Pròleg al Pla territorial parcial Comarques Gironines. Barcelona, DPTOP, 2010

L’aprovació definitiva, la publicació al DOGC  (14 de setembre i 15 d’octubre de 2010, respectivament) i, ara, la publicació impresa i en format digital del Pla territorial parcial de les Comarques Gironines tanca definitivament el mapa de Catalunya en relació amb les determinacions de la Llei d’ordenació territorial de 1983.

Aquest ha estat el darrer Pla aprovat perquè, conscientment, vam creure que podia esperar més que d’altres atès que mentrestant ja havíem avançat l’elaboració i aprovació dels plans directors territorials de l’Alt i el Baix Empordà i de la Garrotxa. Aquesta circumstància deixava ben a cobert una bona part del territori de les terres de Girona i permetia avançar en la definició de l’arquitectura territorial de Catalunya que tenia en el Pla territorial metropolità de Barcelona l’assignatura pendent més apressant i urgent.

No només això, sinó que amb pràctica simultaneïtat i amb voluntat de concretar solucions, a una escala més pròxima vam anar aprovant els plans directors urbanístics de la serra de Rodes, del sistema urbà de Girona, del Pla de l’Estany i, més recentment, el del sistema urbà de Figueres. Donant per descomptat la forta implicació del territori gironí en els dos plans directors urbanístics del sistema costaner, que contribuïen a la preservació i rescat de molts indrets de la costa gironina amenaçada encara en aquell moment per una voracitat consumptiva de sòl sense límit.

Aquest Pla dibuixa tota la complexitat territorial, paisatgística i urbana de les terres de Girona i busca solucions per tal d’adequar la necessària preservació i fer-la compatible amb les necessitats objectives de la població.

Així, el sistema d’assentaments reconeix l’enorme riquesa, diversitat, dispersió i jerarquia d’un mapa ric de pobles i ciutats ,amb un  joc de capitalitats compartides i jerarquitzades que enriqueix la interrelació comarcal i urbana i condiciona l’exigència d’un sistema d’infraestructures que atengui la diversitat dels assentaments i, alhora, protegeixi l’escala humana d’un sistema de camins i carreteres d’abast local que són el sistema arterial bàsic d’unes comarques riques d’història i de pòsit més que mil·lenari.

Des d’Empúries, la primera trama urbana de les nostres comarques, o la primera urbanització de l’antiguitat clàssica a la Costa Brava, fins al paper de Figueres o Gerunda, el Pla reconeix a aquests sistemes urbans el seu paper i atorga al conjunt del mapa municipal gironí un paper rellevant en l’articulació d’aquestes terres.

 No cal dir que això succeeix en un àmbit que es correspon al Pla territorial que té més percentatge d’espai protegit de tots els set plans territorials aprovats definitivament, i que coincideix amb un sistema complex d’espais naturals protegits i de parcs natural d’una gran bellesa i d’un sentit territorial profund per la petja mil·lenària que hi ha deixat i hi vol continuar deixant la societat. Des del Parc natural del cap de Creus, a la serra de Rodes, a l’espai del sistema Salines-Bassegoda, al Parc natural de la Zona volcànica, al Parc natural del Montseny-Guilleries, a la serra de Cadiretes, al massís de les Gavarres, al Parc natural del Montgrí les Medes i el Baix Ter, i al Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà tenim un sistema d’espais protegits de gran valor que culminen el mosaic dels assentaments i, junts, dibuixen una geografia amb pocs precedents i un equilibri notable entre els conreus, el bosc, la muntanya, i els pobles i ciutats.

Tinc el convenciment que amb aquest Pla tanquem l’etapa de més activitat planificadora de la història contemporània de Catalunya i que això ha succeït amb una visió integral del territori i la societat, on les anàlisi contingudes en els plans territorials cercaven tant el rigor de les aproximacions com la possibilitat pràctica d’aplicar-les i fer-les viables i visibles.

Aquest és el valor i el sentit polític de la planificació: la voluntat de definir un marc, uns mètodes i unes pautes d’intervenció que siguin creïbles, que generin consens i que engresquin col·lectivament.