El Nou 9

Sóc molt conscient de les dificultats i molèsties que han patit els usuaris de la C-17 aquest curs que ara s’acaba. M’ho ha dit molta gent. Diputats i diputades al Parlament, ciutadans irritats al carrer després d’un dia de llargues cues, periodistes intrèpides que van i vénen cada dia de Vic  a Barcelona. Ho he comprovat jo mateix diverses vegades. Ho he volgut anar a veure, viure en directe els maldecaps diaris que unes obres d’envergadura han provocat a tots els ciutadans del Ripollès i d’Osona que han d’anar  i venir de Barcelona amb cotxe.

Hi ha una primera lliçó de tot aquest enrenou que és indiscutible i que molts considerem una obvietat. La C-17 és una carretera d’un traçat ja antic, amb prestacions limitades si atenem al concepte d’autovia, necessitada de moltes millores i que per la intensitat del trànsit que suporta requeria una acció de xoc. No només així, sinó que confirmat l’alt índex d’utilització d’aquesta carretera es fa més i més evident la urgència i la necessitat del desdoblament ferroviari des de Barcelona fins a Vic primer, i fins a Ripoll més endavant, per tal d’oferir un autèntic servei de rodalia com a alternativa eficient a una carretera en alguns moments saturada.

Vet aquí, doncs, la dimensió del problema. Crec sincerament poder dir que tenim les dues qüestions bàsiques enfocades i que estem a prop de concloure els treballs de millora de la C-17, per una banda, i que tenim orientada la gran obra de millora de la línia ferroviària, si bé aquesta, per les seves dimensions i característiques, s’allargarà encara uns anys en el calendari.

Vull, però, centrar-me avui en la C-17. Primer per comentar els arguments dels que han vist en les obres un motiu de critica i d’irritació permanent, que han cregut detectar improvisació i manca de coordinació, que han vist talls intermitents aparentment sense to ni so, que insinuen que ningú no lliga els subcontractistes, i altres coses poc amables que puc entendre però que es poden explicar i, en segon lloc, per a subratllar el gran canvi que s’està operant en la C-17 i que és a punt de culminar en el tram de Vic a Barcelona.

La primera qüestió que s’ha de posar de relleu és que l’envergadura de les obres empreses planteja dificultats objectives de compatibilitat amb el trànsit. Les obres sense trànsit s’haurien fet en pocs mesos, però si ho haguéssim fet així, els motius de queixa i de malestar haurien estat encara molt superiors. Cal, doncs, reconèixer l’esforç que s’ha fet per intentar garantir de forma permanent els fluxos de trànsit en totes dues direccions.

En segon lloc vull explicar que la seqüència d’unes obres d’aquestes característiques no admet la simultaneïtat, sinó que requereix un ordre preestablert. Primer les expropiacions, el trasllat dels serveis afectats, els eixamplaments i retocs dels revolts, les voladures, els enllaços, tot el que ha representat la modificació de la traça de la carretera en diferents punts, suprimint algun revolt perillós, creant algun enllaç millorat, construint vies de servei. El moviment de terres i l’eliminació d’obstacles és sempre empipador i brut i mai no sembla que s’avanci. Després, els retalls aparentment injustificats d’asfalt nou s’expliquen per la necessitat de sanejar els anomenats flonjalls (blandones en castellà), estovaments del terreny que alteren la consistència del ferm. Per sanejar flonjalls, primer s’ha de fresar, refer la base, aglomerar de nou, i deixar el pedaç fet i a punt per a les tasques d’aglomerat en diverses capes, que culminen amb una capa de microaglomerat sonoreductor en la capa de rodadura. Fins que no s’han fet totes aquestes tasques no es pot abordar, d’una manera integral, tot el que representa la senyalització, vertical i horitzontal, nous senyals per a una autovia renovada, millora de la toponímia, nous enllaços, senyals de trànsit i senyals direccionals. Abans de la pintura encara cal actuar en els elements de contenció; les biones i els corresponents faldons, on cal, per a la protecció dels motoristes. Tot s’ha de fer, una cosa rere l’altra perquè si ja així hi ha hagut molèsties és evident que en un intent d’accelerar les coses i de fer-ho tot de cop hauríem entrat en el caos directe.

No cal dir que demano disculpes per totes aquestes molèsties, pel desordre aparent, per la sensació d’inutilitat de les reduccions de carrils amb cons sempre justificades per raons de seguretat i de compatibilitat de l’obra i el trànsit. Però també vull remarcar que estem arribant al final i que d’aquí no gaire tindrem la C-17 neta d’obstacles de Vic fins a Barcelona, podrem donar per acabat el calvari i crec que podrem enfocar tots plegats el curs que ve amb molta més tranquil·litat. Fins i tot crec poder afirmar que d’aquí no gaire es podrà viatjar en cotxe per autovia des de la Meridiana fins a Vic sense ni un sol semàfor. Les dificultats seguiran un temps més de Vic a Ripoll, però en aquest cas tothom reconeix que la construcció d’un desdoblament nou planteja serioses dificultats. Fins i tot tothom reconeix que no s’ho acabaven de creure i els més escèptics sostenien que el Govern seria incapaç de fer aquesta obra. El Govern i Cedinsa l’estan fent a bon ritme i avui ja ningú no té cap dubte que aquest Govern ha tingut el coratge i l’empenta de fer el que d’altres no van ser capaços de fer tot i que en van parlar molt.

Hi ha, doncs, motius evidents per a l’optimisme que es concreta en la inversió en marxa més gran feta mai en la història de les carreteres d’Osona, el Ripollès i el Vallès.

Estem parlant d’obres que en conjunt costen 349 milions d’euros. 15,2 milions en l’enllaç en construcció amb l’N-150; 26,4 milions en el soterrament de la carretera al seu pas per Montcada; 36 milions a l’enllaç amb la ronda nord de Granollers; 3 milions en el nou enllaç a diferent nivell a la Garriga; 7 milions de millora del traçat i de la secció a Tagamanent; 33,6 milions de posada a zero de l’autovia de Centelles a Vic; 52,3 milions de la variant de Masies de Voltregà. En total  174 milions d’euros d’obra ja feta i a punt d’acabar-se del tot. I encara 178 milions més, ara, en obres: 71 de les Masies a Sora i 107 de Sora fins a Ripoll.

Comprenc i puc dir que comparteixo totes les emprenyades, agraeixo la immensa paciència de tots. Desitjo que aquesta enorme inversió sigui un estímul bàsic per a l’activitat econòmica i la mobilitat d’aquestes comarques. Ha arribat l’hora de gaudir de la feina feta.