Diari de Girona

El dia de Sant Narcís, diumenge, a la tarda es va fer com un buit estrany a la ciutat. El brogit de festa es perdia lluny com una remor de fons enmig dels arbres de la Devesa. Però al cor de la ciutat, al rovell de l’ou de la ciutat històrica, a la plaça de la Catedral sobretot, es féu un buit espantós. Alguns visitants forasters circulaven indiferents a la solitud ambiental percebuda i ressentida per centenars de gironins orfes per primer cop en molts anys de la presència amable i corpulenta d’en Salvador Donato i els seus companys del grup “Terra Endins” damunt de l’escenari. Feia pocs dies que en Salvador havia mort. La solitud típica dels diumenges a la tarda es veia acompanyada aquest cop per un dolor intens, un buit total, un punt de desolació. Ens sentíem com amputats d’alguna cosa molt profundament arrelada en la psicologia col•lectiva i en el calendari de les Fires, la cantada d’havaneres de les escales de la Catedral. Vaig viure un buit que es respirava; en la continuïtat inexorable de la vida s’hi intercalava en suspensió un moment ambiental, de respiració tallada, de silenci profund. Ens faltava quelcom i es respirava.

La veu profunda i penetrant d’en Salvador omplia molt. Omplia amb ressons melodiosos i amb profunda humanitat la relació natural, festiva, alegre, d’un públic totalment entregat disposat a deixar-se portar pels camins acuradament triats de la cantada. “Terra Endins” és, en aquest sentit, un grup musicalment exigent, format en les millors tradicions del cant coral de la ciutat i fet musicalment de la mà del mestre Josep Viader en els assajos acuradíssims de la Polifònica. Aquest pont entre la musica culta i l’expressió popular de les havaneres havia donat com a resultat un producte especial, més d’escenari que de taverna, sense cap renúncia al to festiu i sovint enjogassat de l’havanera. Les incursions a les sardanes, els acompanyaments de determinats instruments, la tria acurada d’algunes veus, els arranjaments i harmonitzacions sol•licitats expressament marcaven un punt d’honor i d’exigència d’una gran eficàcia en les actuacions dels “Terra Endins”.

No parlo per parlar. Explico coses que he vist. I, així, cada any des d’en fa molts, per Sant Narcís i un cop acabada la cantada aplegats al voltant d’una taula en un sopar reconfortant, els components del grup, les seves famílies, el mestre Viader amb la seva esposa i l’Anna Maria, i amb l’alcalde i l’alcaldessa de la ciutat successivament i simultàniament, en Salvador iniciava el repàs de l’actuació. Es sotmetia, i sotmetia tot el grup i l’actuació, al veredicte del mestre. Feia repàs i examen de consciència, reconeixia falles i apuntava correccions. I en el sopar de cada any es covava ja l’esperit, el corrent de fons, les idees-mestre de la cantada de l’any següent.

La humanitat d’en Salvador es transmetia amb la mirada, l’actitud, la veu, el posat, la cara plena i un cos massís ressaltat en les actuacions per la jaqueta cordada de dalt a baix amb un caient rectangular. Parlo d’un únic episodi de la vida d’en Salvador. Una cita anyal, un moment excepcional de vibració ciutadana, però al cap i a la fi un únic moment, any a any, de tota una vida plena de moltes activitats. En molts camps i sempre amb l’animació col·lectiva com a motor essencial d’una projecció cap enfora de la seva personalitat. Girona i Llambilles podrien aixecar acta de moltes altres coses, fets i moments. Però aquest fet puntual marca una fita de la que puc parlar perquè l’he seguida amb una fidelitat quasi absoluta. Tant que amb murrieria sorneguera, en Salvador em sabia el meu racó preferit i m’hi buscava per subratllar en un moment o altre si jo cantava o si feia anar el mocador amb “la bella Lola”, sabent que tímid com sóc, no ho feia i més aviat m’amagava.

Llambilles no és Fièsole, però el paisatge de Llambilles té una densitat cultural molt pròxima al paisatge de la Toscana. El dissabte 28 d’octubre, abans d’anar a la inauguració de la Fira en el camí cap a l’església, amb una punta de tardor tot just incipient, resseguíem els paisatges quotidians d’en Salvador i de la seva família i ens aplegàvem centenars d’amics per compartir un tremolor d’emoció només de sentir la veu profunda d’en Salvador i de tot el grup en una cançó de comiat feta fa temps, i com feta a mida per al funeral d’en Salvador. Un Josep M. Casas ,trist i desencaixat, es lamentava d’haver perdut la seva parella de fet dels Pastorets, i tot un poble, els amics i la família s’aplegaven en un acte d’homenatge i amistat per escoltar i recollir la carta on expressava la seva voluntat, ”quan jo no hi sigui”, reclamant-nos l’alegria que ell havia
sembrat i repartit.

El dijous 26 a primera hora, la veu tremolosa de l’Arseni Girbal m’havia trucat per assabentar-me del traspàs d’en Salvador. L’endemà, al tanatori de Salt, els components del grup es passejaven amb mirada perduda, absorts, tristos, repassant els bons moments i notant un nus a la gola. La Margarita repartia serenitat i ànims a la Natàlia i la Núria i els seus marits, amb la mateixa fortalesa que el matí de Sant Narcís donaria el braç al Sr. Viader a l’hora de la comunió.

Cada any per Sant Narcís, després de noves cantades, escoltarem el silenci dens i atapeït del Sant Narcís d’enguany i en l’absència en Salvador se’ns farà present en la seva immensa humanitat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 114-116)