Diari de Girona

El Pirineu és una realitat territorial i humana molt diversa. La transversalitat muntanyenca es trenca en múltiples unitats marcades per l’orografia. Els colls i les serralades assenyalen divisòries de conques fluvials que es despleguen amb sinuositat diversa però amb sentit longitudinal. Les valls del Segre a l’extrem oriental del Pirineu català i de la Garona a l’extrem occidental, a la Vall d’Aran, expressen una singularitat especial i un sentit transfronterer. El Segre mateix des de les seves fonts a l’Alta Cerdanya, en territori francès, discorre alegrement saltironant quan baixa amb aigües abundoses per tota la plana cerdana i fins a arribar a la Seu d’Urgell quan enfila definitivament el seu camí cap al sudo-est de les terres catalanes de ponent. Aquesta realitat física planteja una qüestió de fons sobre la mateixa naturalesa del Pirineu. El debat sempre obert sobre la seva unitat territorial. Domina la transversalitat abrupta dels cims? O domina la compartimentació més suau de les valls? Podem donar entitat i unitat territorial i àdhuc administrativa a unes terres unides per allò que les separa? El Pirineu es resisteix a fragmentar-se i malda per afermar els seus valors compartits, el sentit i la importància de l’economia de muntanya i els atributs d’un paisatge i un territori extens i ara poc poblat.

Molts, els pirinencs els primers, hem sostingut que el Pirineu és un element vertebrador, columna vertebral d’un territori que s’articula al voltant de la gran emergència física, i que al llarg de la història ha teixit lligams profunds de signe cultural i espiritual, artístic i literari, també científic, i sovint polític malgrat la fragmentació dels comtats.

És veritat que la força de les comunicacions empeny aigües avall dels cursos fluvials i, com l’aigua, les persones busquen sortides de les valls recòndites pels congostos estrets fins a arribar a les planes més obertes. Però al costat d’aquesta inèrcia gairebé líquida, hidràulica, hi ha una força tel·lúrica, un sentit de la realitat pirinenca que transita per colls i valls desafiant els obstacles físics i les limitacions d’un sistema d’infraestructures definit per negar aquesta unitat que es reclama.

Hi ha una inquietud pirinenca. Una inquietud positiva i constructiva. Hi ha grups actius que amb voluntat territorial i amb voluntat cultural treballen per construir cada dia aquesta identitat pirinenca comuna que es resisteix a emergir del tot. Hi ha una singularitat pirinenca en el terreny de la literatura, hi ha una voluntat pirinenca en el món editorial (Garsineu, Salòria, Llibre del Pirineu…), hi ha una efervescència cultural marcada per la vida activa de grups de recerca i entitats diverses que es despleguen des de les valls d’Aneu fins a la Cerdanya. Hi ha també moviments de signe territorial que malden per subratllar i per enfortir una personalitat pirinenca per a uns permanentment en crisi i per a uns altres en un estat de gestació permanent. Hi ha finalment qui pensa que la política i el poder mai no acaben d’acompanyar del tot aquesta realitat territorial i humana que reclama un paper en el conjunt de Catalunya i que espera els estímuls necessaris per assegurar al Pirineu una vida digna i amb oportunitats per als que hi viuen.

La dialèctica entre els que hi viuen i els que hi van (els que hi anem) no ens hauria de fer perdre mai de vista que els que hi anem som subsidiaris i tributaris dels quals hi viuen, si bé uns i altres hem de prendre també consciència de totes les interaccions positives, les sinergies, que pot aportar aquesta dialèctica mútuament enriquidora.

Tota aquesta reflexió neix del darrer número de Querol, Revista Cultural de Cerdanya (núm. 24, primavera 2019) que ens ha arribat fa poc. En els seus continguts habituals s’hi aborden temes sobre el territori, la ciència, la bibliografia pirinenca, l’esport, l’economia transfronterera, les habituals pàgines literàries pirinenques (Entre Urús i Meranges, via Sanavastre de Lola Badia). Voldria remarcar per la seva vinculació amb la Universitat de Girona i el Museu d’Art de Girona l’aportació, bella i profusament il·lustrada, d’Antoni Monturiol i Dolors Vidal  sobre “Els cartells turístics de Cerdanya”. No puc deixar d’esmentar que a l’article que obre el número Alfred Pérez Bastardas fa una crida a la preservació del paisatge cultural.

El dossier tracta monogràficament  d’Oliba de Cerdanya, l’abat i bisbe que va aprofundir amb la seva pròpia activitat el sentit transversal del Pirineu, de Ripoll a Vic, de Vic a Cuixà. Josep Miquel Bausset, Josep Moran, Marc Sureda, Ramon Ordeig, Josep M. Salrach i Oliver Vergés ens presenten les diverses facetes d’Oliba i la seva especial vinculació amb el comtat de Cerdanya.

Si fa més de mil anys la transversalitat a banda i banda del Pirineu (ara transfronterera) era natural no veig cap motiu per no subratllar ara en ple segle XXI aquesta mateixa entitat territorial i el conjunt de les activitats que s’hi despleguen i que s’articulen al voltant d’una idea unitària d’aquest territori.