El Punt Avui

En les darreres setmanes i abans de l’Onze de Setembre ha semblat com si entréssim en un replà del procés d’acceleració històrica que estem vivint. Semblava com si s’obrís un compàs d’espera que havia de servir per articular un diàleg constructiu i discret entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

Els elements en joc eren, d’una banda, el document que explicita les cinc vies legals possibles per tal de fer una consulta acordada a Catalunya i, de l’altra, les manifestacions del president Mas en el sentit que si no prosperava cap d’aquestes vies pensava convocar, per al 2016 ,unes eleccions de caràcter plebiscitari. Les reaccions de tota mena no es van fer esperar. Costava d’entendre que el camí triat per reaccionar davant el possible bloqueig de la consulta s’hagués d’endarrerir gairebé dos anys. És veritat, però, que en l’actual situació de crisi i de dificultats extremes per a moltes economies familiars, institucionals i empresarials, la reiteració de convocatòries electorals anticipades pot ser vista com un element d’inestabilitat no desitjable.

La qüestió, doncs, quedava plantejada en uns termes força evidents. Busquem una consulta acordada, fem unes eleccions plebiscitàries si no es permet la consulta i avancem cap a una declaració unilateral d’independència per part del Parlament que surti d’aquestes eleccions, si el resultat ho avala.

En el fons, es feia evident un càlcul mesurat de la dificultat objectiva de plantejar les coses d’una altra manera, per exemple, amb una declaració unilateral d’independència per part de l’actual Parlament de Catalunya, si no es permetés cap consulta. El risc que fos una mera declaració d’intencions virtual planava en les reflexions que es feien amb prudència .

Ara, però, i després de la Via Catalana del passat Onze de Setembre, no crec que les coses es puguin continuar plantejant de la mateixa manera. És evident que la Via ha estat una demostració, al món, de voluntat inequívoca i de capacitat de mobilització i organització. I és fa  molt més evident que el bloqueig radical a la consulta és la pitjor de les solucions, si encara hi ha marge per a una sortida dialogada.

Els responsables polítics dels reiterats intents de mobilització anticatalana de l’opinió pública espanyola, i els responsables directes del recurs que va avortar la via estatutària, haurien de purgar les seves penes i adonar-se que han portat les coses, des de la seva òptica, a un carreró sense sortida.

Tinc la convicció que ha arribat l’hora del diàleg i que, ara més que mai, els lideratges polítics tenen a les seves mans la possibilitat de conduir el procés d’acord amb l’opinió que s’expressa de manera rotunda i majoritària. Només hi ha un camí. Crec sincerament que l’alternativa no és o consulta o eleccions plebiscitàries. Ara és consulta sí o sí.

I els termes de la negociació amb el Govern espanyol no poden ser de condescendència, sinó que s’han de plantejar amb una exigència màxima. No es tracta d’anar a demanar permís per fer la consulta. Es tracta de fer valdre el vigent entramat legal i institucional per donar peu a una consulta que respecti les competències de Catalunya i s’apliquin, si no hi ha un altre camí.

El Govern espanyol ja no pot mirar cap a un altre costat, o continuar fent servir arguments ridículs, que no se sustenten ni en la història ni en el rigor polític o intel·lectual, com han fet evident moltes de les declaracions de membres del Consell de Ministres en les darreres setmanes.

Un camí podria ser un acord triple. Primer, un de caràcter econòmic, que comportés el pagament de tots els deutes, contrets i reconeguts, per part de l’Estat a la Generalitat, bé dels endarreriments de la disposició addicional tercera bé del fons de competitivitat, i amb acceptació d’un pacte fiscal amb Catalunya; segon, un acord autonòmic, que signifiqués el rescat i la restitució íntegra de l’Estatut de 2006, en un gest del Tribunal Constitucional que hauria de revisar la seva sentència. I, finalment, un acord que donés via lliure a la consulta i acceptació en la mateixa negociació del resultat i de les seves conseqüències.

El recurs a unes eleccions, com a darrera fórmula, no em sembla acceptable. Perquè si fossin el 2016, quan toca, la normalitat amb el calendari hauria de fer prevaldre el caràcter programàtic de les eleccions, sense escatimar cap dels accents i dels compromisos que l’actual panorama polític català inclou. Haurien de ser unes eleccions per triar uns candidats i uns programes, per assumir uns compromisos entre la societat i les institucions, i per conduir els afers del país amb voluntat de resoldre i de respondre als problemes més peremptoris i urgents de la ciutadania, de la societat i de l’economia del país.

Aquest argument val, també, des del meu punt de vista, per a unes eleccions anticipades i precipitades en el calendari com a conseqüència de la mobilització, d’una banda, i del bloqueig de la consulta, de l’altra. Votar un programa comú per a la definició de les relacions entre Catalunya i Espanya, convertir unes eleccions al Parlament de Catalunya, en un simple sí o no, és sostreure del debat polític l’exigència de normalitat quotidiana que comporten unes eleccions en un sistema parlamentari. I per aquest camí es barregen coses que, atesa l’envergadura respectiva, no es poden barrejar.

En el fons es tracta de votar per a dues coses diferents. La primera, i prèvia, és votar què i com volem que siguin les relacions de futur entre Catalunya i Espanya. Aclarit aquest punt, i decidit si Catalunya ha de ser o no en el futur un nou estat d’Europa, votem qui s’ha de fer càrrec dels afers d’aquesta nova Catalunya que estem construint i definint entre tots en un moment històric sense precedents.

D’aquí que malgrat tota la potència, tota la pulsió i vibració independentista que traspuava la Via Catalana de la Diada, els discursos del final tornessin un instant al moment previ, a la necessària concreció del camí, de l’itinerari que encara hem de recórrer, i reclamessin amb tot l’èmfasi el dret a decidir, la consulta necessària i urgent, l’exercici de radicalitat democràtica que esdevé la defensa de la llibertat de tots els catalans sense cap excepció.