Diari de Girona

En Ramon Massaguer encapçala la llista de les persones que ens van ajudar i em van ajudar a conduir el procés de transició política i normalització democràtica de l’Ajuntament de Girona.

Tenia una gran experiència, formava un tàndem molt eficaç amb l’oficial major en Josep Jou i Ventajà, i mantenia un sentit del rigor professional i de la lleialtat institucional fora de qualsevol dubte, d’un nivell excepcional.

Va atendre amb una gran diligència i amb tots els detalls necessaris els qüestionaris que sobre la situació municipal li anàvem formulant sobretot a través del cartesianisme d’en Jaume Curbet durant els primers mesos de 1979 i tan bon punt es van acabar les eleccions municipals del 3 d’abril em va fer un memoràndum de resum de les qüestions principals que estaven plantejades a l’Ajuntament de Girona. Els pressupostos de liquidació de deutes, el desenvolupament del Pla Mercadal i la situació jurídica del Pla general tenien un protagonisme singular en aquesta informació.

Amb la Neus Fort havien gestionat i conduït el difícil trasllat dels veïns dels Polvorins a Font de la Pòlvora. Apuntava amb anticipació la necessitat de reforçar l’àmbit dels serveis socials a l’Ajuntament.

Va saber connectar amb el canvi de situació. Era escuet en les trucades (Quim? Massaguer! I el tema sintetitzat) i prolix en els informes i sabia buscar els nous camins que una legislació envellida permetia amb gasiveria per tal d’adaptar-se a la demanda exigent i raonable de les noves polítiques.

Era un secretari de primera, no en el sentit administratiu, sinó en el sentit de la qualitat. Va saber compaginar el rigor i la imaginació, i es va saber situar en la nova funció que comportava tractar amb un alcalde que feia tantes o més hores que ell.

Tenia una legítima i justa ambició. Un dels millors secretaris de Catalunya havia de culminar la seva carrera a l’Ajuntament de Barcelona. La vida en aquest aspecte el va tractar injustament i va buscar un camí alternatiu que el va portar primer a la Diputació de Girona i finalment a la Diputació de Barcelona.

Se’n va anar de l’Ajuntament però hi vam continuar confiant. Vam tenir sempre el seu assessorament fidel, generós i lleial. La seva ciència ens va estalviar més d’un maldecap i va ser un dels pares de la complexa però eficaç arquitectura jurídica de la creació de la Fundació del Museu del Cinema Tomàs Mallol i de l’acord econòmic que la va fer possible.

Ens va assessorar en multitud de temes urbanístics i va saber fer-se càrrec d’algunes causes perdudes.

Em va honorar amb la seva amistat i la seva confiança i va servir la seva ciutat fins a les últimes conseqüències. Ja malalt despatxava tant com podia i amb lletra segura ens feia arribar les sentències comentades que per a ell eren un èxit professional i sobretot un servei a la comunitat. Compartia amb total discreció i modèstia els èxits dels seus fills i dels seus deixebles i col·laboradors. Va fer escola!

Dotze anys de secretari i una transició difícil però tranquil·la avalen una trajectòria que vull reconèixer públicament amb admiració, agraïment i tristesa per una mort prematura i dolorosa.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 179-180)