Diari de Girona

El dia 29 de juliol, dilluns, en un ple municipal extraordinari en què alguns temes van quedar sobre la taula, es va produir, com a fet més rellevant, la renúncia de Ramon Ceide a la seva acta de regidor. No vaig ser al ple i no puc reproduir ni les paraules ni l’ambient que s’hi respirava, però sí que puc acreditar que en Ramon ha rebut, ara i sempre, el reconeixement a una manera de fer marcada pel diàleg, l’esperit constructiu i la bona disposició per resoldre els problemes. Sé també que tots els grups van mostrar de forma unànime el reconeixement merescut a tota una trajectòria, i puc afirmar que en el que queda d’aquest mandat és molt probable que més d’una vegada l’equip de govern i, també, el grup municipal socialista trobin a faltar el seu tarannà dialogant i constructiu.

Conec bé en Ramon i l’he conegut més durant tot el temps en què hem treballat plegats. Primer com a regidor i després com a director dels serveis territorials del Departament de Política Territorial i Obres Públiques a Girona.

Va arribar a l’Ajuntament l’any 1995 i va seguir com a regidor durant dos mandats, de 1995 a 1999 i de 1999 a 2003. Vam fer junts, doncs, dues campanyes electorals, vam compartir un primer mandat sencer i una part del segon, fins que el 2 de gener de 2002 jo vaig renunciar a l’acta de regidor i al càrrec d’alcalde per concentrar-me del tot en la política catalana. La seva incorporació a l’Ajuntament es va produir com a continuació d’una llarga tradició que havia encetat Joan M. Gelada; tan en Gelada com en Ceide provenien del món professional i d’una experiència molt acreditada com a gestors públics i com a representants corporatius del Col·legi d’Aparelladors. Des de 1979 fins a 1987, Ramon Ceide va ser vocal del col·legi al costat d’en Gelada, que n’era el president. Després, en els períodes de 1987 a 1991 i de 1991 a 1995 va ser el mateix Ceide qui assumiria la presidència d’una corporació professional molt feta a la transversalitat, al compromís cívic, i orientada a dignificar la professió, la seva projecció, i el seu lligam amb la gestió urbanística, la política d’habitatge, el control de qualitat dels materials i les tècniques constructives i la rehabilitació urbana. Una tradició que va adquirir el seu caràcter més emblemàtic amb el projecte de la seu col·legial a la Punxa, però que es manifestaria en tots els camps amb exposicions, publicacions i cicles i debats d’una permanent incidència ciutadana.

Aquesta experiència duria directament en Ceide a ocupar-se, a l’Ajuntament, dels temes urbanístics, de manteniments i de rehabilitació. Les brigades, l’urbanisme, el barri vell i Temps de Flors tenen marcada l’empremta de la seva trajectòria, de la seva dedicació del seu coneixement, del seu tracte. Encara ara, en les seves llargues passejades de necessari exercici i de meditació reflexiva, l’instint del regidor que va ser i ha sigut a l’oposició entre 2011 i 2013 traspua una actitud positiva de diàleg amb la ciutat i els ciutadans; d’intercanvi de punts de vista, de reflexions encertades, de comentaris a peu d’obra. En el seu cas, el coneixement i l’acreditació professional es van posar d’immediat al servei de la gestió si s’hi van acoblar harmònicament.

Cal dir que al seu coneixement professional, en Ramon hi afegia la seva capacitat didàctica, una actitud permanentment pedagògica per fer entendre i fer fàcil i planer l’exercici, a vegades massa teòric, del planejament, on els límits entre la realitat i el marc jurídic i d’ordenació costen de delimitar. El seu pas per l’Escola Universitària Politècnica i tots els seus anys de dedicació i d’intercanvi d’experiències docents i de recerca acrediten un complement imprescindible d’un bagatge que, al servei del municipi, va excel·lir sempre.

La culminació de totes aquestes aptituds la vaig poder copsar els quatre anys que vam col·laborar al Govern de la Generalitat. Crec que en Ramon va gaudir d’aquests anys i hi va posar tota la passió tranquil·la del seu caràcter i del seu coneixement, expressat amb un seguiment minuciós de tots els temes. Eren proverbials els seus plànols de la província amb explicació de les característiques, el cost i la localització de les inversions del Govern en el territori. Els materials d’en Ramon em van acompanyar moltes vegades com les eines imprescindibles per a les meves rodes de premsa en els serveis territorials de Girona. Sovint, a més, en el seu contacte habitual i reiterat  amb alcaldes i regidors ja havia aplanat el camí dels temes conflictius i només em calia acabar de reblar el clau que ell ja havia deixat ben apuntat i ben estabilitzat.

Però on la manera de fer d’en Ramon ha excel·lit sempre més ha estat en les relacions humanes, en el tracte amb els altres regidors i regidores, en la relació amb els ciutadans i ciutadanes. En la capacitat de crear sintonia i simpatia amb els col·lectius que ha tractat. És l’esperit que desprèn la seva clara i amable carta de comiat com a regidor.

Ara, merescudament jubilat i dedicat a la seva família, en Ramon recollirà en les seves passejades llargues, que ja he esmentat, els fruits de tota una vida. L’aturaran pel carrer, entrarà a les botigues, tafanejarà les obres, el cridaran per ensenyar-li les novetats, reviurà experiències viscudes al caire de les portes de molts establiments del barri vell que ell haurà ajudat a refer i rehabilitar. Podrà copsar l’ànima viva de la ciutat, que ell mateix porta al cap i porta al cor.

Amb prou feines esbossarà un somriure quan s’adoni que el barri vell està desbordat de visitants, que els bars i els establiments de restauració es toquen els uns amb els altres, que han proliferat, com mai, els grups organitzats i les botigues de records. Portat per una austeritat extrema difícilment s’asseurà per gaudir un instant d’alguna de les terrasses que ell mateix ha ajudat a configurar en el passat. Amb pas lent i un posat atent, en Ramon rebrà el reconeixement unànime d’una ciutat que sabrà agrair-li els anys llarguíssims de la seva dedicació delicada i sensible als interessos col·lectius i al comú.

Segur que més d’un cop el cridaran per refrescar la memòria històrica d’un planejament que, també ell, va ajudar a definir i construir, i que ha donat fruits d’equilibri i benestar la nostra ciutat.

L’agraïment immediat és potser l’homenatge espontani més merescut.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.