Diari de Girona

El plàtan és un arbre que ha adquirit una notorietat extraordinària a pobles i ciutats, passeigs, rambles, carreteres, salons urbans. No ens costa gaire d’entendre-ho a Girona, on la Devesa fa que aquest arbre senyoregi amb una presència segurament irrepetible. En canvi, han quasi desaparegut de les nostres carreteres, quan hi havien tingut un paper singular. En el seu moment no vam saber ser generosos amb la vegetació i vam tirar pel dret, tallant amb fal•lera arboricida i argumentant que era una qüestió vital per a la seguretat viària. Però en d’altres llocs ens han demostrat que es pot fer d’una altra manera si es conceben les ampliacions de les carreteres amb sentit generós i amb ànim de preservar els troncs amplíssims i esbelts, tacats com una pell de vaca, amb clapes de verd variable de l’escorça.

Durant anys i anys han senyorejat les Rambles de Barcelona i la major part dels carrers de l’Eixample de la capital de Catalunya, i no ens és gens difícil identificar enormes plàtans singulars a pobles i ciutats de Catalunya i del Migdia francès, erigits i plantats com a autèntics arbres de la llibertat. Els tenim presents a Perpinyà i a Montpeller, en grans passeigs i grans salons. Alts, alterosos, verticals, en els passeigs; retallats, escapçats, aplanats en els salons més urbans. És la gran diferència entre els plàtans de la Devesa i els plàtans de la plaça del Carril, la de la primera estació del tren i ara de fa temps anodinament batejada amb el nom del poeta Eduardo Marquina. És una mica paradoxal aquest nom, tan llunyà, tan anònim, tan poc conegut ara i aquí. Correspon a una època, però segurament no correspon a una estètica.

Recordo, ara, també més especialment els plàtans immensos, engrandits per la petitesa dels carrers, de Céret. Arbres altíssims regats permanentment pels baixants d’aigua del Pirineu que alimenten de forma imparable les arrels assedegades d’aquests monuments vegetals, d’ombra potentíssima i de volta autèntica per damunt dels ràfecs de les cases en una composició urbana, quasi com de carrer cobert, que deu ser difícilment repetible.

Tot això ve a tom aquests dies d’estiu anticipat, de calors fortes, de la visió esclatant dels plàtans de la Devesa després d’uns mesos de nuesa total, esquelets de fusta immutables, esperant els primers impulsos de la saba. Però especialment la contemplació dels nous plàtans de l’avinguda de Ramon Folch a davant de Correus. Ja n’hi havia hagut emmarcant un espai urbà d’entrada a la ciutat, un saló de qualitats encara ara no igualades. No és difícil quedar sobtat per uns troncs llarguíssims i encara prims volent tocar el cel amb un plomall, entre raquític i ridícul, a la punta. Però en aquesta podada d’alçada hi he vist la intenció dels jardiners, una idea, un propòsit adequat. Estirar tan com es pugui el tronc, pujar amunt, definir un horitzó per damunt del coronament dels edificis de Correus i dels jutjats. Es tracta de crear una autèntica volta vegetal per damunt dels edificis i evitar així la dissimulació vegetal de l’arquitectura. Mostrar tota l’arquitectura per sota de la massa vegetal i evitar la col•lisió entre una i altra. El temps acabarà de posar a contribució d’aquest projecte tota la seva generositat. Espero ser-hi encara a temps i veure els troncs gruixuts i amples, d’arbres sòlids i de copa espessíssima coronant un saló amable i refet que emmarca un altre cop l’entrada de la ciutat des de la Devesa. Imagino un diàleg entre uns plàtans i altres a banda i banda d’un Güell imaginari, ara desaparegut, i no fa tant fil conductor de la separació hidràulica entre la ciutat i els arenys del Ter i de l’Onyar. Ara em sé imaginar una visió de futur que justifiqui i expliqui la poda extrema que hem vist aquests dies. No falta gaire perquè les copes facin el salt i a partir d’aquest moment ja serà possible conduir els arbres cap a un espesseïment necessari per evitar aquesta sensació escardalenca i fràgil que ara tenim.

Al punt de l’entrada del Girona Temps de Flors no em puc estar de dir que les flors dels patis i dels jardins substituiran, en una seqüència cronològica quasi perfecta, les flors dels arbres de la ciutat que ens han anat animant el final d’un llarg i sec hivern, des dels prunus als arbres de l’amor i d’aquests als castanyers d’índies, ara en la seva plenitud cada cop més potent.

Es diu que enguany l’Ajuntament ha plantat 1.500 arbres. És una aposta de futur, un regal per a les generacions que vindran. Només cal tenir la sensibilitat i la intel·ligència per a renovar-los i conservar-los, com ens han ensenyat països de llarga tradició i civilització.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.