Text del llibre de fotografies Capitells. Monestir de Sant Daniel, de Jordi Sánchez Carrera. Girona, Ajuntament-Diputació i Jordi S. Carrera, 2013 (pàg. 6-13)

Als afores de Girona s’obre la vall de Sant Daniel. Entre els murs potents de la muralla carolíngia i la muntanya de Montjuïc (la serra de Miralles) s’esmuny per un congost estret i encaixonat el riu Galligants. Seguint-lo des de Girona, aigües amunt, arribem a la vall que s’eixampla pocs metres després del pont i la font del Bisbe just en el punt on s’aixeca des de fa mil anys el convent de monges benedictines de Sant Daniel.

L’indret evoca temps remots, vegetació abundosa, i desvetlla les delícies dels gironins que li han dedicat les seves passejades tranquil·les al sol de migdia o a la tebior de la tarda. A llevant de la ciutat, tota la vall mira a ponent les postes incendiades de capvespres gloriosos i beslluma els contraforts de la ciutat, els campanars alterosos i la discreta arrencada de la capçalera de la catedral, mig tapada per la vegetació del Jardí de la francesa, l’antiga casa dels canonges, abans de la potent emergència del salt ingent cap a la nau única en un agosarament arquitectònic que va donar un fruit gloriós.

La vall ha suggerit a Narcís-Jordi Aragó i Masó aquesta síntesi compacta i delicada alhora a la seva Guia de la Girona monumental (1989): “El nucli edificat s’aplega al voltant del monestir de Sant Daniel, encara habitat per monges benedictines de clausura, que guarda en el seu clos dues joies romàniques: l’església (s. XI-XII) de planta de creu grega amb llanterna octogonal damunt del creuer, fórmula constructiva molt poc usada a Catalunya, i el Claustre (s. XIII), rectangle silenciós i pur, amb capitells d’una gran senzillesa i amb un pis gòtic sobreposat (s. XV). El vast recinte monacal és amarat d’un profund recolliment que sembla escampar-se per tota la contrada”.

Des de molt abans, però, tota la vall ja havia desvetllat les millors essències literàries dels escriptors gironins. Els poemes i narracions de Joan Badia hi dediquen una atenció molt especial i una certa seducció misteriosa a El pecat de la novícia i altres contes (1924), “A la vora de Girona hi ha un monestir de monges en una vall delitosa: la vall és la de Sant Daniel, i el monestir de Sant Daniel també. Això vol dir que vall i monestir són tan plens l’un de l’altre que fins es deixen el nom”. I el pecat és un pecat ple d’innocència i ingenuïtat: la novícia-portera surt del convent cada dia, saltant-se la clausura, i es deixa embadalir per dos ametllers florits de l’hort del rector. Fins que aquest, per posar-hi remei, decideix fer trasplantar un dels dos ametllers a l’hort de les monges, i així la novícia ja no va haver de sortir i no va pecar més.

Un destil·lat molt bell, de principis del segle XX, el trobem també en els textos, amorosament dedicats, de Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla en el seu llibre Terra de gestes i de beutat (1917): “Girona és més humil i més fràgil. És la verge que omplena el paisatge del seu cor temorenc, aquietada dins d’un somni medieval sense aromes de Renaixement ni vibracions de modernitat. És la donzella del conte que dorm agemolida a l’amor de la Vall Ombrosa, bressada per la cantúria dels tres rius de plata que l’emmirallen, esperant que la deslliuri l’espós legendari”. Els poemes més recents que Narcís Comadira li ha dedicat evoquen tota la fertilitat i exuberància vegetal de la vall en un esclat de flors primaveral que amb tota probabilitat és el que degué inspirar de forma elemental i primària els escultors del claustre.

La vida a la vall es remunta, amb tota seguretat, a èpoques molt anteriors al monestir, associada potser a l’activitat agrària i, més endavant, a l’existència d’una església des del segle IX o X. Parròquia o no, no ho sabem. Lloc de culte en qualsevol cas. I aquí pervingueren, es diu, les restes del màrtir Sant Daniel l’any 888, moment en què  fou enterrat a la vall i s’hi construí l’església vinculada a la catedral. Uns segles més tard, i ja amb l’església romànica i la galeria de baix del claustre acabades, Ermessendis (el mateix nom de la comtessa fundadora), en aquest cas sagristana major del monestir va contractar, el 17 de desembre de 1345, amb el mestre Aloy la realització del sepulcre de Sant Daniel, autèntica galeria de quadres didàctics sobre la vida i el martiri de Daniel, seguint, poc o molt, el relat d’un llibre que la mateixa sagristana va proporcionar al mestre, en els termes i amb les condicions que va revelar documentalment Josep M. Marquès  a la  Revista de Girona (1981).

Potser l’arqueologia ens acabarà donant més pistes i més seguretats per seguir les petjades d’un poblament que es degué iniciar en una vil·la romana i degué continuar en diverses explotacions posteriors per fragmentació, acabant per esdevenir un conglomerat d’alous (propietats lliures), molts dependents de la catedral. Finalment, va sorgir un nucli de cases arredossades al voltant del convent i d’altres escampades per la geografia bosquetana i agrícola de la vall. La vall Bascona dels documents esdevé també vall Umbrosa, vall Tenebrosa i finalment vall de Sant Daniel.

Alguns d’aquests alous, però no pas tots, van esdevenir la dotació inicial de béns per constituir una comunitat monàstica en aquest bell i frondós indret.

La fermesa de conviccions i de caràcter de la comtessa Ermessenda, esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell, i la seva capacitat econòmica, van donar lloc a una transacció transcendental a principis del segle XI. El bisbe de Girona, Pere Roger, germà d’Ermessenda de Carcassona, vengué, el 18 de juny de l’any 1015, l’església de Sant Daniel i els seus alous a la comtessa i el seu marit per cent unces d’or.

Així Pere Roger va obtenir líquid per pagar les obres de la nova catedral romànica i Ermessenda tenia via lliure per tirar endavant el seu designi de constituir, a Sant Daniel, una comunitat de monges. Ermessenda va viure molts anys i el poder, que havia compartit amb el seu marit, més tard el va exercir amb el seu fill Berenguer Ramon I, i posteriorment amb el seu nét Ramon Berenguer I, fins el dia 1 de març de 1058, quan la comtessa va morir. Durant quaranta-tres anys no va deixar mai de protegir i d’impulsar el convent que havia ajudat a fundar, mentre dirigia amb fermesa i autoritat els afers dels comtats amb governs compartits i conflictius.

Escassament tres anys més tard, el 16 de març de 1018, la comtessa, ara ja al costat del seu fill Berenguer Ramon I, va cedir, en compliment de la voluntat de Ramon Borrell, a Sant Daniel “totes les vinyes, arbres, cases, horts que tenien a la vall de Sant Daniel a més de molts altres alous a gairebé tots els termes del voltant de Girona, entre els quals n’hi havia a Vila-roja i Montilivi” com han escrit els autors de Girona de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval. (Girona, 2003) i com va publicar  Josep M. Marquès en el document núm. 6 de la  Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300) (Barcelona, 1997).

Les diverses dependències de l’edifici per a la vida monàstica, que coneixem poc, degueren girar totes al voltant de l’església i del claustre. L’església del segle XI amb modificacions successives, i de la mateixa època diverses dependències annexes, que devien articular la vida del convent incloent-hi un pati, que servia per a comunicar-les i que va ser el precedent del claustre actual i en el mateix lloc. Marc Sureda ha fet un exercici de comparació (Lambard, XIX, 2006-2007) entre les impostes esculpides i treballades en pedra sorrenca de l’església de Sant Daniel i un munt de peces soltes, la majoria també de sorrenca de la catedral amb una tipologia escultòrica similar. Segons Sureda, la construcció simultània de les dues esglésies i la coincidència dels promotors (comtes, comtessa i bisbe), i la similitud dels motius decoratius permetria establir que a la catedral un taller d’escultura hauria desenvolupat motius classicitzants, de ressonàncies romanes, i que a Sant Daniel, successivament, i potser d’una manera una mica menys elaborada, s’hi haurien repetit. Per a Marc Sureda, les impostes estudiades evoquen el món antic, ressonàncies romanes, una voluntat d’aproximació i freqüentació de Roma de bisbes, comtes i abats, i el conjunt escultòric acreditaria un programa iconogràfic coherent: “No hi ha dubte que en el context gironí la catedral promoguda per Ermessenda i el seu germà Pere Roger degué ser capdavantera en aquest sentit; l’església del monestir de Sant Daniel degué ser-ne un reflex més modest, com potser ho foren també altres esglésies dels voltants”.

Anna Gironella en el seu llibre El monestir de Sant Daniel.Mil anys de vida a la vall (Girona, 2010) estableix la seqüència que es pot desprendre dels estudis més recents. A l’antiguitat hi hagué, segurament, a l’indret un temple pagà. En el segle IX una església preromànica, “una estança quadrada amb un absis semicircular i s’hi entrava per un porxo o galilea”, va acollir les despulles de Sant Daniel. Sobre aquesta església, objecte de la venda esmentada, Ermessenda va impulsar la construcció de l’església a partir del 1018 que suposadament la comtessa Mahalta, a finals del segle XI, va ajudar a ampliar i dotar, encara més, fins a la consagració l’any 1086, malgrat que no se’n conserva cap document, excepte la donació, al monestir, d’una casa a Girona. D’acord amb aquesta cronologia, entre l’església i el claustre romànic actual van haver de passar cent anys, ja que existeix un ampli acord per datar-lo als inicis del segle XIII.

Gabriel Roura i Güibas ens ha deixat una síntesi descriptiva molt precisa de l’església en el volum V corresponent al Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany de la Catalunya romànica  (Barcelona, 1991): “La restauració recent d’aquesta església ens permet d’apreciar la bella austeritat del temple fet en planta de creu grega, amb absis i dues absidioles; la nau és coberta amb volta de canó i separada del creuer per arcs torals, suportats per pilastres amb capitells de decoració geomètrica. Sobre el creuer hi ha el cimbori octogonal, que tingué funcions de campanar i que reposa sobre trompes i arcuacions de tipus llombard formant els murs cecs entre aquells que tenen finestres geminades”.

Pel que fa el claustre, aquest rectangle allargat ha conservat fins a dates molt recents una certa aura de misteri que es manté pel que fa a la manca de notícies precises que ens puguin descobrir la cronologia exacta i potser l’autoria.

Aquest distanciament, una mica misteriós, bé mereix una aproximació singular, de fora a dins del monestir. I potser també de les dates més recents a les més reculades; començant pel sobreclaustre gòtic del segle XV abans d’arribar a l’essència romànica presumptament de finals del XII, però més clarament de principis del XIII, que ens aproximarà més, però no gaire més, al moment fundacional.

Tornem a la catedral i iniciem el recorregut establint un fil material i espiritual que sempre ha unit la seu i el monestir; sortint del recinte fortificat de Girona pel portal de Sant Cristòfol hi ha dos camins que baixen cap a la vall del Galligants. El primer baixa amb un pendent força pronunciat des de l’escampall mític de les muralles enrunades de la Torre Gironella fins a la font del Bisbe. El segon camí segueix primer per un pla més suau, carenejant com qui diu, i baixa a poc a poc fins a tocar mateix del pont que hi ha just darrere el convent, i que és molt a prop de la font d’en Pericot. Miquel de Palol, a les seves memòries Girona i jo ( Barcelona, 1972, ed. Revisada 1991), va deixar escriure sobre aquesta font: “La d’en Pericot més propera i de més bon anar, al marge de les muntanyoles  de garrigars i espígols de les Creus, a mitja vall de Sant Daniel, era el repòs dels clergues i rendistes que feien el passeig de la digestió per aquelles encontrades…”. Podem imaginar-nos fàcilment algun dia de finals del segle XIX Francesc Monsalvatge i Fossas (1853-1917) baixant per aquest camí que mena a la font d’en Pericot, i que encara ara voreja alguna de les propietats del monestir a la riba esquerra del Galligants, enclotada entre el riu i el camí. Enfilat en algun repetjó o alguna roca, alçant el cap i estirant el coll en un gest encuriosit per mirar de trencar, a cop d’ull amb la mirada, el mur impenetrable de la clausura. Va ser des d’aquí que va entrellucar la galeria gòtica del claustre, única part visible des de fora d’aquest rectangle silenciós i pur que comentava Aragó, i va datar-la, amb encert, al segle XV.

Avui sabem moltes coses i ben documentades d’aquesta segona galeria del claustre gràcies a les recerques de Pere Freixas Camps en els seus treballs dedicats a explorar l’evolució de l’art gòtic a la nostra ciutat. Tot va arrencar d’una reunió entre l’ardiaca major de la diòcesi, Dalmau de Raset i l’abadessa Ermessenda, l’any 1427, en la qual decidiren emprendre diverses obres de reforma en el dormitori del convent, que havia de comunicar-se amb el sobre-claustre; aquest acabaria per unir-se a la galeria romànica amb una escala exterior de nova construcció, i avui encara existent. Freixas va acreditar, amb documents de la notaria de Pere Cervià, que el 8 de març de 1427 es va signar el contracte pel qual s’encarregava l’obra als mestres Arnau Sans, Bernat Pericas, Bernat Escuder i el fuster i supervisor Pere Ciprés. Aquesta obra es va acabar l’any 1430 i uns anys més tard, el 1443, Pere Ciprés va acabar les obres del dormitori. Així quedaven units l’església (segles XI-XII), els dos claustres (un del segle XIII i l’altre del segle XV), el dormitori, que fou cobert el 1277 segons documenta Marquès per un llegat del mestre Ponç, i l’infermeria, amb una referència documental el 1206 en el mateix repertori diplomàtic de Marquès.

Sabem bé, doncs, que a mitjan segle XV, i poc abans que esclatés la guerra civil catalana, una escala va unir la galeria de dalt, acabada de construir, amb la galeria de baix, romànica, i construïda a la primeria del XIII, segons les observacions fetes per Eduard Carbonell i Antoni Pladevall. Si com en el segle XI es va establir una correspondència entre la catedral i Sant Daniel, i poguéssim establir una coincidència cronològica entre l’impuls dels dos claustres, el de Sant Daniel i el de la catedral, no hi hauria dubte que seria dels vint primers anys del segle XIII. Josep M. Marqués (2008) va establir que el claustre de la catedral va ser obrat pel mestre escultor Arnau Cadell, que va fer testament l’any 1221 i que degué morir aquest mateix any. Arnau Cadell venia de treballar en l’execució  del claustre del monestir de Sant Cugat. No podem portar el paral·lelisme més enllà, però no costa d’imaginar que la Seu degué continuar il·luminant i inspirant els artistes que van treballar al claustre romànic de Sant Daniel els primers anys del segle XIII. De fet ara tot el passeig Arqueològic, el Jardí de la Francesa i el camí de la catedral a Sant Daniel és ple de plantes d’acant, que són la inspiració directa del capitell corinti. Mai el model vegetal no havia estat tan a prop ara de la seva materialització en pedra.

Però si la galeria gòtica ens és ben coneguda, malgrat tot el que hem dit fa un moment el claustre romànic no. No ho és per manca de documentació explícita, que per a l’època fundacional i els anys posteriors, es concentra a acreditar les transaccions econòmiques que van configurant els dominis i les possessions que havien de nodrir les rendes del monestir. Aquest desconeixement documental s’afegia al desconeixement visual que històricament existia, perquè des de la imposició de la clausura estricta pel Concili de Trento l’any 1578, durant segles es va sostreure aquest rectangle màgic, sòlid i auster a les mirades forasteres.

En realitat, durant una bona part del segle XX, en el record viu encara de la memòria col·lectiva de la ciutat i del poble, el claustre era una gran incògnita que només es va podia contemplar des de l’església a través d’una finestreta enreixada, que no permetia ni de bon tros un bon angle de visió, i que escatimava la perspectiva adequada del claustre i de les sòlides voltes de canó que el coronen. Ara, però, i en les darreres dècades, la clausura s’ha adaptat als temps nous, les monges acullen amb molta cordialitat joves estudiants, hostes i visitants, i els treballs de restauració han permès una visió oberta i tranquil·la de la simplicitat de la decoració vegetal que domina íntegrament la doble galeria de columnes i els quatre pilars dels quatre angles, així com els de la part central del tram llarg del rectangle.

Seguint, com hem fet abans, Gabriel Roura i Güibas, podem sintetitzar que “un altre element remarcable (del conjunt) és el claustre, de planta rectangular amb dues galeries. La planta baixa és coberta amb volta de canó del segle XIII, austerament decorada als capitells. La galeria superior és del segle XV (1427-1430) i té arcs ogivals només en dues bandes amb capitells de figuració floral i geomètrica, segons el cànon de l’arquitectura del segle XV”.

Resulta, però, que concentrant-nos en la galeria romànica si bé aparentment existeix una decoració molt uniforme, un estudi i observació directa més detallats ha permès  Joan Molina i Figueras, Catalunya romànica (Barcelona, 1991), identificar quatre tipologies de capitells segons la decoració. Seguim Molina, a qui  citem fil per randa, les quatre tipologies es poden descriure de la següent manera : 1. Un conjunt de capitells amb “…grans fulles llises de forma lanceolada que centrades a cada angle, ocupen l’alçada de tot el tambor. Entre cada parell de fulles apareix una incisió molt prima que s’estén verticalment fins al centre superior de cada cara on es pot trobar, depenent del cas que s’observi, o una flor de sis pètals o dues formes ametllades”.

Molina estableix un paral·lelisme amb un capitell del claustre de Peralada.

  1. un altre conjunt de capitells amb “… un seguit de fulles llises repartides en dues rengleres. L’espai intermedi que deixen lliure, al centre superior de cada cara, és ocupat per una gran pinya”

En aquest segon cas existeixen paral·lelismes amb capitells dels banys àrabs, Sant Pere de Galligants, Poblet, Vallbona, Porqueres o Lluçà.

  1. Només en dos capitells de la galeria de ponent s’identifiquen “dues rengleres de fulles llises també de forma lanceolada que presenten un relleu molt baix. La seva particularitat consisteix en el fet que, de les fulles lleugerament inclinades cap endavant, pengen uns motius vegetals similars a un trèvol de tres fulles”.

També hi ha similitud amb un capitell del claustre de Sant Pere de Galligants.

  1. Finalment s’identifica una tipologia de capitells, que és la que resulta més clarament derivada i que desenvolupa el capitell corinti clàssic. “ Així i tot damunt les fulles d’acant hi ha unes volutes que ocupen els angles mentre que al dau central són emplaçats uns petits caps humans molt elementals”.

En aquest cas s’estableixen paral·lelismes amb capitells de Sant Pere de Galligants, Santa Maria de l’Estany i Sant Pau del Camp.

Entre la fundació i finals del segle XIII, és a dir, entre la constitució dels dominis i les rendes i la construcció del claustre romànic, la incipient fundació d’Ermessenda es va anar consolidant i creixent. Va ser un creixement patrimonial, institucional i del contingent de monges. Josep M. Marquès que, en el pròleg al seu treball, aporta indicacions valuoses que es desprenen  de la lectura de la documentació, acredita el procés de dotació, adquisició i donacions, sovint vinculades a rendes aportades per les mateixes monges. La geografia d’aquests béns i els seus ingressos és dispersa i s’escampa en cercles des del monestir mateix. Fet i fet, “Un patrimoni dispers fou el resultat d’aquest procés. A finals del segle XIII el monestir recaptava rendes a més de seixanta localitats. En cap d’elles disposà de predis extensos. Dos masos en un poble, tres camps en un altre; una escampadissa de fonts d’ingressos que havia d’encarir la recaptació”.

Anna Gironella esmenta que l’any 1312 la comunitat estava constituïda per vint-i quatre monges, i en dóna el nom de totes. Però als nostres efectes de cronologia del claustre, Josep M. Marquès demostra que a la primera meitat del segle XIII les monges que signaven escriptures oscil·len entre sis i nou, amb l’excepció de les onze de 1244 i les quinze de 1249. Després amb oscil·lacions, a la segona meitat aniria pujant el nombre de monges de la comunitat i passaria de vint, el 1281, amb un màxim de vint-i-quatre, el 1282, les mateixes en nombre de 1312.

Si resseguim l’abaciologi hi detectem, per a aquest període fins a finals del segle XIII, noms com Bonafilla, Ermengarda, Arsendis, Adelaida, dues Ermessendis, Botarella, Maria, Agnès, dues Berengueres i Cecília. Ermessendis es repeteix, també, entre les priores, les infermeres, les piateres i les cellereres.

Totes les monges eren originàries de famílies nobles i així estava establert des de la fundació. La complexitat de la vida conventual i de l’administració patrimonial s’explica amb detall i precisió al llibre ja esmentat d’Anna Gironella.

Afegim-hi, però, que més enllà de l’oració i l’administració, les monges es dedicaven preferentment a treballs manuals, que comportaven una certa destresa i coneixement, com el brodat. En aquest sentit convé esmentar que Manuel Castiñeiras a El Tapís de la Creació  (Girona, 2011) ha establert una certa connexió entre l’estola brodada del sepulcre de Sant Narcís, de la primera meitat del segle XI, i la tècnica i la iconografia del Tapís de la Creació, més de cap a finals de segle (Castiñeiras proposa el 1097). El brodat era una tècnica femenina, l’estola porta una inscripció d’autoria femenina: Maria me fecit. Castiñeiras pensa que bé podria ser una monja de Sant Daniel i conclou tot proposant, com ho fa ja a la introducció del seu treball, “la hipòtesi que el brodat hagués estat confegit en un monestir femení a l’ombra d’una gran dama de la noblesa. Com es veurà les candidates més adients són les monges benedictines de Sant Daniel de Girona, que encara avui exerceixen en silenci les tasques del fil i l’agulla per elaborar ornaments litúrgics” .

És una hipòtesi atractiva. Reforça els lligams del monestir amb la catedral. Tanca l’entramat social-feudal que vinculava privilegis i beneficis a la catedral mateixa pels canonges i al monestir de Sant Daniel per les monges i les seves rendes. Estableix un pont cultural i material entre els escriptoris propers i la “manufactura” del monestir.

Un convent en construcció i en expansió, una comunitat que es dota i creix, unes dependències que es van configurant al servei de l’origen noble de totes les monges amb presència, fins i tot, de serventes, una vida laboriosa però confortable i oberta a la ciutat, lluny encara de la clausura que faria del claustre el centre de la vida monacal, tancada i apartada de les mirades foranies. A l’edat mitjana, el claustre podia ser més el vestíbul, el passadís, el repartidor, el punt de trobada que l’espai reclòs per a la reflexió i la meditació. Espai d’aixopluc, deambulatori entre dependències, obertura a la llum i al sol, el claustre és des de sempre un element vital i central de la vida conventual.

És el que torna a ser ara. Punt de trobada d’una comunitat oberta al món i centre de reflexió tranquil·la d’uns principis inqüestionables de treball i oració. En una síntesi preciosa de silenci i de paraula. Al claustre, el silenci parla, però al claustre, la presència de la paraula és sinònim de reflexió madura i serena i de transmissió de valors, amb joia i alegria de viure.