Pronunciat a l’Auditori Josep Irla de Girona

Senyores i senyors,

He d’agrair, en començar aquest pregó, l’honor i la confiança que m’han fet des de la Junta de Confraries. Aquest és un honor immerescut perquè amb tota probabilitat jo no seré capaç de copsar i de transmetre tota la força, tota l’espiritualitat de la Setmana Santa gironina.

Conscient de les meves limitacions he buscat refugi en la meva memòria i en la mateixa història de la ciutat. Aquí trepitjo un terreny més segur i em puc cenyir als fets tal com els veig i els recordo, sense escapar-me per camins que mai no han estat  meus del tot.

Faré, doncs, un recorregut per quatre terrenys.

  1. Els meus records d’infància i d’adolescència.
  2. Els meus records de la vida pública, amb referència a Girona i, també, a Jerusalem .
  3. Un moment per a la memòria històrica.
  4. La història recent, les processons i els sermons. De la Quaresma a la Setmana Santa. Homenatge i record emocionat a Modest Prats. I,
  5. Acabaré amb una conclusió del temps present.

 

Els anys d’infància i adolescència

La formació que hem rebut ens ha deixat gravats uns paisatges imaginats que mimetitzen els paisatges reals que coneixem. En el cicle de Nadal hem lligat el bruc i la molsa, l’aviram, els xais, els rius, les cases, els turons i un polsim de neu enfarinada, a un paisatge de ruralitat catalana. Esporàdicament, les cases podien tenir terrats plans i coronar-se amb petites cúpules suggerint construccions més orientals. Però, en definitiva, ha dominat sempre la geografia de les masies i els camps.

En el cicle que ens marca el camí de Nadal a Setmana Santa, tot és menys familiar i més abstracte, o més dolorosament punyent, si voleu. La muntanya de les Benaurances, el Jordà, Natzaret, Betlem, Tiberíades i, sobretot, Getsemaní, el Calvari i el Sant Sepulcre. Ens en hem fet una idea en l’imaginari, cadascú a la seva manera. Hi tornaré més endavant quan parli de la meva coneixença de la terra d’Israel.

Els nostres escenaris pròxims o remots eren, en la nostra Setmana Santa, una evocació subtil. Més que una geografia, un ambient, un aire, una atmosfera. Els contorns reals els posaven el camí del Calvari, les Creus, pujant primer a Torre Gironella per després, en un recorregut amable, anar baixant fins l’església per camins de marges florits i algun olivar escadusser.

Després de l’eufòria litúrgica, i també mundana, de Diumenge de Rams, de la palma exuberant del senyor Bisbe que coronaria el pas del Sant Sepulcre a la processó, de les palmes i els palmons amb rosaris ensucrats i creus diverses, de les sabates de mudar i el vestit nou, de les branques de llor i els càntics a la plaça dels Apòstols lloant Jerusalem,  començava d’immediat el cicle de la Setmana més densa de l’any.

Eren vacances escolars, el ritme de l’activitat s’anava alentint, els dies s’escolaven en un ambient de meditació i de preparació. Els exercicis ens iniciaven en una gimnàstica mental de preparació pels misteris sagrats de la Setmana Santa. Dijous Sant era un primer cim de la litúrgia, dominat encara per les escenes amables del Sant Sopar i el gest d’associació amb els més humils en el lavatori dels peus. I començava, després, el recorregut itinerant per les esglésies de Girona a fer la visita al monument, una apoteosi barroca efímera. Tot l’esclat i tota la glòria del Diumenge de Rams al peu dels Santíssim exposat. Però Dijous encara hi havia moviment.

Divendres Sant era un dia somort. Queia damunt la ciutat un silenci espès, que es podia palpar. Palpar el silenci, quina sensació tan llunyana, ara! No es movia ni una branca. No hi havia cotxes, ni cine, no es treballava, no hi havia res. Només el pas lent de les hores. I una preparació una mica dramatitzada per la sublimació del sacrifici. Una mena de penediment generalitzat per una culpa còsmica, compartida per tota la humanitat. Un sentiment induït. De més gran he pensat que aquest voluptuós sentiment de culpa, una mena d’aire suspès, embolcallat també amb el fum de l’encens de les celebracions, hauria hagut de ser, també, el sentiment de reparació col·lectiva d’un altre sacrifici dolorós, amb molts altres, la mort injusta, inútil i iniqua de Carles Rahola, en una altra mena de Calvari laic que la ciutat arrossega i arrossegarà sempre.

L’apoteosi del sacrifici, el retruny profund de les llambordes, el silenci de la tarda de Divendres Sant arrossegat a la desfilada de la processó era, i és encara, un moment àlgid de la Setmana Santa de Girona, que contemplàvem des del balcó de la rectoria de Sant Feliu quan la rectoria feia un angle recte adossada a la façana mateixa de la col·legiata. Una visió d’abans que rectoria i església deixessin oberta una escletxa física, una immensa espitllera urbana, per contemplar l’Onyar i la Devesa des de la porta lateral de Sant Feliu.

Vaig trigar molts anys a anar a veure el moment culminant de la processó amb la pujada del Crist jacent, creu ajaguda, escortada per la milícia romana, un a un els noranta graons de l’escalinata, abans del cant comú del Crec en un Déu. Aquest moment suprem del nostre calvari barroc, tan lluny del Calvari de Jerusalem. Els segles havien anat acumulant una monumentalitat fastuosa al sacrifici més bàsic i elemental del cristianisme.

Dissabte era un dia de parèntesi. Les llambordes del barri vell feien un grinyol metàl·lic pel contacte amb la cera acumulada de les torxes de les vestes.  Era un dia d’un cert relaxament, d’un deixar-se anar a la normalitat de la ciutat oberta, després del silenci atapeït de divendres.

El foc reparador de la vetlla pasqual, l’esclat de la resurrecció, anticipava, a la mitjanit de dissabte, la glòria definitiva de la Pasqua. Alliberats de tot, i del sentiment de culpa que planava i dominava en els dies anteriors, superat el trauma del sacrifici, res no posava límits a l’eufòria pasqual. En el terreny mundà i a les nostres terres és el recorregut simbòlic, d’un diumenge a l’altre, del tortell a la mona.

Aquests records s’escolen en els temps remots. Es corresponen amb el moment àlgid de la religiositat de postguerra. Vivíem la Quaresma i la Setmana Santa des del convencionalisme establert.

Aviat van arribar, però, els aires del Concili. I amb el Concili Vaticà II, una reclamació d’espiritualitat bàsica, d’autenticitat pregona, despullada de la parafernàlia oficial. Amb ànim de despullar la religió i també l’Església de tots els afegits superflus, de totes les convencions de cara a la galeria, de les manifestacions externes i d’ostentació de la religió. Es va difondre una litúrgia depurada, neta, una actitud d’introspecció. En els darrers anys setanta, des de l’Església mateixa sorgiren moviments alternatius, pregàries col·lectives, reflexions cap endins, meditacions de l’Església des de dins de l’Església i per a la comunitat eclesial. Algunes setmanes santes, a l’església del Carme, catòlics compromesos i progressistes es tancaven en pregària i reflexió comunitària, mentre les llances dels manaies colpejaven les llambordes de la ciutat antiga. La processó s’anava esllanguint, les confraries perdien efectius, alguns passos ja no tenien prou vestes per sortir i, en conjunt,  a la processó dels anys setanta hi havia més manaies que vestes. L’acompanyament militar de la processó i el Sant Sepulcre es perdé per desistiment i el bisbe Camprodon, el bisbe Jaume, que havia deixat el Palau per un pis modest al centre de la ciutat, i que va decidir, també, no sortir amb la processó i esperar-la a la porta de la Catedral per compartir la pregària final.

 

Els records de la vida pública.  Girona i Jerusalem

I va arribar l’any 1979. S’havien fet les eleccions municipals el 3 d’abril i ens trobàvem en el parèntesi previ al ple de l’elecció de l’alcalde, que es féu el 19 d’abril. En aquell moment, els fonaments de la ciutat estaven somoguts; es despertaven vells fantasmes i el trasllat d’algunes imatges de l’Ajuntament al Museu d’Art va ser interpretat, a peu de carrer, a la plaça del Vi, com el retorn de la iconoclàstia dels primers moments de la guerra

[1]. Fins i tot, l’assassinat del joier Quera a Girona va sacsejar el moll de l’os de la ciutat en un parèntesi dificilíssim. Va arribar la Setmana Santa, del 8 al 15 d’abril. Conscient del terratrèmol, encara sense el mandat d’alcalde, vaig anar a la inauguració de les primeres sales del Museu d’Art i en el diari local va sortir una fotografia meva, tranquil·litzadora, al costat del bisbe Jaume Camprodon i del president de la Diputació Antoni Xuclà Bas. Però va arribar  Divendres Sant, el 13 d’abril, una setmana abans de l’elecció de l’alcalde. L’Ajuntament tenia les reixes tancades, la façana apagada i els balcons buits. La processó va desfilar sense expectació des del balcó de la Casa de la Ciutat. Va semblar que el divorci entre el nou Ajuntament i les tradicions del cicle cristià era total, sense que s’hagués produït cap decisió. Malgrat l’enrenou ciutadà, s’hi havia arribat per decantament.

Així és com ho explica Francesc Agustí al nou llibre Girona. La processó de Setmana Santa, editat per l’Ajuntament amb fotografies de Àngel Almazan, Josep M. Oliveras, Pere Quevedo i Jordi S. Carrera i unes imatges històriques formidables de Valentí Fargnoli:  “Les dècades dels seixanta i setanta van estar marcades per les dificultats en el desenvolupament de la processó. La celebració va transcórrer en un context de controvèrsia marcat per les reformes derivades del Concili Vaticà II…”, i continua: “A finals de la dècada dels setanta aquestes dificultats es van accentuar propiciades per la situació sociopolítica. Llavors es qüestionà la continuïtat de la processó”. En tot cas la polèmica no fou municipal;  provenia de d’altres focs creuats.

El fet és que la premsa local es va fer un ressò divers de la processó de Divendres Sant  de 1979. I, així, mentre el diari El Punt, de recentíssima aparició, en la seva edició del 6 d’abril de 1979  anunciava que divendres hi hauria processó i esmentava, com a causes de la crisi, primer discrepàncies entre la Junta dels Manaies i la Junta de Confraries i advertia que un cop superat el desacord, la discrepància sorgí dels rectors de les parròquies de Girona, alguns dels quals comentaven al periodista:  “ha acabat l’època de les processons”. Per la seva banda, el diari Los Sitios de Gerona, molt en la tònica de l’època, dramatitzava a la portada de la seva edició del Diumenge de Pasqua, 15 d’abril de 1979: “La procesión del Santo Entierro ya no es lo que era. Como en un parte de guerra podríamos decir que ha visto diezmados sus efectivos con el paso de los años. Y tampoco los fieles espectadores acudieron en gran número. Solo la Gerona antigua sus piedras y sus luces eran el mismo escenario. Sic gloria transit…”. Tot i que a la pàgina tres. la informació és més contrastada, recorda la severitat de la desfilada i acabava dient “este año no había representación oficial alguna e  incluso el edificio del Ayuntamiento, ante el cual desfiló la procesión, aparecía con sus balcones cerrados”.

Algú en va fer retret al nou Ajuntament, que encara no havia pres possessió! La polèmica estava servida en molts dels elements de l’herència del passat. Història i memòria teixien una delicada teranyina difícil de superar. Era el cas de la processó de Setmana Santa, o també, i per raons en algun aspecte similars, d’associació a un sistema polític, de l’exposició de flors. El dilema era clar; o acabar del tot i començar noves coses, noves tradicions o reprendre, aprofitar i actualitzar les existents. Si decidíem liquidar el passat es fracturava la ciutat i dividíem una societat encara ferida; no era pas qüestió d’obrir fronts insalvables i malgastar unes energies que es necessitaven per a qüestions més peremptòries.

Ja he explicat, en un altre lloc, quin va ser el capteniment municipal en les seves relacions amb l’Església de Girona, sempre presidides per una cordialitat extrema i he de dir que en el terreny personal d’una alta sintonia, per formació i per tarannà. S’acabaven les desfilades uniformades del Consistori, els jaqués, els barrets de copa i els espasins, els llocs preferents a les celebracions litúrgiques, s’acabava del tot qualsevol manifestació cívico-religiosa amb connotacions ben evidents. L’Ajuntament no aniria en Corporació a cap processó, i només es reservava un paper singular, aïllat i principal, a la missa de Festa Major de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu. Eren els signes dels temps i el que el temps, la ciutadania i la racionalitat demanaven. L’Ajuntament abandonava els signes del passat i deixava per a les corporacions religioses, les confraries  i la mateixa Església, la determinació de les decisions del futur. Si de cas, l’Ajuntament, per l’interès col·lectiu i ciutadà, s’implicaria ajudant, com així va ser, i mai a gust del tot de tothom, a singularitzar la identitat de la ciutat.

Torno, ara, un instant, als paisatges imaginats i imaginaris de la religiositat per evocar la meva impressió dels paisatges bíblics d’Israel. I ho esmento aquí perquè va ser la meva condició d’alcalde que em va donar l’oportunitat de conèixer i gaudir de la vibració emocional que desvetlla en tothom un viatge al Pròxim Orient.

Un cop conegut Israel per a uns, Palestina o Terra Santa per a uns altres, els espais oberts responien força bé a la idea prefixada a través de la reiteració de les lectures dels llibres sagrats. Fins i tot, la realitat millorava aquesta imatge. La visió urbana de Jerusalem, una certa idea del temple, l’hort de les oliveres o, reculant en el temps, Tiberíades i la muntanya de les benaurances tenien una fortíssima capacitat d’evocació. No era el cas, en canvi, dels espais tancats que sempre havíem imaginat, i vist representats en la iconografia, en espais oberts. Si la Via Dolorosa pot encara corprendre, el Calvari i el Sant Sepulcre desperten un gran escepticisme i, segons com es miri, són un antídot per a la devoció i la fe. Per molt que puguis posar la mà al forat de la Creu, és molt difícil d’imaginar les escenes de dolor que coneixem, el centurió, el fel i el vinagre, la ferida al costat i, fins i tot, la natura desfermada estremint-se en el moment que Jesús expirà a la Creu i s’esquinçaren els cortinatges del temple. Cada vegada que anava a Israel, la visita d’aquests llocs em retornava al debat intern, suscitat a casa nostra, a remolc de les reformes del Concili Vaticà II.

Però els plantejaments polèmics dels anys seixanta i setanta no eren nous. Naixien del mateix debat en el si de l’Església i, sobretot, a redós de les reformes impulsades i sostingudes pel Concili Vaticà II, i feien confluir en un mateix  moment i un mateix punt un debat històric reiterat sobre la laïcitat de l’Estat i un debat eclesial sobre les característiques de les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa.

 

Un moment per a la memòria històrica

Aporto, aquí i ara, aquesta referència històrica perquè el contrast entre dues situacions de canvi, 1931 i 1979 ens ajuda a entendre millor l’evolució social, econòmica i ideològica de la nostra societat.

La reclamació laica, de separació de l’Església i l’Estat venia de lluny i havia donat peu a alguns episodis concrets, al fil de les circumstàncies històriques i interromputs brutalment, des de 1936 i 1939 pels brots iconoclastes de la revolució primer, i pel fonamentalisme traslladat a la religió i a la política en comunió, des del 39.

Vegem, un instant, els fets més rellevants a la ciutat de Girona i en l’àmbit municipal abans del gran trasbals que es va desencadenar amb motiu  de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 i la guerra que va desencadenar.

Poc després d’un mes de la proclamació de la República, l’Ajuntament va fer una sessió plenària el dia 28 de maig de 1931, en la qual es va plantejar per primera vegada el tema de les relacions entre l’Ajuntament i l’Església de Girona[2], en un debat suscitat arran de la invitació del bisbat a l’Ajuntament per tal que la Corporació Municipal assistís a la processó del Corpus. Les eleccions municipals s’havien fet ja passada la Setmana Santa i un cop proclamada la República, el debat es va produir en aquest context. La majoria republicana de l’Ajuntament va formular una proposta d’acord, en el qual es decidia no assistir corporativament a cap manifestació religiosa, d’acord amb el principi bàsic de la llibertat de consciència individual i el respecte a totes les creences. El debat va portar a establir que els regidors només hi podien assistir a títol individual, però que podrien portar les ensenyes que els distingien. En annex, donem la transcripció de la part corresponent de l’acta que recull aquest debat.

Tres anys més tard, a la sessió del 4 d’abril de 1934, passades ja les eleccions municipals i, ara amb un Ajuntament amb majoria de les dretes tradicionalistes i regionalistes, es suscità un altre debat d’unes altres característiques, en aquest cas sobre si era pertinent o no que els treballadors municipals treballessin Dijous i Divendres Sant[3].  Ja havia passat la Setmana Santa i s’havia treballat;  governava la Lliga Catalana, que s’havia presentat amb la candidatura d’ Unió i Defensa Ciutadana. El regidor tradicionalista Tarrés va interpel·lar el Govern i el va acusar d’haver traït els principis del programa i del manifest electoral, i es preguntava per quin motiu una majoria de dretes havia anat més enllà, en aquesta qüestió, que el govern d’Esquerra en la Setmana Santa de l’any 1933. El Govern municipal respongué, en els termes que transcrivim en l’apèndix II, adduint que s’havia actuat d’acord amb els convenis laborals existents i seguint el criteri marcat per la Generalitat de Catalunya.

A partir del 36, el debat en el ple va deixar pas a un debat al carrer, els excessos que coneixem, la duplicitat de poders, i l’establiment de successius governs municipals amb una composició equivalent a la que va tenir el Govern de la Generalitat.

 

La història recent, les processons i els sermons. De la Quaresma a la Setmana Santa. Homenatge i record emocionat de Modest Prats.

Vistos els fets relatius a aquest parèntesi republicà, tornem a les sacsejades polítiques i ideològiques dels anys seixanta i setanta, des de dins i des de fora de l’Església, en els termes que esmentava fa poca estona.

Convé dir també, esclar, que, malgrat tot, les coses imperants no eren tant evidents i, més enllà de les pràctiques estimulades pel nacionalcatolicisme a Espanya, les celebracions de la Setmana Santa vivien, en el món cristià, una crisi més general fruit de la pèrdua del caràcter festiu dels dies més assenyalats i del canvi dels horaris en les celebracions. I és per això que en la dècada dels anys cinquanta, el papa Pius XII va aprovar, l’any 1955, el 16 de novembre, el decret general amb el qual es restaurava l’Ordo litúrgic de la Setmana Santa. I el mateix dia es va donar a conèixer la Instrucció sobre la manera de complir-lo degudament. L’argumentació per establir i ordenar els horaris i les característiques de les celebracions són prou evidents quan el mateix decret reconeix que “… l’experiència comuna i quasi universal ensenya que aquestes solemnes i majestuoses funcions litúrgiques del tríduum sagrat solen realitzar-les els clergues amb les esglésies sovint gairebé desertes. I això realment és molt de doldre; perquè els ritus litúrgics de la Setmana Santa no sols gaudeixen d’una particular dignitat, sinó també d’una especial força i eficàcia sacramental per a nodrir la vida cristiana, i no poden obtenir una compensació adequada amb aquells piadosos exercicis de devoció que solen anomenar-se extra-litúrgics i que tenen lloc a les tardes del tríduum sagrat”. I és així com en edició de l’Editorial Litúrgica espanyola de 1956, els monjos de Montserrat van editar el llibret dedicat a la Setmana Santa, segons el nou Ordo Hebdomadae Sanctae instauratus. Un llibret que, des de la seva edició, va acompanyar durant dècades, les Setmanes Santes de les esglésies de Girona, en celebracions ajustades als horaris proposats i restablerts tractant d’atorgar a la litúrgia un paper central cenyit a les hores i dies en què tingueren lloc els misteris sagrats.

Passats quinze anys d’aquest nou ordo en la celebració preparatòria de la Setmana Santa, l’any 1969 les parròquies de Girona van decidir que hi hagués una sola missa vespertina els divendres de Quaresma, i van encomanar a Modest Prats l’homilia d’aquestes misses. Prats, rector jove de la parròquia de Vista Alegre, detectava un fenomen diferent del que havia detectat uns anys abans la Congregació dels ritus. Les esglésies de Girona vessaven de fidels en les celebracions de Dijous i de Divendres Sant i, en canvi, mantenien les esglésies mig buides en la celebració de la vetlla pasqual, que és la primera que Pius XII, l’any 1951, s’havia afanyat a restaurar. “Tants feligresos nostres que omplen les esglésies el dijous i el divendres sant i no es deixen veure en la celebració pasqual”[4].

Prats interpel·lava la comunitat de cristians de Girona  amb lògica implacable, la lògica que es pot atribuir a la fe. Us en faig una tria esglaonada.

Pel divendres després de Cendra, Prats ens proposava iniciar el temps de penitència defugint “les pràctiques penitencials externes”, la transformació de la penitència en conversió, que “és la que ens porta a construir la llibertat”. Penitència com a preparació de l’esclat de la Pasqua.

Pel divendres de la primera setmana de Quaresma, Prats reclamava una vida nova fonamentada en el trencament de les cadenes injustes i l’alliberament dels oprimits, tot citant el profeta Isaïes: “Mentre no fem això no haurem emprès el camí de la vida nova, per més que ens refugiem en pràctiques piadoses en vagues espiritualismes més o menys sentimentals”.  L’individu, sol, nu, encarat a la responsabilitat, i la denúncia de l’acaparament del catolicisme en mans de les fronteres, d’una classe social o d’una determinada manera de pensar: “I d’això en patim a Girona mateix… A vegades diríem que el cristianisme va per barris o per famílies”.

En el divendres de la segona setmana de Quaresma ja ens portava, directament, al misteri de Jesucrist mort i glorificat, centre de la Setmana Santa. “El Crist sofrent és el rostre dels infants de l’Índia, de Biafra, del Vietnam. I és el rostre d’aquests infants de les nostres barraques i dels nostres ‘albergues’…”.

Pel divendres de la tercera setmana de Quaresma, Prats ens recordava que la Quaresma és un camí que culmina en la Pasqua i reclama el seu paper, i el seu lloc, a la celebració Pasqual sense la qual no s’entén la Setmana Santa. La nit Pasqual com a nit de la salvació, la nit del baptisme i la superació de la temptació i la trampa de “falsificar amb la vida la fe que professem amb els llavis”.

I insistia en la mateixa idea, traslladada a la realitat gironina, en el sermó de la quarta setmana de Quaresma, en què sentenciava que “Si els homes no ressusciten, Crist no ha ressuscitat” com a resposta a un interrogant: “Voleu dir que la Pasqua d’enguany significarà per a l’Església de Girona, que formem tots plegats, una transformació de la nostra vida, un sortir de la grisor amorfa i carnalment assenyada que ens caracteritza?”.

I el cicle  va culminar el  divendres de la primera setmana de Passió, demà, quan Prats insistia que “l’angoixa de Crist és inseparable de l’angoixa de la humanitat de tots els temps”. “Sabeu qui no creu en Jesucrist, qui és ateu, segons l’Evangeli? Tot aquell qui deixa d’estimar un dels homes que passa fam, o set, o que va nu, o no té casa, que pateix.”

 

Conclusió del temps present

Deixeu-me acabar amb algunes idees per ara mateix. La primera de totes recordar que la història i la memòria de la història ens són imprescindibles. Som qui som perquè venim d’on venim, amb totes les contradiccions i totes les imperfeccions. Així, doncs, aplaudeixo el paper del Centre d’Estudis de la Setmana Santa, que ha de contribuir, en el present i en el futur, a posar els sòlids fonaments del coneixement intern i extern de la Setmana Santa gironina. La Junta de Confraries ha encertat.

En segon lloc, avui la contradicció, si voleu conciliar i política, dels anys seixanta i setanta ja no existeix. La processó és plena de vitalitat, ha estat assumida per tothom amb normalitat. La processó és una tradició madura de la ciutat i és assumida per uns amb fe i convicció i per altres amb respecte i reconeixement pel seu paper a la vida mateixa de la ciutat.

Tercer, avui la crisi és d’una altra mena. És una crisis econòmica i social amb desigualtats creixents. I és una crisi de valors en el conjunt de la societat, de fe, de vocacions i de model en el si de l’Església. Justament l’èxit de la processó no anuncia pas, automàticament, un moment esplendorós de l’Església de Girona, simplement perquè de forma fins ara inexorable es va reduint el contingent de preveres i, potser també, de forma desigual  el de fidels practicants. Sobretot perquè avui més que mai tenim el repte d’encarar un temps nou per a una vida nova. En aquest aspecte podríem dir que en un cert sentit la processó va per dins. Però avui és molt evident que la processó té vida i dinamisme propis, la impulsen les confraries i aquesta Junta, i en participa, de formes diverses, l’Església i la ciutadania. Tant com també és evident que l’Església, ara sota l’impuls reformista del papa Francesc (aquest papa jesuïta-salesià, diuen alguns, potser per provocar Bertone), busca internament les arrels més profundes del sentiment religiós i explora nous camins per a la seva difusió, transmissió, vivència i testimoniatge.

Així, doncs, l’actualitat dels sermons de Modest Prats ens porta, d’una banda, a constatar l’actualitat rabiosa, adaptada als temps presents, de la seva lectura compromesa de la fe i de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, encarnat en els problemes de la humanitat. I, de l’altra, constatar que com que una cosa no treu l’altra, la processó ha de ser testimoni viu d’aquesta fe, d’aquesta lectura de la fe per a molts i per a uns altres testimoni d’una tradició cristiana de la ciutat assumida socialment, participada de manera integradora i explicada des de la pluralitat i la llibertat d’una societat menys sectària, i més madura i més lliure que la dels temps passats.

Bona Setmana Santa.

Apèndix I

Transcripció del debat sobre la participació municipal en els actes religiosos a la sessió del  31 de maig de 1931. Segons la referència de la nota 2 al text.

“Va donar-se compte d’un escrit del Bisbat convidant a la Corporació i personal de la seva dependència per a que assisteixi a la processó general del Corpus que haurà de tenir lloc  a les sis de la tarda del propvinent dijous 4 de juny. El Sr Palol feu present que existia una proposició relacionada amb la intervenció de l’Ajuntament en actes d’aquesta classe, que pregà es llegís coma base de l’acord a prendre. El Sr. President disposà la lectura demanada de dita proposició concebuda en els termes següents: ‘A l’Excm Ajuntament. Els Regidors que sotscriuen, conseqüents amb la doctrina propagada a la cívica opinió gironina en demanar-li els sufragis; atès a l’ambient de llibertat i de respecte adient al règim republicà, als interessos del Municipi i a la necessitat immediata de definir les relacions de l’Ajuntament amb l’Església, proposa a la Corporació. Primer: Que sigui declarada urgent aquesta proposició. Segon, que entenent que l’atribut específicament humà és la llibertat de pensar fonament de la llibertat de consciència i de la dignitat civil i ciutadana; entenent que en nom d’aquesta llibertat cada un pot acceptar les creències religioses que consideri més adequades a la seva personalitat, entenent que això mateix obliga a les Corporacions públiques a ésser respectuoses amb totes les creències i a inhibir-se o almenys a no manifestar cap preferència a una determinada per tal de no ferir el sentiment íntim dels veïns i de garantir una convivència fraternal, considerant que la intervenció i contribució de l’Ajuntament de Girona a les manifestacions religioses suposaven una desviació de la missió que li està encomanada, aliena sempre a les qüestions que pertanyen a l’esfera de la conciència individual, sotmet a la consideració del Consistori l’aprovació dels següents acords. 1er. A partir d’aquesta data l’Ajuntament de Girona no assistirà ni intervindrà en cap acte ni manifestació religiosa, fora del que li correspon per a garantir l’ordre i la seguretat pública. 2on Cap dels representants de l’Ajuntament podrà arrogar-se per aqueixos fins, una representació corporativa ni podrà ésser-li atorgada a ningú. Els Regidors, però seran lliures d’assistir-hi com a Regidors. 3er, l’Ajuntament disposarà del material que utilitzava en alguns actes religiosos, segons estimi més oportú en cada cas. 4art Commemorar la data de 5 de novembre de 1684, endomassant la Casa de la Ciutat, posant al balcó la gloriosa bandera d’Ultònia i organitzant algun acte cultural per a glossar les gestes cíviques de Girona. 5è Contestar a l’amable invitació per assistir a la processó de Corpus de conformitat amb els acords anteriors; trametent còpia d’aquesta proposició i posant a disposició dels organitzadors el material propietat de l’Ajuntament. VE no obstant acordarà. Girona 28 de maig de 1931’.

Declarada l’urgència el Sr Tomàs estimà que la Corporació hauria de continuar la tradició de la ciutat, esmentant la conducta i exemple de l’Ajuntament republicà de 1873 qual acord  sobre la matèria fou a petició seva llegit. Entenguent que no n’hi ha prou amb que’s reconegui la facultat d’assistència particular als Regidors, que tampoc podria impedir-se, i demanà s’acordés la assistència en Corporació, o al menys en representació delegada, pels senyors Regidors que ho tinguessin a bé. El Sr. Cerezo defensà la proposició en nom de la llibertat de pensament i del respecte a la conciència particular. S’hi adherí el Sr. Tordera afegint que molts republicans són catòlics. El Sr. Busquets Norat cregué que devia correspondre’s a l’atenció del Capítol Catedral i a la tradició de la Ciutat de que són mandataris els Regidors concorreguent en Corporació o en Comissió . El Sr President feu constar, pel que fa a correspondència d’atenció, que s’havia entrevistat amb el Sr. Degà en termes de la major armonia que excluen tota molèstia. El Sr. Bassols considerà necessari que es votés per parts, aclarint en primer terme si l’assistència personal de Regidors s’entenia facultada amb el caràcter i distintius del càrrec. El Sr. Dalmau ho explicà en aquest darrer sentit, que fou acceptat i incorporat per tant en aclaració a la proposta. Després de diverses manifestacions dels Srs. Rahola, Tordera, Vila, Bonmatí, Palol i President, ordenà aquest darrer passessin a votació els dos primers extrems de la proposta, amb l’aclaració feta i admesa pel Sr. Dalmau, que foren aprovats per 15 vots dels Srs Busquets (V), Colomer, Varderi, Cerezo, Tordera, Dalmau, Palol, Ribas, Rahola, Vidal, Vilardell, Escatllar, Pascual, Julià i President, contra 8 dels Srs. Tomas, Valls, Vila, Güell, Bonmatí, Busquets (Norat), Regàs i Bassols. Seguidament s’aprovaren per unanimitat els restants extrems de la proposició. El Sr Tordera explicà el seu vot, fent constar que era en contra també de l’autorització de l’ús d’insígnies per part del Regidors que hi concorreguessin. Y en sa virtut s’acordà contestar la comunicació del Bisbat amb subjecció a les expressades normes oferint el tàlem acostumat, l’assistència de gegants i nans i l’adopció de mesures de seguretat i policia urbana, segons precedents.”.

 

Apèndix II

Transcripció del debat sobre si els treballadors municipals havien de treballar, o no, Dijous i el Divendres Sant, que va tenir lloc a la sessió del 4 d’abril de 1934, segons referència de la nota 3 del text.

“El Sr. Tarrés féu constar la protesta de la comunitat tradicionalista per haver-se treballat els dies de Dijous i Divendres Sants; expressada en els termes continguts en escrit de què féu entrega i al que es dóna lectura, del tenor següent: ‘Sento el tenir-me d’aixecar per fer pública  la disconformitat i disgust d’aquesta minoria tradicionalista vers l’acord de la Comissió de Govern d’aquesta Corporació Municipal consistent en tenir obertes les oficines i fer treballar les brigades municipals, en la tarda i matí del passat dijous i divendres Sants, i per això no solament ens havem de contentar en manifestar el nostre condol per tal procedir, sinó que també i des d’aquí, aquesta Minoria vol protestar de la manera més enèrgica sobre aquest fet ja que entenem que no solsament queda reduït a una falta de respecte per la significació i santedat d’aquests dos dies, sinó que també fou una coacció v ers la lliure consciència d’aquells empleats i obrers municipals que de tot cor, haurien volgut rendir just homenatge a Jesucrist.

No volem recollir veus volants, sinó remarcar dos punts, el primer que nosaltres junt amb els elements de la Lliga Catalana ens presentàrem a les passades eleccions enrolats en una Candidatura dita d’Unió i Defensa Ciutadana, presentant-se aquesta com netament catòlica, per lo que fou apoiada pels elements catòlics d’aquesta ciutat, i quins ens portaren a la victòria, i ara ja el Govern de la Ciutat en les mans de la Lliga Catalana, aquesta fa burla vers els sentiments religiosos dels quins els portaren al Consistori, i cal tenir molt present Senyors, que l’any passat tenint la majoria l’Esquerra, saberen respectar les creències dels seus empleats i obrers, deixant-los en llibertat de treballar o no durant aquests dos dies. No significa lo d’aquest any un sabotatge a l’opinió que ens portà en aquest Consistori per representar-la? I el segon punt en el que aquesta Minoria Tradicionalista vol recolzar-s’hi, és el paràgraf del manifest que als electors de Girona vàrem adreçar-los-hi en data 7 de gener i en nom de la candidatura de Unió i Defensa Ciutadana, quin paràgraf deia així:

‘El nom que qualifica la nostra candidatura, diu ja a bastament la significació amb què tots nosaltres anem a la lluita. La nostra candidatura és d’unió i és de defensa, perquè és la resultant d’una entesa entre els partits polítics que l’han proclamada, que mantenint cadascú la seva ideologia i el seu programa, en una i altre coincideixen en aquells principis essencials que la voluntat del país clarament manifestada en les darreres consultes que s’han  fet al cos electoral, ha declarat palesament que vol veure respectats en la vida pública. Coincidim i anem units, per tant, en la comunitat de creences i sentiments religiosos i en la conservació de les institucions fonamentals de la nostra civilització cristiana. Estem d’acord que cal defensar amb tota energia el patrimoni espiritual i social de la nostra terra contra la intolerància, el sectarisme, la demagògia que també han invadit els àmbits de la vida municipal. Volem servar fidelment en el govern de la ciutat l’espiritualitat tradicional de Girona, fogar de seculars sentiments religiosos i patriòtics que bateguen en tots els moments gloriosos de la seva història.

No era això un compromís que contrèiem davant el cos electoral de Girona? I perquè no complir-lo, en aquesta primera ocasió? Quins motius poden haver-se presentat des d’allavors fins ara per no correspondre’l?. És per ventura, Senyors, que aquest any ja no és tradicional guardar respecte a Jesucrist? És que, senyors consellers de Lliga Catalana, no representa l’obligar a treballar aquests dies als empleats i obrers municipals, un  acte d’intolerància, de sectarisme i de demagògia, que en aquell manifest dèiem anar-hi en contra?

De cap de les maneres aquesta Minoria pot creure que tots aquells senyors que espontàniament signaren el Manifest expressat, estiguin conformes en aquest procedir de la Comissió de Govern i és per lo que aquesta Minmoria els emplaça perquè junt amb ella, manifestin el seu disgust i disconformitat sobre l’acord que ens ocupa i també voldria sentir de la Minoria d’Esquerra, amb la qual tant distanciats ideològicament estem, el seu criteri sobre si fou o no procedent el no respectar la llibertat de consciència dels empleats i obrers  municipals, perquè així ells poguessin obrar segons els aconsellés llurs consciències.

Desitjaria aquesta Minoria, que es fes constar en acta aquesta protesta, com així mateix voldria veure-la reforçada en una manifestació dels Consellers de Lliga Catalana’.

La Presidència féu constar que les festivitats de què es tracta no són de precepte religiós sinó simplement tradicional, malgrat qual circumstància deixà en llibertat als funcionaris i portà la brigada a llocs on no pogués semblar que s’alterava la solemnitat del dia. Quals explicacions demanà constessin, lamentant amb tot no haver interpretat en aquest punt el criteri de la minoria tradicionalista. El senyor Busquets Norat digué que no discutia els fets, sinó la tendència que representaven i demanà constés en acta la protesta llegida. El senyor Bonmatí digué que havien complert en consciència i amb els seus deures de govern, sense abdicar, enfront d’aquests del seu revisionisme. El senyor Busquets Ventura es manifestà satisfet del respecte a la llibertat de consciència dels obrers, lamentant però que no haguessin treballat els que ho tinguessin a bé el dia de Sant Josep. La Presidència digué que s’havia atès a l’establert generalment pels pactes obrers d’aquesta Ciutat i a l’exemple de la Generalitat de Catalunya, desitjant encara que hi hagués un calendari de treball paccionat”.

 

 

 

[1] Aquest pregó ha coincidit feliçment amb l’edició del llibre que hem escrit conjuntament amb la Gemma Domènech sobre aquesta qüestió de l’esclat revolucionari de juliol de 1936 i les seves conseqüències pel patrimoni. Joaquim Nadal i Farreras i Gemma Domènech i Casadevall: Patrimoni i guerra. Girona, 1936-1940, Girona, Ajuntament-ICRPC, col·lecció “Història de Girona”, número 51, 2015

[2] AMG. Llibres d’actes. Comissió de Govern del 29-8-1930 al 12 –XI-1931. En la ciutat de Girona a vint-i-vuit de maig de mil nou-cents trenta un: reunit l’Excm. Ajuntament per a celebrar sessió pública ordinària que no pogué tenir lloc el dia vint-i-sis per no haver-hi concorregut nombre suficient de Srs. regidors per a prendre acords i trobant-se reunits els inscrits al marge , baix la Presidència del Sr. Alcalde D. Miquel Santaló, SS siguent l’hora de reglament va declarar-la oberta. President Sr. Santaló. Senyors Vidal, Busquets, Cerezo, Julià, Varderi, Pascual, Rahola, Colomer, Ribas, Vilardell, Tordera, Bassols, Güell, Busquets, Vila, Valls, Tomàs, Bonmatí, Regàs.

[3] AMG Llibres d’actes. Acta del dia 4 d’abril de 1934. En la ciutat de Girona a quatre d’abril de 1934, convocat l’Excm. Ajuntament per a celebrar sessió pública ordinària i trobant-se reunits els senyors Consellers inscrits al marge sota la presidència de l’alcalde Francesc Tomàs, SS, essent l’hora de reglament la declarà oberta. Assistents. Tomàs, Bonmatí, Cervera, Aragó, Busom, Rahola, Vila, Camps, Jové, Cornellà, Sala, Busquets N, Tarrés, Domènech, Viñas, Meléndez, Malagelada, Gispert, Riera, Gifre, Serra, Busquets V.

[4] Modest Prats Domingo: Una Quaresma i altres sermons. Olot, El tòrcul i les lletres. Amb il·lustracions de Miquel Plana i l’aiguafort “Penitència”, de Narcís Comadira, 1984. Prats esmenta el Vaticà II anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i amb motiu de l’edició d’aquests sermons l’esmenta com “la gran esperança que fou donat de viure a la gent del meu temps”.