Intervenció en el Ple. Debat general sobre l’impuls de la reactivació econòmica i sobre la incidència de l’actuació del Govern en la qualitat dels serveis públics. Segona intervenció

La part assenyalada en cursiva estava prevista en el text inicial però l’intervinent la va ometre

Molt honorable presidenta del Parlament, molt honorable, en absència, president de la Generalitat de Catalunya, honorable vicepresidenta d’esquenes, senyores i senyors diputats. Si el pacte fiscal és el resum de tot, els manaments de la Llei de Déu que es resumeixen en dos s’han de complir tots deu, no només el pacte fiscal. I, per tant, s’ha de parlar de les persones, de la vida de les persones, de les famílies, de la gent, s’ha de mirar els ciutadans a la cara i se’ls ha de parlar del que els passa realment. Però reservarem la rèplica al president per quan hagi tornat.

Des que vam demanar aquest debat només han passat coses en la direcció que el fan necessari. Algú podia pensar que aquest debat s’originava en un context determinat i que ara es feia innecessari. Tot al contrari. Cada dia hi ha un motiu més per abordar-lo.

Partíem d’una crítica frontal a una política sense contenció de contínues i successives onades de retallades discrecionals i indiscriminades. Socialitzar la crisi, seleccionar la sortida i els seus beneficiaris.

I des de la petició fins ara hi hem d’afegir:

–          La Llei de pressupostos de la Generalitat, que incorpora una política fiscal regressiva, més taxes per a tothom, serveis públics de menys qualitat i més cars, cap incentiu per a la producció, com ho confirma la Llei de mesures fiscals i financeres d’aquests mateixos pressupostos.

–          El Projecte de llei de pressupostos de l’Estat, que discrimina Catalunya i fomenta les desigualtats i la insolidaritat. Que no és equitatiu i que descompensa la balança de les inversions. Que inverteix on no hi ha demanda i desinverteix on hi ha una demanda creixent.

–          La reforma laboral; el trencament del diàleg social; el trencament de la negociació col·lectiva; la unilateralitat de la iniciativa pel trencament contractual; la regressió laboral i la regressió competencial amb renúncia expressa des de Catalunya

–          La resposta social a aquesta reforma. La vaga general. La por, la desconfiança, la desesperació, la mobilització.

–          L’atur que creix, la pobresa que es desferma; la cara més punyent, dramàtica i real, de la recessió posterior a l’estancament.

Amb els cops secs a la societat civil organitzada; amb la pèrdua de confiança de les entitats,organitzacions i associacions.

Amb l’anunci que ara serà l’hora, vull dir que ara tocarà el rebre a l’educació i a la sanitat.

I, per què no, l’hora de la defensa, de la diplomàcia, de les competències redundants en habitatge i cultura, de les pesants estructures centrals de l’Estat, de la burocràcia mal entesa, de la baixa productivitat…

En realitat ens convindria restar importància al debat del dèficit. Dèficit, endeutament, finançament són, naturalment, qüestions clau.

Però concentrats en el dèficit públic i obsedits, monogràficament i doctrinàriament, en el compliment dels objectius convencionalment fixats per Europa hem abandonat el debat sobre la situació i la degradació del sistema financer, hi hem abocat recursos públics sense retorn, i hem relegat a un pla secundari la dimensió de l’endeutament privat que, segurament, als efectes del compliment global dels objectius és més rellevant per als mercats.

El darrer any hem tornat a fer dèficit. Més dèficit. Hem continuat destruint ocupació, hem passat de l’estancament a la recessió.

Potser l’obsessió per buscar culpables, per mirar enrere i desacreditar l’herència, ens ha fet perdre la perspectiva i la dimensió real del problema. Potser, ateses les circumstàncies, no ens calia mirar només enrere i només endins de la nostra pròpia singularitat. Ens hauria calgut, potser, més aviat mirar enfora, mirar el món, mirar Europa, mirar Espanya i constatar que es vulgui o no, no hi ha una excepció catalana.

I mirant el món, i sense defugir els nostres problemes interns més directes, podríem constatar que avui les rigideses de les polítiques per atenuar el dèficit i rebaixar el volum del deute, tenen l’efecte d’un remolí diabòlic, autodestructiu, sense cap capacitat regeneradora ni del teixit productiu, ni de la capacitat de creació de riquesa, ni de la generació d’ocupació. Un remolí amb efectes de xuclador!

Avui, en un debat encara molt obert, molts experts i dels més acreditats ja han establert que només amb la fixació pel dèficit no n’hi ha prou.

I aquest podria ser un punt per a l’acord. El camí per trobar línies d’acord en les polítiques necessàries per sortir de la crisi, tot reconeixent la gravetat i la duresa del moment, però fixant unes prioritats que no ofeguin les classes mitjanes i treballadores i que no liquidin les prestacions bàsiques de l’estat del benestar.

Algú pot pensar que dit així ens proposem la quadratura del cercle. Però sabem que calen ajustos i en compartim la necessitat. Ho hem formulat molt clarament, reformes, no retallades i menys amputacions. Calen ajustos. Però ni tots, ni aquests.

Ni, sobretot, només aquests.

Hi ha d’altres camins per contenir i ajustar les despeses.

Hi ha d’altres, i més camins per aixecar ingressos.

Amb els ingressos, la sola referència a l’impost de successions, l’amnistia fiscal o la inconcreció de l’impost de grans fortunes o el de patrimoni contrasta amb l’increment reiterat de les taxes, la pujada sistemàtica dels impostos indirectes. I aquest contrast hauria de ser suficient per a mostrar la injustícia, la inequitat, la unilateralitat dels plantejaments que volen fer pagar sempre a uns i no on més hi ha per rascar.

I no només això. En uns moments en què el que caldria és abonar els valors, fer-los créixer, difondre’ls, convertir-los en un gran objectiu compartit, quin valor d’exemplaritat es pot atribuir a aquesta idea de cargolar a uns i deixar en la impunitat i una certa immunitat a uns altres? L’efecte mirall és pervers!

Per més que es vulgui revestir d’un intent de facilitar la inversió i l’activitat productiva. La provocació creix a mesura que la situació s’agreuja i els riscos de fractura, el desgast per la cohesió social no para de créixer, com ja hem dit.

Pel que fa a les despeses, si ara podem argumentar amb raó, amb molta raó, que l’Estat no retalla el superflu (el que no té ni demanda ni justificació) i es carrega el que és essencial; si podem dir que aprima clarament l’Administració dels serrells i engreixa o manté l’Administració més central, nuclear, per què no ho hauríem d’aplicar també a l’Administració de la Generalitat?

Ens temem que les rigideses i l’ortodòxia antidèficit contenen elements coneguts en el passat, en crisis anteriors, de destrucció i de desestructuració social.

Coincidiria, un cop més, que una pulsió estrictament conservadora ens portaria a un intent desesperat de salvar, al preu que sigui, l’status quo, i l’estatus social, dels poders econòmics i financers, i de preservar-ne els privilegis, centrifugant els efectes i les solucions parcials de la crisi. Abonant així la tesi d’una mena d’immolació col·lectiva que un cop més posaria, en el terreny simbòlic i en el real, Europa al peu dels cavalls.

Blindatge minoritari i crisi social serien dues cares d’una societat en conflicte. Un conflicte amb una dimensió desestabilitzadora alimentada amb grans dosis d’insensatesa pels mateixos que tenen a les mans alguns dels mecanismes de les solucions.

 

Comencem parlant del marc europeu.

Existeix una alternativa europea a l’actual estratègia per fer front a la crisi econòmica i financera, que fa compatible l’inevitable reestructuració de la despesa pública que cal fer i les polítiques de reactivació econòmica que han de permetre generar ocupació.

La crisi econòmica i financera mundial, que va començar l’any 2008 i que va acabar generant la crisi del deute sobirà a Europa a partir de 2010, ha posat de manifest les insuficiències dels mecanismes de la integració econòmica i política europea.

La inestabilitat financera i les dràstiques mesures fiscals de reducció del dèficit i endeutament posades en marxa, sense tenir en compte la dimensió de la reactivació econòmica, han tingut conseqüències dramàtiques sobre l’evolució de l’economia real, les taxes d’atur i finalment, els nivells de benestar de tota Europa, especialment a Espanya i a Catalunya. Aquesta combinació ha propiciat aquest any 2012 el retorn a l’estancament econòmic, fins i tot a la recessió, en molts països europeus.

El nou Tractat d’Estabilitat signat el passat 2 de març per 25 països europeus, Espanya inclosa, només ha suposat l’escenificació del compromís formal d’aquests països amb uns mecanismes de consolidació fiscal estrictes, que no tenen en compte la dimensió de la reactivació econòmica, ni nous instruments d’integració fiscal, ni mecanismes de coordinació de les polítiques econòmiques dels països compromesos amb l’euro, ni la creació d’una autoritat del tresor europea, ni una política pressupostaria comuna, elements fonamentals per crear un espai federal europeu sostenible políticament, econòmicament i socialment en el futur més immediat.

Per tot això instem el Govern de la Generalitat a promoure, de forma prioritària, a través de la seva acció exterior a Europa i a través dels organismes europeus en els que participa i és protagonista, com l’Euroregió o els Quatre Motors d’Europa, i davant el Govern central, la reforma dels Tractats Europeus vigents que han d’establir:

–          Un calendari creïble, sostenible i possible de reducció del dèficit i l’endeutament pels països amb desequilibris més greus, que allargui els termini per la consolidació fiscal i permeti també que el procés de desendeutament de les entitats financeres privades no sigui abrupte i generi més problemes en el flux de crèdit cap a empreses i famílies, però que contingui sancions pels eventuals incompliments que dotin de credibilitat el compliment d’aquests països davant la resta d’estats membres i dels mercats.

–          Un calendari a curt termini garantit per les institucions europees i l’Eurogrup, de transferències de recursos dels estats membres amb més capacitat recaptatòria cap als més deprimits, que permetin finançar mesures de reactivació econòmica en aquests últims.

–          Un calendari, a mig termini, d’integració fiscal dels països que compartim l’euro, és a dir, de cessió de sobirania fiscal dels estats membres cap a les institucions europees, que vol dir entre altres harmonització de figures impositives i límits en l’ús dels estats membre de la política impositiva −modificació d’impostos− i de la política de despesa −augment o reducció del dèficit públic− en favor de les institucions federals europees.

–           Un calendari, a mig termini, d’assumpció per part dels estats de mecanismes de coordinació de les polítiques econòmiques, que realment els comprometi, i de creació d’una autoritat comuna del Tresor, que permeti actuar com a instrument de gestió del deute mutualitzat de tots els estats (eurobons) i lluiti de forma eficaç contra les turbulències provocades pels mercats i les agències de qualificació de crèdits privades.

–          La constitució d’un Govern econòmic europeu, en contraposició a les estructures intergovernamentals actuals, que rebi dels estats membres les competències i la sobirania en matèria econòmica, fiscal i de tresor pròpia de les estructures federals de referència al món.

–          La reforma dels Estatuts del Banc Central Europeu perquè contemplin, entre els seus objectius prioritaris, no només el de l’estabilitat monetària, sinó també el del creixement econòmic.

 

Situem-nos ara en el marc espanyol

Existeix una alternativa a l’actual estratègia espanyola per fer front a la crisi econòmica i financera, que proposa reformes que afavoreixin la millora de la nostra competitivitat i accelerin la reactivació econòmica, sense posar en perill el que és essencial del nostres serveis socials bàsics i que té el coratge de voler que contribueixin a l’esforç per sortir de la crisi, més que cap altre, els que l’han generat i els que més possibilitats tenen, i no exclusivament els treballadors i les classes mitjanes.

Continua sent imprescindible realitzar tot un conjunt de reformes estructurals que permetin a la societat espanyola i catalana accelerar i reforçar les seves possibilitats de sortir de la crisi econòmica de forma més competitiva i socialment justa.

La reforma laboral que ha portat a terme el Govern espanyol ha suposat l’escenificació d’una política que agredeix els drets dels treballadors, com a valor a mostrar davant les autoritats europees i com a tàctica política que amaga les incapacitats del Govern davant la situació econòmica del país, que destruirà ocupació a curt termini, que no garanteix la creació d’ocupació a mig termini, però que suposa la lesió definitiva dels drets dels treballadors que han quedat supeditats, pràcticament de forma exclusiva, a la bona voluntat dels empresaris que els ofereixen ocupació per gestionar la seva vida laboral i professional. Demanem que la reforma laboral sigui negociada i profundament modificada, aprofitant la seva tramitació parlamentària. I exigim que el Govern i el Parlament plantegin el corresponent recurs davant el Tribunal Constitucional en els termes que s’ha pronunciat el Consell de Garanties Estatutàries.

La reforma financera que ha portat a terme el Govern espanyol no està generant la confiança necessària davant els mercats financers internacionals que la reestructuració del sistema financer espanyol es faci de forma ordenada i que la imprescindible transparència dels comptes de les entitats, la neteja del balanços i l’imprescindible desapalancament es realitzi de forma àgil i eficient i sense perjudicar encara més els flux de crèdit cap a famílies i empreses. El Govern espanyol, amaga d’aquesta forma la impossibilitat de portar a terme aquesta reforma clau per tornar a créixer sense fer pagar, una altra vegada, als espanyols i catalans per la mala gestió dels alts directius de les entitats financeres que han resultat més perjudicades per la crisi immobiliària i econòmica. Tampoc s’ha d’amagar la responsabilitat del sistema financer sobre la difícil situació hipotecària de moltes famílies, com es fa ben evident cada dia.

La reforma fiscal portada a terme fins al moment pel Govern espanyol ha suposat l’augment de l’Impost sobrela Rendaque afecta a treballadors i classes mitjanes fonamentalment,  per tant resulta del tot insuficient i injusta, i s’ha vist agreujada per la proposta d’amnistia fiscal, renunciant a modificar la imposició sobre el patrimoni, ni sobre les rendes del capital.

La reforma energètica que insinua el Govern espanyol s’està plantejant només sobre el sistema tarifari de les elèctriques i el seu dèficit estructural i, en canvi, no existeix una planificació de model que adopti compromisos concrets de transformació i millora en termes d’intensitat energètica i consum d’energia, eficiència i estalvi energètic,  dependència de les energies fòssils, eliminació gradual de l’energia nuclear per generar electricitat, augment de les fonts d’energies renovables en el mix de producció, etc.

Cal, doncs, que sense subordinació i fent ús de les capacitats de què disposa el Govern de Catalunya actuï per,

–          Recuperar les competències i la capacitat d’intermediació dela Generalitatcom a Autoritat Laboral a Catalunya, per tal de continuar tenint la capacitat d’autoritzar els expedients de regulació d’ocupació que es produeixen al nostre territori i mantenir la capacitat d’intermediació davant les empreses que es volen deslocalitzar.

–          Garantir els drets dels treballadors catalans pactant i dialogant els canvis que s’han de realitzar en el Congrés dels Diputats sobrela Reformadel marc laboral posat en marxa pel Govern Central, amb els sindicats, els empresaris i els partits polítics catalans, aprofitant el marc de l’Acord Estratègic.

Davant l’absoluta inacció i passivitat del Govern dela Generalitatde Catalunya en el procés de reestructuració del sistema financer espanyol, i especialment, pel que fa al model català de caixes, instem el Govern a:

–          Comparèixer davant el Ple per tal de donar explicacions sobre la informació de què ha disposat el Govern en relació amb la reestructuració financera, especialment quan afectava a caixes d’estalvis catalanes; la informació sol·licitada tant al Govern espanyol com al Banc d’Espanya per tal de seguir el procés i poder intervenir en les decisions preses; les gestions realitzades pel Govern per tal d’evitar el desmantellament del model de caixes catalanes, per garantir el manteniment dels centres de decisió d’aquestes caixes a Catalunya i per protegir els interessos territorials i els recursos de l’Obra Social que desenvolupen aquestes entitats. I, finalment, valorar els efectes, a curt i mig termini, per a Catalunya de la pèrdua d’una gran part del seu patrimoni financer en mans del Banc d’Espanya i de les entitats bancàries privades de fora de Catalunya.

–          Garantir davant el Govern espanyol i el Banc d’Espanya que el procés d’absorció de les caixes catalanes per entitats privades, prèviament adquirides amb diners públics i per sota de les condicions de mercat, mantinguin els recursos i les prioritats d’acció territorial originals de les caixes absorbides.

–          Impulsar davant el Govern espanyol una reforma fiscal en profunditat de l’estructura i el disseny tributari del sistema fiscal espanyol.

 

Criteris Generals:

  1. Simplificació i progressivitat, evitar el frau i que pagui qui més pot contribuir.
  2. Homogeneïtzació compatible amb autonomia i coordinada amb Europa, evitar la competència fiscal a la baixa, estandarditzant les nostres tarifes a nivells Europeus.
  3. Tributació verda, tributació grans fortunes, tributació de les externalitats negatives.
  4. Lluita contra el frau fiscal i l’economia submergida, anul·lar  l’amnistia fiscal anunciada, per injusta i de rendiments incerts.

Cal, doncs, en sentit contrari d’algunes de les reformes que es plantegen, aprimar l’Administració central, fer-li complir, amb major pes, els objectius de dèficit i millorar els recursos de les comunitats autònomes per tal que facin efectives les seves competències, puguin garantir la seva autonomia financera i puguin complir els seus compromisos d’austeritat amb Europa. Per tant, cal garantir per a Catalunya  mecanismes de bilateralitat, justícia, solidaritat, convergència amb els sistemes foral i finalment cal revisar i renovar la vigència de la Disposició addicional 3a de l’Estatut.Tot en el marc de la proposta de pacte fiscal que s’hauria de debatre en aquest període de sessions.

 

Situem-nos ara en les propostes que més directament concerneixen Catalunya i la seva governació.

a)     En l’àmbit de les polítiques socials i els serveis públics

La situació de les famílies catalanes s’ha degradat fortament en els darrers anys, per la destrucció de llocs de treball i, especialment, a partir de la política iniciada l’any 2011 de reducció de l’accessibilitat als serveis públics i de disminució o desaparició dels ajuts a les famílies amb menys ingressos. La pèrdua de qualitat objectiva dels serveis públics essencials (menys hores lectives en l’educació de titularitat pública, menor activitat i més llistes d’espera en els serveis sanitaris, modificació de ràtios als serveis socials, menor oferta de formació ocupacional, etc.) està produint una regressió accelerada en l’equitat social.

L’acció del Govern dela Generalitatha incrementat la fragilitat de les famílies i la incertesa sobre el seu futur. Cal, doncs, modificar, rectificar i corregir en profunditat aquestes polítiques.

— Educació

Places escoles bressol, beques menjador, Formació Professional, programes per combatre el fracàs escolar, blindatge de l’equitat educativa.

— Salut

Moció aprovada en el darrer Ple ordinari. Assegurar que metge i infermera et veuen en un màxim de 48h, prova d’especialista en menys de 48h i operació no urgent en un termini màxim de 6 mesos.

— Serveis socials i ajut a la dependència

Revisió de les partides pressupostàries i dels criteris dels ajuts per infant a càrrec; agilitzar els processos dela Lleid’autonomia personal i atenció a la dependència; garantir el compliment dela Llei17/2007 de serveis socials, especialment pel que fa a la cartera de serveis socials.No hi ha nació sense cohesió social i calen mesures urgents per garantir el manteniment dels nivells de cohesió assolits.Massa indicis ens indiquen la proximitat d’un punt de fractura.

— Habitatge

Urgir la convocatòria d’ajuts al pagament del lloguer corresponent a 2012, impuls a la Llei de barris amb el compliment estricte dels acords que ha près en aquesta matèria el Parlament.

— Lluita contra la pobresa

Potenciar la inserció sociolaboral de les persones en risc d’exclusió social, creació d’una “xarxa d’últim recurs de lluita contra la pobresa”.

— Renda Mínima d’Inserció

Pla de xoc per afrontar el col·lapse d’expedients de l’RMI, compensar els ajuntaments pels recursos  extraordinaris que han donat per fer front a situacions d’emergència social, plans locals extraordinaris d’ocupació adreçats a persones perceptores de l’RMI amb especials dificultats d’inserció en el món laboral.

 

b) En l’àmbit de la reactivació econòmica

Les conclusions dela CimeraAnticrisi, celebrada tot just fa un any, el 29 de març del 2011, no han tingut continuïtat en accions de govern durant aquest temps.

Els elements substancials de la crisi (aturada del crèdit a les persones i les empreses, atur, baixa inversió, manca de projectes tractors…) continuen plenament vigents i els pocs elements positius provinents de l’exterior (creixement de les exportacions i el turisme) no compensen la minsa activitat de la resta de sectors.

Cal urgentment, doncs, posar en pràctica polítiques d’estímul directe de l’activitat econòmica.

— Energia

Pla operatiu del vehicle elèctric a Catalunya; reclamar del Govern de l’Estat la revisió dràstica de les seves recents mesures que afecten negativament les energies renovables; impuls a les zones de desplegament prioritari d’energia eòlica; Pla per l’eficiència energètica i l’ocupació.

— Tecnologia i impuls a la innovació

Concurs per al finançament de projectes d’SmartCity; constitució d’un fons público-privat per a la inversió, sense avals, en projectes de noves empreses; creació d’un fons de transferència de tecnologia; definició dels districtes especials d’innovació; assegurar que almenys un 3% de la contractació pública de la Generalitat es promogui en base als procediments de compra pública innovadora; impulsar els projectes OpenGovernment i OpenData.

— Ocupació i autoocupació

Creació d’un fons d’innovació i desenvolupament social per impulsar projectes de formació, auto-ocupació i creació de petites empreses en els barris i famílies més afectats per la crisi.

— Infraestructures

Prioritzar les obres estratègiques.

Abordar una nova legislació i un nou pacte amb l’estat pel finançament del transport públic.

Instar l’aplicació urgent, sense dilacions, d’un nou model de gestió aeroportuària que asseguri una gestió individualitzada i autònoma de l’aeroport de Barcelona-El Prat.

— Sector exterior

Impulsar ACC1Ó (especialment AAC1Ó de formació), impuls a Tarragona 2017.

 

c) Finançament de les mesures extraordinàries

– Impost sobre les grans fortunes

– Impost a la generació d’energia nuclear

– Reformulació de la taxa turística

– Possibilitat d’incrementar el tram autonòmic de l’ IRPF.

Cal, també, en la línia d’actuacions anteriors que s’han de reprendre:

1. Convocar una nova cimera anticrisi i la reformulació per a un nou període de l’Acord Estratègic.

2. Facilitar i propiciar el diàleg social amb sindicats, entitats i associacions.

3.  Reforçar les mesures que garanteixin els serveis públics essencials, tot i endegant les reformes que ho facin possible.

Acabem ja.

Mentre les mesures que es prenen no generin cap mena de confiança;

Mentre provoquin més alarma que tranquil·litat;

Mentre ofeguin i no estimulin;

Mentre pressionin les classes mitjanes i les classes treballadores;

Mentre amnistiïn el poder, el diner i l’especulació;

Mentre paguin més i més els que no poden i menys els que tot ho poden;

Mentre l’austeritat sigui només un pretext o una coartada;

Mentre les mesures –les retallades (el tijeretazo)!- posin en risc la cohesió social;

No hi ha marge per a l’entesa necessària i urgent.

No sé si hi ha un camí del mig.

Sé, però, que avui ja està escrit i sentenciat que només amb l’obsessió pel dèficit no hi ha REDREÇ a l’horitzó.

Hem perdut un any buscant culpables i no dedicant el temps necessari a buscar solucions.

Ara cal la humilitat i la capacitat de concertació per aparcar les diferències i buscar les solucions; ara cal respondre a les expectatives del conjunt de la ciutadania; ara és el moment de sobreposar-se a les dificultats, d’assumir i compartir les dificultats i els riscos, i d’abordar, President, el camí de les solucions.

Un camí que, de moment, sembla difícil, encarats en la solitud del Govern que volia ser decisiu a Madrid i no ha pogut, que volia un ‘do ut des’ entre els pressupostos de Catalunya i els de l’Estat amb un resultat ben magre, i que es movia amb el càlcul ajustat de la geometria variable i ha donat lloc al màxim sotmetiment a les polítiques i les iniciatives del PP.

Ara seria el moment de la política amb majúscules. D’una gran aliança social, política i parlamentària. Ara és el moment de la unitat social, de la unitat política amb el Parlament, els sindicats, la societat.

Ara és el moment d’un gran pacte social que reconegui la necessitat dels ajustos i els abordi mirant a les persones no a la fredor dels números. Una política de contenció, d’austeritat i de reformes que miri als ulls a les persones, a les famílies, als joves, a la gent gran que ja n’ha vist de tots colors i aquesta darrera no se l’esperava. Ara és el moment de trobar els camins per a l’ estímul del creixement,per a garantir la preservació de la cohesió, per tensar els valors de la societat, però no tibar la corda fins al punt de ruptura. El càlcul de la tensió és un càlcul de risc que només pot sortir malament o pitjor. I per aquest camí, si en sortim, sortirem potser sí algun dia però més desiguals, més fracturats, més irreconciliables.

No miri, President, el to de les crítiques necessàries. No s’entretingui en els arbres. Anem directament al bosc i miri el conjunt de propostes reformistes que li proposem. Aquest és el camí d’un gran pacte social.

Els altres camins ja sabem on porten, i de moment porten al país d’enlloc.

 

[A partir d’aquí, la part final és una transcripció literal ja que no formava part del text inicial i va ser improvisat per l’intervinent]

I acabo, amb els minuts que em queden, tornant al principi. I vull demanar disculpes a la vicepresidenta  i deixar clar que si he fet una rèplica a raig de les mesures que proposem, sense entrar en el debat de la intervenció del president, ha sigut per respecte a l’absència del president. Vostè no hi era i, per tant, no he pogut fer, en l’arrencada inicial, no he pogut fer… Amb aquest comptador a la vista ha estat quatre minuts fora, que són els que a raig m’haurien permès una rèplica a la seva arrencada tan i tan potent. Però ho podem fer ara i ja està. A mi em queden vuit minuts. No passa res. No s’atabalin.

Senyor president, vostè, en aquesta cambra ha apel·lat moltes vegades, des de l’escó que ara ocupa el senyor Oriol Pujol i adreçant-se al president de la Generalitat que ocupava l’escó que ara ocupa el conseller Recoder, a la dignitat de la presidència. Moltes vegades. Amb el màxim respecte a la dignitat de la presidència que vostè ocupa, amb tota –tota, tota– legitimitat. Tota la legitimitat de la dignitat de la presidència no li atorga carta de llibertat per posar en dubte –com jo no ho faré de vostè, ni de cap dels diputats o diputades del seu grup parlamentari– la seva disposició, capacitat i voluntat de treballar pel bé comú i de posar-lo al davant dels interessos de partit.

Perquè la meva trajectòria i la de molts membres del meu partit polític avalen un principi que, si bé no és generalitzable, perquè en la generalització absoluta pot haver-hi un abús conceptual, vostè no pot, des d’aquesta tribuna, negar. No fos cas que entréssim en un debat que aquest sí que ens portaria a un embrancament no desitjable.

Per tant, li demano que allò que ha posat en dubte de mi, com que jo no ho posaré en dubte de vostè, em retorni el bon nom de trenta-dos anys de treball al servei de la comunitat per davant i per damunt de l’interès estrictament partidista.

Li vull recordar unes quantes coses, senyor president. Fa un any i tres mesos que vostès governen. És molt o és poc? Si tots els sectors que jo he esmentat van tan bé, els he esmentat no pas perquè pensi que tots van bé gràcies a les polítiques endegades fa un any i tres mesos, sinó perquè entenc que en la continuïtat institucional de les polítiques, vinguin d’on vinguin i les apliqui qui les apliqui, hi ha en el teixit productiu d’aquest país fibra suficient per abordar la crisi i sortir-ne. En les exportacions, en el turisme, en la cultura, en la biotecnologia, en el sector agroalimentari… Però no s’ho atribueixi tampoc, president, no s’ho atribueixi. No ho negui en els altres i compartim-ho plegats. Perquè si no podem compartir allò que va bé, i ens hem de formalment, obro cometes, esgarrapar per allò que va malament, aquest país a hores d’ara i amb l’aigua que cau, com deia abans, no s’ho pot permetre –no s’ho pot permetre.

I, per tant, senyor president, una altra cosa. Si els pressupostos són revisables i ho hauran de ser –ho va dir el seu conseller l’endemà de la seva aprovació–, les polítiques també ho són, de revisables. I si haurem de portar al Parlament determinats canvis pel que fa a les partides pressupostàries, en més o en menys, també podem rectificar algunes polítiques o com a mínim harmonitzar i acordar un principi que vostè, tergiversant el debat, falsejant-lo dialècticament, ha alterat. No és –no és– o retallades o activació econòmica. És ajustos, no aquests o no només aquests. I no d’aquesta manera. Ajustos i polítiques de reactivació. I… i. Les dues coses, que no són excloents, que són complementàries, que són totes imprescindibles. I vostè, en el debat, ha intentat negar a aquest diputat i a altres diputats que han intervingutla seva capacitat i la seva voluntat de dir: «no, no, escolti, austeritat sí, contenció sí, disciplina pressupostària sí». Ara, no ens faci combregar amb rodes de molí. No ens pot dir només el camí que vostè creu necessari, perquè per altra banda, quan apel·la a l’origen de determinades polítiques d’austeritat en els socialdemòcrates alemanys, recordi i comparteixi amb mi, senyor president, que quan a Espanya encara es negava la crisi, i mal que ens en dolem perquè en compartim la filosofia política dels que ho deien, quan a Espanya encara es negava la crisi, a Catalunya ja havíem començat les polítiques anticícliques. Ja havien començat. No només això. Vostè barreja Espanya i Catalunya pel que fa a la política parlamentària. Diu: «no, no, escolti, jo el maig del 2010 vaig fer el que havia de fer, el meu partit va fer el que havia de fer i vam salvar la intervenció d’Europa». Però parlem d’una altra cosa. Si parlem de la política d’ajustos i de retalls salarials als funcionaris públics, i a la retallada del 5 per cent, senyor president, el decret llei 3/2010 va tenir com a resultat 70 vots a favor i 65 en contra, i vostès no el van emparar, no van avalar la política de contenció del Govern de Catalunya. No ho van fer, i no ho van fer mai. Potser ho van fer en un altre lloc, i no li ho negaré. Però aquí, no. I des d’aquesta tribuna, i des de moltes d’aquestes tribunes, des de l’escó o des d’aquí, molts diputats i diputades del seu grup clamaven, tronaven per més despesa i menys ingressos. «Baixin impostos i inverteixin més!» I el senyor Rull, que està aquí a la Mesa, una i una altra i una altra vegada reclamava l’escassíssima capacitat d’inversió del Govern de Catalunya, això que ara ens ha deixat tan i tan endeutats, i que ha fet tant i tant de dèficit, i ens deia: «cobreu menys impostos y gasteu més perquè Catalunya no es pot permetre el dèficit d’infraestructures que té». Doncs no. El Govern de Catalunya va fer un esforç enorme, enorme, per garantir la cohesió social, per absorbir un milió més de persones, per dotar el país dels equipaments i serveis que eren necessaris per absorbir aquest escreix d’un milió de persones, i es pot mirar d’altres maneres, però en la proporció del deute trobat el 2003 respecte al volum total del pressupost i ara, les proporcions són comparables: 17.000, 17.000; 40.000, 40.000. Després hi ha la relació amb el PIB, i es poden fer també, com s’ha fet amb les balances fiscals, altres piruetes, però en qualsevol cas el nivell d’endeutament que el Govern de Catalunya es troba el 2003 amb relació a la seva capacitat d’obtenir ingressos per fer front al seu pressupost era absolutament equivalent –absolutament vull dir en termes absoluts–, a la situació del 2010.

Per tant, senyor president, jo li demano que en comptes d’anar a una confrontació que no hem buscat, que no hem buscat, que escolti, que sospesi, que compensi el to de les crítiques, que era absolutament justificable i necessari amb el conjunt de les propostes que hi ha. I sap una cosa, senyor president? Dit amb molta simpatia, eh? Però molta. No hi ha pitjor sord que el que no vol i el que no sap escoltar.

Gràcies, senyor president, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.