El Punt Avui

Ahir hi va haver eleccions. S’ha acabat aquest cicle encadenat de campanyes i eleccions. La sotragada al mapa, electoral i institucional, ha estat remarcable. Però ja es veu venir que no haurà estat prou decisiva per assegurar un canvi radical en un panorama travat i encallat des de fa temps.

Acabada la segona campanya tinc l’estómac revoltat, una barreja de mareig i vertigen. Em costa d’escriure la paraula fàstic, però he sentit basques moltes vegades. I això que he de confessar que he seguit la campanya només tangencialment, que hi he passat de puntetes . Potser he fet mal fet, però si tot i marcar distàncies ja em sento com em sento no vull ni imaginar com em sentiria si m’hi hagués capbussat a fons ni que només fos com a espectador interessat.

He vist la impunitat dialèctica, la inanitat dels arguments, la superficialitat dels debats, la perversió extrema del llenguatge. He vist entronitzar descaradament la mentida per reforçar el perfil d’una candidatura, he vist posicionaments còmodament cínics, he assistit a la cerimònia de la confusió.

He quedat garratibat davant l’estultícia impertinent, davant la teatralització banalitzadora. M’he desesperat esperant inútilment escoltar un discurs travat que lligués l’agenda local, els temes de la quotidianitat municipal, amb una agenda global que ho hauria d’incloure tot.

Tenallats per l’anomalia, l’anomalia ha marcat el pes d’una polarització eixorca. Uns arrapats a l’anomalia mateixa com un pretext per no parlar de política des de la reclamació d’una solució política. Uns altres submergits en l’immobilisme fonamentalista disposats a arrasar-ho tot.

Voldria començar a sortir de l’estat de xoc i pensar que malgrat tot el tremp moral de la ciutadania sabrà exigir el compliment adequat de les noves  responsabilitats assumides, dels mandats concrets i contrets.