Diari de Girona

La nomenclatura de després del confinament ens parla de represa i de recuperació; també de recuperació de la normalitat.

La veritat però és que costa molt d’assolir la normalitat entesa com la recuperació dels ritmes i l’activitat d’abans del confinament.

La vida, el pols de la ciutat i de la societat, es recuperen al ralentí, amb lentitud, sovint amb inèrcia.

Molts comerços encara no han obert i alguns potser ja no tornaran a obrir mai més. Als carrers es percep una sensació de tancament parcial. Tot funciona a mig gas i tot respira un punt de provisionalitat.

Tot té un aire esblaimat, descolorit.

Estem en ple estiu i tots som molt conscients que en les nostres vides confinades ens hem menjat tota la primavera i hem passat sense solució de continuïtat de l’hivern a l’estiu.

És probable que el ritme lent estigui marcat també per l’inici de les vacances, però això sol no justifica l’ambient somort que es respira.

En algun moment algú ha arribat a comparar els efectes del coronavirus amb una guerra però aquesta percepció és del tot inexacte. Qualsevol guerra com les dels records més recents del segle XX, les dues guerres mundials i la guerra d’Espanya van tenir efectes devastadors, materials, polítics, mentals.

Ara no és el cas. Potser podem parlar d’una certa desolació, però en cap cas no podem parlar de devastació. De fet de manera compulsiva i al ritme de les diverses etapes del desconfinament la gent ha recuperat les seves activitats d’oci i de lleure i en la mesura del possible les seves activitats professionals. És evident que una part de la desolació ve dels efectes de la pandèmia, els malalts i les morts d’una banda, i la pèrdua de llocs de treball, els expedients de regulació, i les dificultats més que evidents de la represa, amb persones i famílies afectades greument.

És clar que no tot és negatiu en aquest lent procés de recuperació al ralentí. Tot és més calmat, no hi ha aglomeracions, empentes, presses. Hi ha com més mesura en totes les coses i tinc el convenciment que els carrers, les pedres, els monuments, els serveis, viuen una etapa d’un cert relaxament, un descans merescut.

Prenem per exemple la plaça i les escales de la Catedral. Durant uns mesos el barri vell de Girona ha estat un paisatge buit, desert de gent. Els monuments i el seu encaix urbà han mostrat la seva plenitud sense complexos. La simulació que fa un temps van fer uns professors de la Universitat de Girona tractant de reproduir la freqüentació de la plaça durant 24 hores ens hagués mostrat durant aquests mesos una imatge buida i un silenci aclaparador o reverencial. D’una banda viure la solitud de la plaça i de l’escalinata ha estat un plaer irrepetible i apamar les dimensions físiques de l’espai sense interferències de cap mena, un regal per als sentits.

Ara s’ha començat a recuperar l’activitat però ho fa de forma pausada. No hi ha grups ni aglomeracions. Com a molt grups petits, generalment familiars, fent-se algunes fotografies i aprofitant per admirar un espai només per a ells, sdnse haver de competir per fer-se un forat en la visió de la perspectiva.

La terrassa de L’Arc, compleix escrupolosament els requeriments sanitaris i higiènics, i presta un servei als visitants d’aquest espai emblemàtic. Un refresc a una cantonada de la terrassa i deixar passar l’estona admirant el devessall de poder i grandiositat d’aquest escenari té ara el valor afegit de la càmera lenta, de l’assaboriment golut de la represa. En les hores plàcides de la tarda la calma i el silenci dominen l’escenari.

La Catedral ha tornat a obrir però també a mig gas i tanca a les dues i a la tarda ja no obre. Alguns visitants escadussers es sorprenen de trobar a primera hora de la tarda el nostre gran monument tancat.

Els Museus han obert i les botigues del carrer de la Força a poc a poc també, però res no indica encara que es reprodueixi la voràgine dels temps anteriors al confinament.

Potser és veritat que les presses ara no són bones i que anar a poc a poc i païr bé és una condició indispensable per no tornar a retrocedir.

Mentre els visitants ens arriben amb comptagotes i els hotels de la ciutat van obrint les seves portes em sembla que s’hauria d’aprofitar per una mena de posta a punt de la ciutat, una revisió a fons, una reparació acurada de tot allò que s’arrossega malmès en el mobiliari urbà, la jardineria i les parets de les cases. Arreglar jardins, esborrar pintades, millorar paviments, netejar espais, fer un repàs de la llera i els col.lectors de l’Onyar, retirar els arbres morts, plantar-ne de nous, ocupar els escosells que fa anys que estan buits.

Hi ha en aquest sentit algunes mancances estructurals que s’haurien de resoldre simultàniament a l’adaptació que s’està fent d’espais nous a la via pública per una mobilitat més reposada i més sostenible. Però la provisionalitat d’aquestes actuacions és evident i ningú no pot pensar que aquestes modificacions fetes a base de pintura i tanques mòbils de formigó ha vingut per quedar-se; ara tot sembla nou però el desgast natural ho convertirà en espais inhòspits a la vista per molt que la gent s’hi pugui moure amb més tranquil.litat.

Els nous horitzons de futur no poden esperar i la calma no pot ser una invitació a la passivitat. La calma només pot ser un antídot a la precipitació; i l’acció decidida i les propostes agosarades són les apostes que calen per tal de treure profit de les lliçons de la pandèmia i sortir-ne més forts i amb una ambició renovada, moguda per idees clares i propostes engrescadores que revifin l’ànim per la via de la qualitat i de l’excel.lència.