Diari de Girona

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat.

Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 206-209)