Diari de Girona

L’any que Prudenci Bertrana publicava Josafat (1906), Rafael Masó completava els seus estudis d’arquitectura. El mateix Masó, amb traça elemental i acolorida, dibuixaria la portada de la novel·la de Bertrana. Un punt de contacte feliç per simbolitzar la continuïtat de les commemoracions centenàries que la ciutat de Girona ha abordat enguany amb voluntat d’estimular una visió elaborada i culta de la història contemporània de la ciutat. Es tracta no només de situar en l’horitzó d’avui les efemèrides de fa cent anys. Es tracta d’abordar aquestes fites culturals amb aportacions concretes d’avui. Fent-ne una revisió actualitzada i proposant un discurs innovador que, de forma permanent, actualitzi el bagatge cultural de la ciutat i elabori propostes per avui i per demà, ingredients d’un discurs de futur que ha d’incorporar tots els elements que es puguin aprofitar positivament del pòsit històric de la ciutat.

Hem esmentat en més d’una ocasió les aportacions que s’han fet enguany revisant l’obra de Bertrana, les aportacions cinematogràfiques d’Antoni Varés, la revisió fotogràfica dels espais de Josafat a la Catedral, que ha fet Jordi S. Carrera, les aportacions de Glòria Granell, tant en un llibre sobre l’obra primerenca del Bertrana, artista integral, com en aquest llibre de Jordi S. Carrrera aquí acompanyat d’Eva Vázquez, Jordi Soler i Gabriel Roure. En la nit dels Bertrana em vaig permetre recordar la densitat d’esdeveniments concentrats enguany en aquesta tasca de recuperació, revisió, projecció i reconciliació.

Però el dia abans de la nit literària de Girona, en el mateix Auditori i a la sala gran, començaven els actes promoguts per la nova Fundació Rafel Masó, sota l’impuls del Col•legi d’Arquitectes, l’Ajuntament de Girona i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. El conjunt d’actes que es proposen adquireixen una gran dimensió i atorguen a l’arquitecte gironí un paper central i rellevant, que ha de permetre superar la presumpta marginalitat secundària amb què és mirat amb ulls de Barcelona. El gest de Masó, de deixar la gran ciutat un cop acabada la carrera, i l’opció de quedar-se a viure a Girona i fer i desenvolupar la seva tasca múltiple, cultural, cívica, arquitectònica, urbanística, professional en una ciutat petita, mereix, ara, un reconeixement degut de fa temps. És un gest que, passats els anys, repetiria Santiago Sobrequés (fa pocs dies es commemorava el 33è aniversari de la seva mort), de posposar la seva incorporació a la docència universitària fins que va tenir l’oportunitat de fer-ho amb plenitud a Girona. Passats cent anys, doncs, valorem aquell gest i en copsem la dimensió ciutadana i la repercussió,sense que puguem mesurar les conseqüències i les limitacions que tingué per a la carrera professional de Masó.

Per a la commemoració d’aquest centenari és imprescindible recuperar el llibre de Joan Tarrús i Narcís Comadira, Rafael Masó, arquitecte noucentista, on vaig poder escriure (1996): “Volem subratllar l’aportació cultural del primer terç del segle. Volem singularitzar Rafael Masó. Volem recordar, inventariar, relacionar, l’esforç d’elaboració d’un discurs cultural complex, agosarat d’una banda, innovador sovint i arrelat en les tradicions rurals de l’altra Europa i de la Catalunya interior. El món de les noves formes i els perfils tranquils del nostre paisatge local. La sensibilitat per una lectura total de les arts en el petit detall, de l’artesania a l’arquitectura, del color a les formes, del rajol a la pedra. De la vegetació i els jardins, les terracotes i els cartabons”.

El repàs de l’obra de Masó ens desvetlla el seu activisme noucentista. Activisme cultural i polític amb voluntat de deixar una petjada, una imatge de marca, que ens enlluerna en la sèrie dels targetons del centre Athenea d’un disseny innovador i acuradíssim, que ja voldríem per a moltes de les manifestacions culturals d’avui mateix. Aquest és ara el sentit d’aquest centenari. La transcendència d’una trajectòria que va tenir la capacitat de marcar camins, d’orientar propostes, d’assenyalar pautes culturals i patriòtiques que se’ns fan avui imprescindibles per entendre millor els entrebancs i els retrocessos d’èpoques posteriors que han liquidat durant dècades un patrimoni i, sobretot, una herència compromesa amb el rescat dels valors i les formes del territori, el paisatge i la gent.

El Govern de la Generalitat se sent directament compromès en les tasques de rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries. Rehabilitar l’edifici, activar el conveni subscrit entre l’Ajuntament de Girona i Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta, i començar a dibuixar un programa que trenqui les aproximacions estàtiques i contemplatives de l’obra de Masó per passar al debat permanent i l’actualització constant. Amb la possibilitat d’iniciar un procés de recuperació íntegra que desvetlli l’interès directe per l’obra de Masó i que posi damunt de la taula el debat actualitzat de totes aquelles qüestions que ell va saber abordar i suscitar, i que representen un repte encara ara per a la definició d’un model cultural nou, d’un nou noucentisme, pendents de trobar la paraula que més s’escaigui, per als inicis del segle XXI.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 108-110)