Diari de Girona

Vull parlar de Sant Feliu de Girona, Sant Quirze de Colera i Sant Miquel de Cruïlles. Tres monuments rellevants de les nostres terres. Tots tres amb arrels profundes en la tradició cristiana i tots tres amb antecedents més o menys remots anteriors al monument que ens ha arribat. Ens és documentat i conegut el paper fundacional, de seu primerenca, de Sant Feliu de Girona arrel de les primeres comunitats cristianes de la ciutat redossades al voltant del sepulcre del sant màrtir. Sant Feliu fou seu i fou cocatedral quan la ciutat va començar a tenir una catedral dins les muralles i una altra anterior fora muralla. El conjunt monumental actual manté, en la seva diversitat, la força d’una església que competeix amb la Catedral i comparteix paper històric. Sant Feliu necessita un repàs a fons. Un repàs a la façana i el campanar, i una endreça general a l’interior per culminar una neteja que s’hi va fer sense arribar a la volta, ja fa moltes dècades. És veritat que s’han refet les teulades i que s’ha culminat la restauració de la capella de Sant Narcís. Però Sant Feliu no ha tingut un pla director, i és un monument a mig restaurar que reclama, de fa temps, l’atenció suficient per concloure tots els treballs de consolidació i acabar amb els perills evidents que encara té. Perills de degradació i perills de caiguda de pedres del campanar o de la façana directament al carrer.

Sant Quirze de Colera és un altre Sant Pere de Roda, i és un monument romànic de primer ordre, que ens descobreix en les excavacions que s’hi ha realitzat uns precedents molt interessants i unes preexistències que acrediten una activitat de culte anterior al monestir que veiem ara, en estat de semiruïna i en procés de restauració successiu. A Sant Quirze s’hi treballa i no paren les campanyes d’excavació i restauració. Però fa molts anys que s’hi treballa i encara no s’albira el final. Sembla que costi arribar a culminar un treball imprescindible i fer-nos visitable el monument. Tant a Sant Feliu com a Sant Quirze la Diputació i la Generalitat hi han anat fent aportacions.

Sant Miquel de Cruïlles és un cas més escandalós, perquè no s’hi fa res. En els anys trenta es van traslladar al Museu Diocesà les peces de més significació i principalment la famosa biga i la Magestat. Com diu Joan Badia “Com podem veure, Sant Miquel de Cruïlles hostatjava un veritable tresor. Cal preguntar-se si algun dia veurem el monument del tot restaurat amb les pintures murals posades al descobert i si, en aquest cas, retornarien les obres d’art que hi pertanyen. Si així fos, s’hauria recuperat un centre monumental i artístic d’importància extraordinària” (L’arquitectura medieval de l’Empordà, 1977).

Fa molt pocs dies, la consellera de cultura, Caterina Mieras, i jo mateix vam signar un convenir per a l’aplicació de l’anomenat 1% cultural a les obres de restauració de monuments i de nuclis antics, que es faran amb l’acord dels dos departaments i les executarà l’Institut Català del Sòl. En aquest conveni figuren aportacions per a tots tres monuments i l’aportació a Sant Feliu i Sant Miquel de Cruïlles és, en aquest context de l’1%, una novetat absoluta. Finalment, doncs, s’ha trencat una inèrcia de dècades que mantenia Cruïlles fora dels circuits de les restauracions de monuments que emprenia el Govern de la Generalitat. Ara caldrà que en cada cas es signin convenis complementaris i que d’altres administracions contribueixin a arrodonir les aportacions i a fer possible un programa ambiciós, que posi un horitzó cronològic creïble a la restauració completa d’aquests tres monuments.

En l’acte de signatura del conveni vaig afirmar que és voluntat del Govern de Catalunya aconseguir que una dotzena de grans monuments emblemàtics i simbòlics del pòsit cultural del nostre país siguin tractats de manera preferent i puguin sortir d’una situació de prostració i abandonament que fa massa que dura. Es tracta d’un pla de xoc. De fer un esforç addicional, de proporcionar les inversions a l’envergadura del monument. D’impedir que les obres s’allarguin i es compliquin, com ho van fer en el cas de Sant Pere de Roda. I que posem per cas, Vilabertran, Sant Quirze, Sant Feliu o Sant Miquel de Cruïlles es situen en un lloc preferent en aquest pla i esdevenen punts nous de referència cultural a les nostres comarques amb plenitud i “completud”. Monuments restaurats, acabats i visitables. Nous referents de la geografia cultural i turística, i centres d’ activitat cultural renovada, omplint de vida nova els vells cenobis que ara romanen massa sovint buit, muts i immòbils.

Podria acabar aquí. Però no em puc estar de recordar ara algun dels comentaris del senyor Jordi Xuclà sobre els meus articles i sobre la finezza. El mateix dia que ho deia en aquest diari, la pàgina del costat el desmentia amb unes crítiques fora de lloc i de to d’un company seu. Ell mateix no s’ha estat de desacreditar les evidents inversions del Govern en infraestructures. Ara, afegim-hi una nova orientació a la política de restauració de monuments. No seré jo qui negui la feina feta i els resultats. Ara bé, a vegades de mica en mica, d’engruna en engruna, es fa contenta molta gent, però no s’acaba d’acabar mai res del tot. Per exemple, resultarà i quedarà per a la història que fins ara pràcticament ningú havia parat esment a Sant Miquel de Cruïlles. Estic convençut que en poc temps la realitat posarà les coses al seu lloc i no caldrà polemitzar, n’hi haurà prou amb fer balanços.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.