Diari de Girona

La tardor mandreja. Els dies s’aixequen freds, quasi, sense acabar mai de refredar del tot. Fresqueja el punt just per abrigar-nos una mica, sabent que el sol dels dies transparents escalfarà al migdia fort. Alcem el cap al cel cada matí interrogant-lo per les pluges de tardor que arriben amb avarícia mentre ens deixem enlluernar pels dies tot just entelats per filagarses de núvols.

Els tons de la tardor urbana s’escampen lentament. Al parc central els liquidàmbars estenen la seva vermellor impertinent, a la Devesa els plàtans “marronegen” amb color terral, i al grup Sant Narcís els til·lers despleguen tonalitats diverses de grocs pàl·lids. M’hi vaig acostar diumenge passat. A la plaça de l’Assumpció, un braç articulat reposa mansament davant de la parròquia. És festa i toca no treballar. Però la feina feta ja ha deixat petjada. Tota la plaça, tret de la darrera cantonada, resplendeix un blanc intens, brillant, lluent. L’arquitectura elemental d’un barri popular i concebut tot d’un plegat com un poble nou es perfila fins al detall més íntim després de la gran repassada dels pintors. Han desaparegut els regalims ennegrits, les ombres d’un blanc descolorit, les crostes aixecades, tota la façana de la plaça ha adquirit un relleu pla, net, endreçat.

S’ha trencat la intermitència acolorida de la propietat i guanya homogeneïtat el conjunt dominat per la preeminència de la parròquia i el centre cívic, nets, impol·luts, planxats, blanquíssims. Giro el cap passat l’arc del carrer de la Mare de Déu de la Salut. Descobreixo el negatiu de la plaça, la creu de l’altra cara, els regalims humits, la pols acumulada. Sento, així, més intensament l’efecte endreçador del gran repàs que és apunt per acabar. Me’n sento satisfet íntimament i em dic que Sant Narcís, blanc, té un article.

Sortint del barri enfilo primer el carrer Santiago Sobrequés i després la frontissa del Güell fins els jardins Ignasi Bosch. Aquí les dues úniques naus supervivents de l’antiga escola de formació professional s’aixequen fent testimoniatge de la tasca que desplega l’escola-taller primer i el dispositiu d’inserció econòmica després. No puc estar-me de pensar en la Pia Bosch, que tantes energies hi va desplegar abans de desplegar-les generosament per tota la província des de la delegació del Govern de la Generalitat. Sé segur que els ciutadans, els ajuntaments,els partits, el President, el seu Govern, i el nou Govern sabran reconèixer l’esforç realitzat.

Però el que m’emociona més són els jardins,de cura elemental, però ara equipats amb un gran espai tancat i protegit dedicat als jocs per la mainada. Se’m apareix així un nou espai recuperat i digne que substitueix un antic descampat sense gaire ordre on enmig d’un cert abandonament només hi recordava el monolit dedicat a l’arquitecte Ignasi Bosch i Reig pare del barri de Sant Narcís que enguany ha vist recuperar la intensa blancor de poble colonial,de promoció de l’obra sindical,de barri de promoció pública,de refugi de bon urbanisme i sàvia arquitectura.

Deixo Sant Narcís i passat el pont de Fontajau m’entretinc en l’espectacle d’alta civilització del parc de les Ribes del Ter i la seva gespa que amb tanta cura van dissenyar en Quim Español i en Quico Hereu i que ara és un espai d’esbarjo i passejada, d’entreteniment i joc, de lleure dominical. El riu i la gespa, també la potent vegetació de ribera, s’estenen al peu dels esglaons del Pavelló de Fontajau.

De tornada a casa, passat ja el pont de l’Onyar, al costat de la via del tren, emergeix l’estructura metàl·lica que encercla la geometria del campanar de Sant Feliu i que es prepara per atènyer el coronament truncat del campanar per iniciar-ne la restauració.

Després de l’excitació ciutadana per la cimera, els carrers han recuperat la normalitat i la calma i la ciutat exhibeix amb plenitud tota l’esplendor que va seduir els grans dignataris que ens van visitar la setmana passada. Per a uns haurà estat una gran oportunitat de situar un cop més Girona en el mapa, mentre que per a uns altres haurà estat una ocupació i un bloqueig dels carrers de la ciutat. Però si repassem el conjunt de les reaccions que es van produir podem ben bé dir que amb simpatia desbordant Chirac i Rodríguez Zapatero van esdevenir ambaixadors als ulls del món d’una ciutat que es veu ja ara capaç d’abordar nous reptes i d’ensenyar al món les seves noves capacitats en tots els camps. L’eficàcia provada de l’Auditori-Palau de Congressos d’una banda, i la solemnitat romànica de les naus de Sant Pere de Galligants, junt amb la professionalitat gastronòmica dels germans Roca, del Celler, van aportar el teló de fons d’una trobada política d’alt nivell, que ens ha proporcionat l’ocasió de fer-nos conèixer per la via de les imatges al món sencer.

Sant Narcís, blanc, Sant Feliu anellat, dos símbols discrets d’una ciutat en ebullició permanent i amb apostes constants per la qualitat i l’excel·lència.

PUBLICAT A : http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2522_4_171776__Opinio-Sant-Narcis-blanc