Querol. Revista cultural de Cerdanya, núm. 19. Desembre de 2016, pàg. 8.

La iniciativa del Govern de França de reduir el nombre de regions ha aixecat, potser, més polseguera per les qüestions de nomenclatura que pels problemes de redimensió del poder i dels centres de decisió que ha de comportar.

El context de crisi generalitzada a Europa i el món, i la crisi més aguda, a França, de confiança en un model republicà de llarga tradició han fet estralls en una societat que exhibia musculatura cultural i política davant de la resta de membres de la Unió.

Ara, França es pregunta què li passa. Què li passa a l’idioma, que recula en el món, i què li passa a una societat que presenta convulsions diverses i sacsejades greus i violentes protagonitzades per noves generacions de francesos que se senten rebutjats per la mateixa societat que els ha donat la nacionalitat. L’esquinçament polític i el fantasma i l’amenaça del retorn d’una extrema dreta hipernacionalista interpel·la diàriament els francesos.

En aquest context, la revisió del mapa de les regions reclama, primer de tot, recordar quina és la naturalesa del sistema francès de descentralització, que continua fent del departament i del seu equivalent territorial, el consell general, la cèl·lula bàsica de la ramificació de l’administració central que, per ramificació, vol arribar a tots els racons del país.

Dit en altres paraules, si comparem les regions franceses, els seus pressupostos, les seves plantilles i les seves competències, amb les comunitats autònomes espanyoles, i no diguem amb el País Basc i Catalunya, aquelles són administracions d’estar per casa, malgrat alguna operació de maquillatge recent.

Si partim d’aquesta idea agrupar el Llenguadoc-Rosselló amb el Migdia-Pirineus es fa molt difícil trobar un encaix adequat en la qüestió de noms. És molt probable que no prosperi la idea d’un nom mixt, que incorpori la denominació de país català. Sigui com sigui com que els pirinencs no hauran pas de triar entre Montpeller i Tolosa, o entre Perpinyà i Foix, més val que aquells territoris i poders locals que s’identifiquin com a país català ho incorporin directament com ja ho han fet, més enllà de la nomenclatura que acabi imposant l’hexàgon.

En definitiva, és ben probable que per al jacobinisme francès incorporar o no una denominació que inclogui el terme català sigui una qüestió determinant, i si és així, també ho és i molt més per a un país pensat des de baix, comuna a comuna, d’un país català sense fronteres.