cada municipi un paper específic, i a tot el sistema una interrelació que baixa a l’escala petita per dessota els caps de comarca i estableix totes les possibilitats que es poden concretar.

Nous camins, nous sectors, nous valors, grans cruïlles i espais naturals reservats per a la preservació dels seus valors i per a l’exploració de les seves noves potencialitats en el terreny del lleure, del turisme, dels esports, etc. Noves indústries en el camp agroalimentari, en el camp de la distribució i la logística, nous centres universitaris i de recerca, noves entitats financeres i nous grans centres culturals de referència es dibuixen com un camí segur que cada municipi sabrà dibuixar de la millor manera.

Estem davant d’una eina, no davant d’un estudi. Els estudis faciliten les diagnosi i són una condició prèvia, però no suficient. És en el terreny normatiu i propositiu que l’eina esdevé un instrument pràctic, un artefacte destinat a ser contrastat permanentment amb la realitat i cridat a ser superat.

Tenim una pauta per a un parell de dècades. L’aposta és clara, la proposta també, la implicació de la societat i de les institucions queda fora de tot dubte. Entre tots creure en el Pla és creure en el futur, tenir-hi confiança i posar-se a treballar.

És hora d’agafar l’eina i de fer-la servir. Amb orgull, amb autostima, amb exigència, amb autiocrítica, amb esforç, amb austeritat, però amb tota l’ambició i amb totes les energies de què siguem capaços.