Pròleg al catàleg Expedients de construcció i adequació de la xarxa de carreteres 1844-1980. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, col·lecció Publicacions de l’Arxiu Nacional de Catalunya núm. 10, 2008

La meva doble condició d’historiador i de polític m’ha portat sempre, des de fa trenta-cinc anys, a preocupar-me per la conservació i transmissió de la documentació. Ho vaig començar a fer l’any 1972 a la Universitat Autònoma de Barcelona, portat per les experiències viscudes en els anys precedents, tant als arxius de Girona com en els arxius municipals i parroquials de moltes parts de Catalunya. Ho vaig continuar fent a partir de 1979, quan vaig ser elegit alcalde de Girona.

En aquell moment, la preocupació pels arxius ja havia començat a donar fruits amb fornades de nous i joves historiadors que trobarien en l’arxivística un camí per desenvolupar les seves activitats.

Ens movia un afany que anava més enllà de l’estricta preocupació per la conservació de les grans sèries documentals i els documents més notables dels arxius generals. Vam portar aquesta filosofia a la ponència d’arxius del Congrés de Cultura Catalana, on apostàvem per una política integral en la qual tota la documentació fos objecte d’un interès per part de l’Administració fins arribar als patrimonis documentals de caràcter familiar i empresarial. Pensàvem que la visió integral de la història ens havia de conduir a una visió molt àmplia de la conservació de documents. Per altra banda, les primeres eleccions municipals democràtiques d’ençà de la República, l’any 1979, van significar un canvi de perspectiva en la consideració de la documentació. Els consistoris del franquisme hi atorgaven poca atenció i pocs recursos, els arxius eren considerats una nosa i només es movien per la documentació històrica més antiga i més rellevant, deixant de banda totes les sèries d’èpoques més avançades, quan la riquesa de la documentació s’anava engrandint. Els ajuntaments van començar a considerar els arxius com formant part del discurs de ciutat i del model educatiu, i van iniciar els projectes per considerar la documentació com els fonaments de la vida cívica contemporània. Res no era aliè a la peripècia col·lectiva contemporània.

Quan el 22 de desembre de 2003 per encàrrec del President Pasqual Maragall em vaig fer càrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques em vaig voler ocupar també de tots els seus dipòsits documentals i em vaig preocupar per la dispersió i la descurança, o com a mínim de l’apilonament, que en caracteritzava una custòdia acumulativa i poc preocupada per la conservació, la transmissió del coneixement i la transferència de la documentació.

Amb un equip competent, amb recursos addicionals i amb la col·laboració de la Sotsdirecció General d’Arxius vam iniciar un ambiciós programa de tria i d’ordenació, que havia de concloure amb una llarga etapa d’improvisació i ens havia de situar al llindar del segle xxi amb una cura per la documentació històrica i viva exemplar i a to amb la responsabilitat i la dignitat institucionals que atorguem a la Generalitat.

Ens preguntàvem com es podia parlar tant de la Nació i tenir en els armaris dels fonaments de la Nació tantes carpetes oblidades, perdudes, desorganitzades? De fet, una autèntica política nacional ha d’atendre al caràcter essencial per a la nació de tots els patrimonis de caràcter documental, patrimonial, natural, cultural i social fins a abraçar tots els aspectes de la vida d’un  país.

Catalunya no es podia permetre tenir la documentació de la seva història més recent sense ordenar i, sobretot, sense transferir a l’Arxiu Nacional de Catalunya, creat justament per a aquesta funció.

És clar que la documentació referida a les infraestructures és una petita part del conjunt de la documentació que afecta el país. Però ens semblava que era una parcel·la prou rellevant, d’entitat suficient, per no demorar més temps el projecte d’iniciar transferències successives dels arxius del Departament a l’ANC.

Aquest Catàleg n’és una mostra i en seguiran d’altres.

Els projectes de carreteres que s’inclouen aquí es refereixen fonamentalment només a la província de Barcelona, però comprenen un període amplíssim, des de 1844 fins a l’inici de la Generalitat restaurada, i signifiquen un bagatge essencial per a entendre l’actual configuració i transformació del nostre parc de carreteres.

En el coneixement de les arrels històriques de les nostres infraestructures hi ha encara molta feina per fer i vivim de les urgències imminents sense parar massa compte dels antecedents històrics en els quals trobaríem sovint l’anticipació de generacions anteriors que veieren com els seus esforços es perdien o s’estroncaven i, ara, voldríem continuar.

De fet, el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (DPTOP, 2006) es reivindica i es reclama d’aquesta tradició que tan bé recull el treball de Jaume Font Garolera La formació de les xarxes de transport a Catalunya ,1761-1935, Vilassar,1999, i que jo mateix vaig intentar recollir en el pròleg de l’esmentat Pla.

Només una Administració que no sigui desmemoriada i que faci justícia als antecedents històrics, sobretot en aquells camps que més s’allunyen del conreu habitual dels professionals de la Història, podrà entendre, fer-se entendre i respectar, fer-se respectar per part dels ciutadans, que esperen justament els gestos imprescindibles de dignitat nacional per tal de reconèixer-se en les pròpies institucions.

Modestament, això és el que intenta aquest catàleg per a una petita parcel·la de l’Administració de la Generalitat, ara per raó de les seves competències, hereva i custòdia de tots aquests projectes anteriors a la nostra més estricta peripècia col·lectiva contemporània.