Diari de Girona

Amb la Calaia hem dedicat un matí d’aquest estiu a Ceret. Un matí. Aquí i allà un pòster, un tríptic o una notícia de diari ens parlaven d’una exposició al Museu d’Art Modern. De Girona a Ceret són tres quarts d’hora de cotxe. Ceret és físicament a tocar i mentalment lluny. I, en canvi, és d’una familiaritat total. Aquí el país s’expressa sobretot a través d’un paisatge, una manera d’entendre la vida. Ens hi reconeixem d’una forma total. Tot és d’una gran naturalitat. La proximitat del Pirineu, en la seva vessant Nord, assegura l’abundància d’aigua que corre lliure i refrescant pels reguerons ordenats dels carrers. L’ombra dels plàtans és també gratificant. Són plàtans immensos, centenaris, alts, forts, com els de la Devesa de Girona, però totalment urbans i integrats en el teixit urbà. A Ceret els gironins podem imaginar una plaça de les botxes amb cases.

El Museu d’Art Modern ve d’una llarga tradició. És un Museu nou, lluminòs, ben estructurat, pensat. Moblat amb gust, ordenat amb eficàcia i sobrietat. Amb una terrassa i un pati. Amb una col·lecció notable. És nou i ja té anys i això diu a favor dels  materials, de la construcció. La ciutat i el Museu valen molt més que una visita esporàdica. Ceret és un lloc per anar-hi sovint, per passejar-hi, per tafanejar botigues d’artesans i artistes, per veure com es mou un poble d’aqui al ritme francès.

Aquest estiu el Museu d’Art Modern ens ofereix i ens proposa una exposició dedicada a Raoul Dufy (1877-1953). Artista de mirada atlàntica, nascut a Le Havre, s’acosta a remolc de la seva salut precària a la Mediterrània des de la Costa Blava a Cotlliure i dialoga artísticament amb els dos mars. Les seves finestres obertes al mar tenen aquest aire d’estiueig del Nord a l’Atlàntic, de llum matisada, de colors foscos i profunds, de mar immens, de ponent permanent, de marees marcadíssimes, de ponts ortopèdics a les platges. A la Mediterrània esclaten de llum, de color, de claror i de vegetació. Dufy que arrenca a primers del segle XX amb la tradició de tots els fauvistes i que es deixa seduir i impressionar per Matisse, juga amb l’esquematisme del traç i la difuminació imprecisa del color, com en el cartell dedicat a Cotlliure i on unes veles insinuades en el mar il·lustren el text “Cotlliure sense veles és com un cel sense estrelles”.

Dufy explora el gravat, el teixit, ofereix el seu art per a la decoració i per a la indústria del tapís, per a la indumentària, per a la ceràmica o el mobiliari. Col·labora amb diverses firmes industrials i dissenya teles per a vestits o una sèrie de teles pintades per a uns mobles sobre París. Dufy és alegre, clar, lluminós, s’entén fins i tot quan posa el seu art al servei de la indústria.

No és gens estrany així que en tot l’entorn del Museu el disseny i la comercialització de l’exposició es deixin guiar pel mateix esperit de la seva obra. Des de les entrades de l’exposició fins les estovalles de paper dels restaurants i les terrasses, des de paraigües a teles, des de pòsters a postals, fins el catàleg complet i eficaç, Dufy que va viure i treballar a Perpinyà durant una bona època (la sèrie sobre els tallers de l’artista és boníssima, eloqüent, entranyable), presideix tot aquest estiu i fins el 14 de setembre la vida de Ceret.

És un plantejament intel·ligent per a la ciutat i per al Museu del qual en diuen bé tots dos. Hi van cada dia centenars de persones que com nosaltres gaudeixen d’una exposició esplèndida i es deixen anar una estona pels carrers d’un poble del Pirineu.

A l’ombra dels plàtans penso en un homenatge anònim a tots aquells que han fet possible l’encant discret, culte i civilitzat de Ceret. L’homenatge als artistes que en van fer un refugi per l’art i la vida, un homenatge als responsables polítics que van tenir l’encert i la visió de promoure el Museu i un homenatge als seus responsables que el pensen i li donen vida cada dia. Un homenatge als habitants de Ceret i a tots els catalans que hi ha trobat acollida en moments difícils de les seves vides.

I tot plegat, perquè no ens podíem quedar més estona, a l’hora de dinar hora nostra ja érem a Girona. No podia parar de pensar durant el viatge: tan a prop i tan lluny. I em vaig dir a mi mateix que tornaria més sovint a Ceret pel pur plaer d’anar-hi i que faria públic aquest plaer per incitar a d’altres a compartir-lo mirant més sovint el nostre nord que tenim a tocar, i al qual massa sovint no fem cas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 219-221)