Canal Construir. Revista del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, suplement dedicat als premis “Catalunya Construcció”

 El futur ens reclama una atenció especial a la construcció. Construir no és fàcil perquè és crear. Fer coses noves, fer cases noves. Sembla senzill i no ho és. I no ho és si ho volem fer bé, amb qualitat, amb una exigència que no sigui només individual sinó també social, col·lectiva.

 En poques dècades s’ha construït molt i de pressa. Més en cent anys que en els dos mil anys anteriors. Naturalment per una exigència demogràfica, però també per uns especials característiques del mercat. La comparació entre els darrers cent anys i la història ens obliga a dedicar una primer reflexió a la rehabilitació. Rehabilitar és car, però és sostenible, és no tirar per la borda l’herència rebuda, és respectar un determinat teixit, unes arrels, uns referents, una trama. Rehabilitar és assegurar-nos que no prescindirem dels contorns definits, dels espais construïts per les generacions anteriors i que en la seva supervivència són l’herència rebuda, el testimoni de la seva petjada, la tria i selecció que n’ha fet el temps. Rehabilitar té un profund sentit cultural i patrimonial; es tracta de donar utilitat nova i actual a les cases velles sense renunciar a la seva identitat, amb respecte als seus valors constructius, estructurals, decoratius. Conciliar el confort de la societat contemporània amb el pòsit dels segles. Rehabilitar és doncs la primera condició de la qualitat perquè teixeix un pont entre el passat, el present i el futur.

Amb el cor rehabilitat, el cos es pot estendre i créixer, i ho ha de fer. Construir de bell nou reclama ara més que mai un paradigma de qualitat constructiva i urbana. Hem de pensar la nova construcció des d’una doble òptica: individual i social. De portes endins i de portes enfora. De cara endins no hi ha dubte que els materials, els espais, la funcionalitat, el sentit pràctic, el confort, l’adaptació tecnològica i sostenible esdevenen requisits indispensables. Són claus de la qualitat de vida i de l’organització de la vida personal i familiar en uns termes raonables. Però cada cop és més evident que les cases  no es poden pensar aïlladament. Fins i tot és molt evident que la suma de qualitats individuals dels edificis, de les cases, no garanteix per ella sola uns estàndards de qualitat col·lectiva. És la dimensió social de la construcció. Construir per a la convivència, no per a l’individualisme. Teixir ponts de sentit col·lectiu i de cohesió.

L’espai humà i l’espai urbà són indestriables. Les vides de les persones discorren entre el domicili, la feina i el lleure. Avui és més rellevant que mai preguntar-nos on viu, com viu, de què viu i com es mou la gent. I només la resposta conjunta a totes les variables d’aquests interrogants pot aportar un referent de qualitat orientat al benestar, la felicitat, de les persones.

Els equipaments, els espais lliures, els carrers i les places esdevenen un complement essencial de la dimensió humana de la vida urbana. És aquí on juga un paper clau la relació entre la ciutat històrica, la nova ciutat i l’entorn natural. Si la natura s’endinsa a  la ciutat i no succeeix el contrari, si la ciutat nova dialoga alhora amb la ciutat vella i la perifèria urbana, estem en condicions de construir un teixit urbà pensat per a les persones. Defugint, és clar, el simple mimetisme, un historicisme mal entès, o la mitificació de la natura (inexistent) en estat pur. És justament el punt  d’equilibri entre l’acció humana i l’evolució física (quasi geològica diria) de l’espai que ens aporta l’equilibri òptim que ens permet reconèixer un paisatge, calibrar-ne la bellesa i identificar-nos-hi. Només els contorns precisos que apreciem des de la nostra subjectivitat aporten els paràmetres justos per a valorar la qualitat. L’enlluernament d’una brillant obra d’autor no val en la seva excepcionalitat, la necessària ordenació de conjunt, i la qualitat compacta global. Vull dir que l’acció individual tota sola no té la capacitat de regeneració global que ens és imprescindible per a superar la trivialitat i la banalització que sovint ens envaeixen.