Col·laboració en el volum XIV de Girona a l’Abast Retalls d’història de Girona. Girona, 2012. Text ampliat, anotat i amb annexos, de la conferència “Sant Nicolau, de fàbrica a església: un episodi singular”, pronunciada a l’Auditori Narcís de Carreras de Girona amb motiu de la presentació del volum XIII de Girona a l’abast, el dia 27 d’octubre de 2009. Text publicat també en el Segon llibre de família.

En un espai obert, prop de la Via Augusta, a tocar del riu Galligants, a uns centenars de metres del recinte fortificat de Girona s’hi desplegava en l’antiguitat romana l’activitat d’una vil·la. Més endavant, en l’espai abandonat d’aquesta vil·la hi trobem un cementiri i també una tomba monumental que evolucionaria cap a capella funerària i finalment esdevindria església. Ens trobem en el pas de dos camins que condueixen a la vall de Sant Daniel i a la muntanya de Montjuïc, i en un punt on a partir del segle x tenim constància documental del monestir de Sant Pere de Galligants. Sant Pere i Sant Nicolau, l’hort del monestir, diferents cementiris d’èpoques diverses, units i separats alhora, deslligats en els seus orígens i agermanats en el servei litúrgic del burg de Sant Pere. Fet i fet, més de mil anys d’història documentada i gairebé dos mil si ens referim a les diverses evidències arqueològiques que es remuntarien als espais de la ja esmentada vil·la.

L’emoció de veure aquesta seqüència cartografiada en l’Atles d’història urbana de Girona, segle VI ac – XVI (Girona, 2010), que comença amb el plànol de la ciutat a mitjan segle XII (pàg. 69), puja de to quan avancem en el detall dels racons coneguts i familiars, l’espai on hem nascut i on hem viscut, marcat per la petjada de la història i per la força de la continuïtat secular i les comptades discontinuïtats. Els vells carrers, els espais tancats, els jardins, les edificacions històriques, els murs vells i els murs nous, la remor dels tallers, el record ja esvaït dels blanquers. La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era de propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per a visitar el monument.

Si aquí va créixer el negoci familiar, el pas dels anys ha difuminat el record d’uns temps quan els murs de les dues esglésies sostenien els troncs, drets o ajaguts, que esperaven per passar per l’adreçador de les serres de Sant Nicolau i deixaven un pam de serradures al paviment. Les serradures que ara he mirat de recollir per traçar un recorregut cronològic, el més acurat possible, del paper de Sant Nicolau i els seus entorns  en la peripècia d’una família que fa ja més d’un segle que s’hi mou i hi creix.

 

1. Girona a l’abast

La presentació d’un nou volum del cicle ‘Girona a l’abast’ és un motiu de gran alegria. Sumem, així, noves aportacions a la divulgació  i actualització de la història de la ciutat.

Bell-lloc del Pla, escola també de profundes ressonàncies històriques, renova el seu compromís i la seva tradició d’oferir-nos cicles de primer nivell. Insisteix amb encert a no deixar que les paraules se les endugui el vent. Estem, doncs, davant d’una tradició consolidada i de prestigi, davant d’una referència.

Un cop més ens dóna l’oportunitat de recordar i d’homenatjar a en Xavier Fàbregas. Un dels pares de ‘Girona a l’abast’, una de les seves ànimes. Tots el trobem a faltar. Alguns més propers l’enyoren moltíssim. Vet aquí el conjunt de raons, personals i ciutadanes, que un cop més em van portar a dir que sí a la proposta que em van fer els responsables de Bell-lloc de fer una conferència en la presentació del llibre. Una proposta que m’honora i estimula.

“Busca un fet concret, singular, i mira d’explicar-lo”, em van dir. I els vaig fer cas.

 

2. La santedat del minut concret

En el llibre que presentem, en la conferència que hi publico vaig parlar d’Europa. Vaig citar, com es pot comprovar, reiteradament el llibret La idea d’Europa de George Steiner

[1]. L’arrelament, els cafès, els parallamps que necessàriament han de tocar a terra. Una idea del temps europeu, contraposada al temps americà, basada en la santedat del minut concret, tal com ho havia formulat William Blake segons cita Steiner. Vaig creure que aquesta idea i l’esperit que anima ‘Girona a l’abast’ tenien un parentiu molt directe. I vaig anar a buscar un tema concret, molt concret, d’història de Girona, amb vinculacions personals i familiars, amb una profunda càrrega emocional que he intentat transmetre en l’encapçalament.

De petit em costava d’entendre els lligams profunds entre la meva família i Sant Nicolau. La familiaritat amb què tractàvem l’església, la proximitat física, els absis que entraven sense solució de continuïtat al jardí de casa, o el jardí que entrava a l’àmbit de l’església. Vaig dir-me que podia explicar això, i vaig creure que calia començar per un testimoni personal.

L’hivern de l’any 1956 baixàvem pel carrer del Llop (Pujada del rei Martí) quan sortíem de l’Institut, com havíem fet abans des de les Escolàpies. Quan arribàvem a la plaça de Santa Llúcia obríem un portal de fusta de dos batents, fet de llates verticals i dos travessers horitzontals, que s’arrossegava per terra i deixava marcat el quart de cercle de la llata vertical més exterior que tocava a terra. Baixàvem una rampa vorejada de baladres que donava directament a un espai pla amb una escala amb passamans de ceràmica amb quadres blancs i blaus, i la porta de fusta d’un garatge pintada de verd, on es guardava el vell cotxe de l’avi Farreras. A la dreta de l’escala s’obria un món misteriós de colors vius; vidres plomats, cartabons de la Bisbal, i un parterre corregut d’esparregueres. Una mica més a la dreta, un galliner i un colomar. Darrere els vidres plomats s’hi amuntegaven pilons de talonaris d’albarans i còpies de factures. Eren els darrers vestigis, a Santa Llúcia, d’un negoci de fustes que, des de l’any 1904, la família Farreras havia vist i fet créixer, l’havia desenvolupat, havia desbordat l’àmbit estricte de l’església de Sant Nicolau dedicada a serres, i havia anat ocupant el pati, després jardí, i fins i tot el soterrani de la casa.

A l’esquerra del garatge, un conjunt d’arcs d’obra s’obrien a una galeria d’estiu ombrejada que donava directament a dos espais per sota del nivell del jardí. Un, laberíntic i misteriós, era ple d’andròmines diverses amuntegades i només tenia un racó ampli, a l’entrada, on s’apilaven els “tacos” per fer funcionar la cuina econòmica i la llenya que alimentava la llar de foc del menjador. L’altre espai era un menjador d’estiu, que no es va fer servir mai, i que estava decorat amb uns estucats d’un dels germans Busquets que representaven escenes bíbliques de la verema i la collita del vi, amb homes portant semals vessant de penjolls de raïm. En un quartet tancat hi havia el motor que bombava l’aigua del pou que durant molts anys va alimentar tota la casa i que ara només es fa servir, sense aquell vell motor, per regar el jardí. Els arcs es delimitaven entre la galeria i el jardí per una barana calada feta de “rasilles” en diagonals creuades, i l’arc central tenia una font de pedra amb una boca de lleó, d’on brollava l’aigua fresca del pou que sovint fèiem servir per jugar. Aquests nous espais, fruit de reformes de després de la Guerra civil, havien substituït les velles instal·lacions més directament preparades per a magatzem de fustes.

Quan pujàvem l’escala arribàvem a un replà que feia de distribuïdor. Cap a la dreta donava a una terrassa enllosada amb rajola, on en un racó amb un cobert de teules hi havia el safareig i una màquina de rentar Otsein, que va ser la primera innovació que va entrar en aquella casa. En aquesta part hi havia una casa de pisos que més endavant es refondria, amb la reforma que féu l’arquitecte Joan M. de Ribot, amb la casa familiar original, que en aquests primers cinquanta només ocupava la part de l’esquerra de l’escala. S’entrava a una terrassa ombrejada per una vinya verge. Al final de la terrassa, una tribuna l’empetitia i marcava només un petit passadís que resseguia la forma de la tribuna i donava a un racó del jardí ple d’ametllers. Abans de la tribuna, a mà dreta, hi havia la gran porta de la casa sempre oberta. Franquejàvem una cortina de ganxets, que poques vegades havíem gosat mutilar per als tira-gomes i pistoles que fabricàvem. Mai, però, no vam ser gaire donats a les arts manuals d’aquests artefactes o de les petadores de lledons fetes amb tronc de saüquer al qual trèiem la medul·la.

Darrere la porta s’obria un petit cancell fosc, previ a una altra porta de vidres plomats, que donava al rebedor de la casa, ordenat i decorat també per un dels germans Busquets amb una figura de la Moreneta de terrissa verda de Quart i un lliscat venecià de color fosc i aigües més clares. Era un espai de distribució que gairebé mai no es feia servir i només s’emprava per rebre algunes visites que no entraven al menjador. Darrere la porta de fusta, en aquest cancell, hi havia penjat a la paret el telèfon de la casa; el 1849! Entràvem, saludàvem i dinàvem amb els grans al menjador o els més petits al “quarto” de jugar.

A l’hora de dinar la conversa sempre era, “on és el pare?” “A la fàbrica! Truca a la fàbrica, al 1848, i pregunta si ja ve a dinar”. La fàbrica era a la ronda de Ferran Puig número 10, al costat del pas a nivell del tren de França, cantonada amb el carrer de Bonastruc de Porta. Puc afegir, incidentalment, que en aquest pas a nivell hi figurava el punt quilomètric 206, que coincidia amb el meu número de retolació de la roba pels tres cursos que vaig anar al Collell a fer ingrés, primer i segon de batxillerat (1957-1958, 1958-59 i 1959-60).

“Vaig a la fàbrica”, “vinc de la fàbrica” eren expressions comunes. En el nostre llenguatge de joves estudiants vam anar derivant de fàbrica a magatzem per caracteritzar l’establiment de Fustes Farreras de la ronda de Ferran Puig, just en el punt després del pas a nivell on començava a agafar alçada el talús que separava la ciutat de la Devesa i dels carrers que hi donaven des del carrer de Figuerola.

Per a nosaltres l’activitat familiar era més comercial que industrial. Però en el llenguatge dels nostres pares i avis, la noció de fàbrica impregnava totes les converses sobre el negoci i estava profundament arrelada.

Vet aquí la meva dèria per la santedat del minut concret. El trànsit de Sant Nicolau d’església a fàbrica i de fàbrica a església. Vet aquí el fet. Durant força més de tres quarts de segle, Sant Nicolau va ser fàbrica i no va ser església. En realitat podríem parlar de tot un segle si agaféssim com a dates extremes l’any 1835, com a any dels decrets desamortitzadors i l’inici de l’exclaustració, i 1936, l’any de la formalització de la permuta amb l’Ajuntament. I a fe que hi ha gravats i fotografies que en donen un testimoni ben eficaç alhora que expressen, amb contundència gràfica i física, el contrasentit, potser forassenyat, de la coincidència d’una fàbrica romànica de proporcions ajustades i de bellesa evident i una activitat industrial que s’hi va incrustar obrint totes les ferides que calguessin en els nobles paraments romànics de l’església.

 

3. La fàbrica de Sant Nicolau

3.1. Algunes notes històriques

Resseguim aquí la documentació i la fidel restitució a la llum dels documents i de l’arqueologia que, de forma fonamentada i atractiva, ens proporciona el treball El sector nord de la ciutat, de l’inici al segle xiv (Girona, 2000), de Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, en el qual hi trobem els antecedents científics de la informació de l’Atles que ja hem esmentat i que desperta en nosaltres el cuc de l’emoció i la passió per la història cada vegada que hi acudim a la cerca d’alguna precisió concreta.

En una cruïlla important, prop del Galligants, a tocar de la Via Augusta, abans d’enfilar-se cap a la ciutat fortificada, al peu dels camins que conduïen a Sant Daniel (la vall profunda) i a Campdorà i Montjuïc hi trobem “l’evidència d’una vil·la suburbana de cronologia fundacional indeterminada que degué abandonar-se a la baixa antiguitat, en un moment imprecís que… podria situar-se entorn del segle vè”.

Podem situar-hi un cementiri autònom, sense vinculació en els seus orígens amb el futur monestir de Sant Pere de Galligants, als segles vii i viii, nascut a redós d’una tomba monumental que passaria a capella funerària i, posteriorment, podria haver esdevingut capella. S’hi identifiquen dues edificacions diferents i separades (vestigis diversos de dues activitats i èpoques diferents) abans que en el segle xii, de manera ben evident, esdevingués una església de “planta central amb quatre absis semicirculars i coberta amb cúpula central sobre trompes. Més endavant, potser al segle xiii, hom eliminà l’absis occidental substituint-lo per una nau coberta amb volta de canó”, tal com avui la coneixem.

Ens trobem en un punt on coincidiren Sant Nicolau i les seves preexistències que acabem d’esmentar i que l’arqueologia ens documenta, l’hospital dels capellans vinculat a la Catedral i erigit al segle xi, però també potser al segle x, i el mateix monestir de Sant Pere de Galligants documentat des del segle x, i amb la construcció, entre el segle xi i sobretot el xii, del nou monestir i església.

 

3.2. Imprecisions contemporànies

És força sorprenent com fixem millor la memòria o la història dels fets més reculats que la dels moments més recents. Un dels motius que m’ha portat a aquesta conferència, una mica particular, és la vaguetat de les dades sobre l’antiga església de Sant Nicolau un cop produïda la desamortització i realitzada la subhasta per part de l’Estat.

S’ha instal·lat així el lloc comú que Sant Nicolau esdevingué un magatzem de cuirs, potser perquè així ho abonava l’antiga tradició dels blanquers en aquest barri i el fet que a la mateixa església residís el gremi d’aquesta activitat, o simplement, potser, perquè el rematant de la subhasta i primer propietari era, efectivament entre d’altres coses, un tractant de cuirs. Aquestes conjectures han donat peu a generalitzacions impròpies i cap d’elles avalada per evidència documental[2].

Per a filar més prim caldria esperar a la gran exploració documental que féu, en els anys setanta, Montserrat Moli i Frigola que ens va permetre disposar de dades més precises, concretes i fiables. La seva tesi doctoral La desamortización en la provincia de Gerona, 1835-1854, presentada l’any 1975 i dirigida pel professor Josep Fontana Làzaro, aclareix els aspectes bàsics dels procés, les dades del perfil biogràfic del comprador de Sant Nicolau, Jaume Cat, i les característiques de la venda.

Vegem-ho: “Fue comprada a bienes nacionales en 1-6-1840, para destinarla a almacén de maderas por 14.000 reales, que promete pagar en títulos, por Jaime Cat negociante francés de Sarrià de Ter. Instala en ella una fábrica de maderas y en 1860 aparece ya como 27 contribuyente industrial de la provincia y en 1874 establece un convenio con el ayuntamiento de Gerona por el cual puede ocupar con maderas la plaza de San Pedro, sin obstruir el paso…”[3].

Aquest conveni fou ratificat i renovat el 30 de juny de 1882. En el mateix treball de Montserrat Moli, a l’apèndix documental[4] hi apareix el perfil biogràfic de Jaume Cat “negociante de maderas de origen francés establecido en Sarriá”.

“A bienes nacionales compra tres fincas en Sarriá y la capilla de Sant Nicolau, al objeto de convertirla en almacén de maderas por 25.000 reales y actua como hombre de paja de Alejandro Lefevre, propietario de minas”.

Jaume Cat constitueix una societat l’any 1855 amb Salvi Duran, comerciant de Sarrià, i José Galí, carreter de Cassà de la Selva.

A partir de les dades més precises que ens aporta aquest treball podem estirar el fil des de l’escriptura del 20 d’octubre de 1842, signada davant del notari Ramon Viñas, de la compra de Sant Nicolau per part de Jaume Cat i Casademont[5] i podem resseguir els detalls que ens aporta el Registre de la Propietat des d’aquell moment dels canvis de mans successius. Així, en la inscripció segona del 8 d’octubre de 1878 consta per primera vegada que a l’església de Sant Nicolau hi ha “una máquina de aserrar madera”, que en la inscripció sisena del 23 de setembre de 1896 passa a ser “una màquina de vapor destinada a mover tres sierras sin fin para aserrar madera”.

La seqüència successiva[6] porta a la constitució, el 20 de febrer de 1901, de la societat ‘Duch, Roca i Bellsolà’ (amb Joan Duch Casademont, Pere Roca Auguet i Narcís Bellsolà Boet, com a socis), “una Sociedad col·lectiva regular mercantil para la explotación de la industria de aserrar maderas y demás operaciones mercantiles anexas  o similares que acuerden los socios”.

Esteban Farreras Llorens, el nostre besavi, compra Sant Nicolau el dia 20 d’octubre de 1904, per escriptura davant el notari Buenaventura Roquetas, que seria inscrita pel registrador el 29 de novembre del mateix any. El preu de la compra va ser de quatre mil pessetes. Tres mil corresponien a Sant Nicolau i les altres mil a un magatzem de palla que es correspon amb una part de l’hospital dels capellans.

 

4. L’hospital dels capellans

En la compra que va fer el besavi Farreras hi figurava també una part de la finca de l’antic hospital dels capellans, fruit d’una segregació feta el 26 de gener de 1899, per la qual es quedaven amb la part els socis Duch i Roca que ja coneixem que el 23 d’abril de 1901 ho aporten a la societat ‘Duch, Roca i Bellsolà’. A la venda ja esmentada, doncs, de Sant Nicolau hi figura també aquesta finca[7] que, amb motiu de la mort del besavi el 15 de novembre de 1923, passaria per testament a l’avi Josep Farreras Ventura. Aquest, però, no va mantenir l’interès per aquesta part de finca i portat potser també per les necessitats de la conjuntura la ven el mes d’octubre de 1936 als germans Josep, Joaquim i Narcís Escatllar pel preu d’onze mil pessetes[8].

 

5. Una història familiar

5.1. De la vall del Llémena a la plaça de la Independència

Esteve Farreras, com hem vist, va adquirir Sant Nicolau i una part de l’hospital dels capellans l’any 1904. Començava així el procés de successives adquisicions i vendes que acabarien configurant l’espai de la casa familiar i, durant un temps, la simbiosi entre l’activitat industrial de la família i el domicili primer dels  avis i més endavant dels  pares.

Abans, però, d’aquesta data ja havia arribat a Girona i passaria d’una vida a pagès a desenvolupar les seves habilitats comercials a la plaça de Sant Agustí, exercint de carboner i d’hostaler.

No sabem amb precisió quan la família Farreras es desplaça de la vall del Llémena a Girona. Sí que sabem, però, que és en el darrer quart del segle xix. La primera referència concreta correspon al “Padrón general de vecinos” de l’any 1885. Aquest any al carrer de Santa Clara núm. 20 hi apareix per primera vegada inscrit Esteban Farreras, trabajador, de 35 anys, aasat, procedent de Sant Esteve de Llémena i amb un temps de residència a la ciutat de cinc anys. Però en el padró de 1880 no apareix encara al carrer de Santa Clara. Podem, doncs, determinar que Esteve Farreras va arribar a Girona l’any 1880 i que l’any 1885 a la casa del carrer de Santa Clara, on vivia, l’acompanyaven la seva dona Gerónima Ventura, el seus fills Pedro, Conchita i Juan, i Francisca Coll, procedent de Vervaralla. En el padró de 1890 s’han traslladat ja a la plaça de la Independència, núm. 6 1r 1a, amb la següent estructura familiar i la particularitat que el besavi Esteve havia deixat de ser “trabajador” per passar a ser “comerciante”:

Esteban Farreras Llorens, 40 anys, de St. Esteve de Llémena, comerciant; Gerònima Bentura, de 33 anys, d’origen desconegut i els fills Pedro 10 anys, Concepción 8 anys, Juan 6 anys, Maria 3 anys, M. Angels 1 any i José Fernández.

Al padró de 1892 recollim alguna dada nova i significativa ja que dóna com a origen de Gerónima Bentura Sant Martí de Llémena, i en el full padronal consta que se signa el 16 de desembre de 1892 per part de Francisco Isern “por no saber escribir Esteban Farreras, en su ruego y presencia”.

Més endavant, al padró de 1894, els besavis Esteve i Jerònima apareixen com a carboners i aquest any hi figura inscrit per primera vegada l’avi José Farreras Ventura, amb zero anys, puix que acabava de néixer.

Al padró de 1905 s’esmenta que la família Farreras “habita toda la casa” propia de D. Pascual, médico”. Al padró de 1910 passen a la plaça de la Independència 12, 1r pis, casa pròpia de D. Eduardo Prats, i al padró de 1920 encara figura inscrita tota la família Farreras a la plaça de la Independència.

La finca de Santa Llúcia que el besavi Esteve havia adquirit, com veurem, l’any 1911 va esdevenir, l’any 1923, el nou domicili dels avis Farreras Forns, després que s’haguessin casat, com ho prova la participació de naixement de la nostra mare amb un doble full de calendari que diu: “Maig. 20 diumenge de Pentecostès, dit també de Pasqua Granada. Josep Farreras i Ventura i Mª Teresa Forns de Farreras es complauen en assabentar-vos del naixement de llur primer fill. Girona. Plaça de Santa Llúcia. Maig 30 dimecres. És batejada en l’església parroquial de Sant Feliu la nena Montserrat, Mª Mercè i Gerònima Farreras i Forns, essent-li padris els seus avis Esteve Farreras i Mercè Navarro, vda. de Forns”.  El besavi Esteve havia mort l’any anterior i els avis s’enduen a viure amb ells la besàvia Jerònima. Així, l’estructura familiar que apareix en el padró de 1924 per la casa de Santa Llúcia núm. 1 és José Farreras Ventura, nascut el 28 de maig de 1894; Gerónima Ventura Ventura nascuda el 1857; Maria Teresa Forns Navarro, nascuda el 16 de febrer de 1901, Montserrat Farreras Forns, nascuda el 20 de maig de 1923 i Inés Pagés Sala, nascuda el 19 de març de 1900, d’Ordis, i que figura com a “sirvienta”.

5.2. De la plaça de la Independència a la plaça de Santa Llúcia, núm. 1

Ja sabem com l’any 1904 el besavi Esteve havia adquirit Sant Nicolau i una part de l’hospital dels capellans, fet que representa l’inici del trasllat de les velles activitats econòmiques de la família, desenvolupades fins aleshores a la plaça de la Independència, cap al conjunt de finques desamortitzades i subhastades procedents dels dominis de l’antic convent de Sant Pere de Galligants[9]. La compra de Sant Nicolau, que ja era una “fábrica de aserrar madera”, significa molt probablement el progressiu abandonament del negoci del carbó, potser vegetal, i el viratge cap a la llenya per cremar  i la fusta per construir edificis o mobles, o simplement caixes d’embalatge.

L’adquisició es materialitza a través de l’execució d’un embargament contra Ignasi Tor, Anna Mercadal i els seus hereus. Aquesta execució és instada per Miquel Duran i Gratacós, fent-li de procurador el Sr. Mas. El dia 22 de juny de 1911, Esteve Farreras Llorens i Joaquim Mas i Ministral, aquest com a procurador de Miquel Duran, acorden que els lots tercer i quart de la subhasta, amb tots els seus drets, són cedits a Esteve Farreras pel preu de 8.000 pessetes; quatre mil per cadascuna de les dues finques. En aquest document, el senyor Farreras paga al Sr. Mas 7.450 pessetes i el 16 de setembre de 1911, Esteve Farreras diposita en el jutjat les 550 pessetes de remat de la subhasta.

El 12 d’octubre se signa l’escriptura, davant del notari Bonaventura Roqueta, de la compra per part del Sr. Farreras de l’hort de Santa Llúcia i de la casa núm. 16 del carrer de la Rosa, que són inscrites al Registre de la propietat el 3 de febrer de 1912.

Amb anterioritat al remat, el besavi Esteve Farreras ja havia volgut fer una tanca nova a l’hort de Santa Llúcia i havia demanat la corresponent llicència (16-7-1911), que ens permet de conèixer les característiques d’aquesta tanca que finalment no sabem perquè no s’acabaria construint mai[10]. Uns anys més tard, quan es produeix el traspàs del besavi, l’avi Josep Farreras Ventura inscriu al seu nom (19-vii-1924) la finca de l’hort de Santa Llúcia, després de conèixer el testament  i atendre el pagament de les legítimes de les seves germanes Concepció i Maria, en efectiu i amb finques que van ser escripturades els dies 10 de juliol de 1924 i el 16 de gener de 1925.

L’avi trigaria encara a perfeccionar l’execució de tot el procés testamentari i no pagaria els drets reals fins el 15 de juny de 1936, i inscriuria les finques de l’herència el 26 d’octubre de 1941, després d’haver presentat uns dies abans (el 22-X) les escriptures, les darreres voluntats i el testament del seu pare.

 

6. De fàbrica a església. El procés de municipalització i restauració

Sabem, per algun dels textos que publiquem en l’apèndix, com havia arribat a ferir la sensibilitat de les persones cultes la transformació de Sant Nicolau en una fàbrica. Escriptors i historiadors s’exclamen inútilment i en dates tan reculades com 1853 i 1885, Narcís Blanch i Narcís Roca, quan la desamortització encara estava molt fresca, clamaven al cel contra la incúria, l’abandonament i la destrucció successiva i el risc de desaparició del monument. És amb aquesta sensibilitat que en la segona meitat del segle xix i en tots els primers quaranta anys del segle xx que es van fer diversos intents per recuperar Sant Nicolau per a l’ús públic i, eventualment, per la restauració del culte.

Així, Joaquim Pla i Cargol[11], analitzant un segle de vida de la Comisión Provincial de Monumentos, reporta el conjunt d’iniciatives que es van dur a terme l’any 1876, gairebé trenta anys abans que la nostra família comencés el procés d’adquisició de les finques de Sant Nicolau i el seu entorn. A la sessió de l’11 de febrer l’inspector de les antiguitats fa saber “el peligro que amenazaba a la capilla de San Nicolás por tratar su propietario de demolerla para levantar en su solar un almacén de maderas”. L’endemà, E.C.Girbal diu que s’ha reunit amb el propietari per fer preu, i en la reunió del 15 de febrer, el mateix Girbal explica que “había logrado que éste (el propietari) fijara en 8.000 pesetas la cantidad por la cual la Excma. Diputación podía adquirir dicha capilla”.[12]

L’1 de març es reuneix una sessió mixta amb la Diputació provincial presidida pel governador civil, en la qual el diputat V. Cànovas diu que traslladarà la proposta de venda que havia concretat E. C. Girbal. També a Madrid hi havia preocupació per la conservació i continuïtat del monument  i el 2 de juny “la Real Academia de San Fernando pedía a la Comisión se le enviarán cuantos datos pudieran obtenerse relativos a la capilla de San Nicolás así como respecto a su estado de conservación”. I, finalment, el 9 d’agost es tancava el cercle de les preocupacions en relació amb les vel·leïtats del propietari i així “Acordóse informar al Ayuntamiento de Gerona que a juicio de la Comisión no era conveniente autoritzar a D. Miguel Cat para abrir una Puerta mayor que la actual en la ex-capilla de San Nicolás”.

Des d’aquesta data i fins l’any 1936 tots els intents foren totalment infructuosos i no van conduir a cap resultat concret.

Sí que val la pena d’esmentar un episodi succeït en el primer terç del segle xx i que implica també Sant Nicolau, si bé en una direcció diferent a la que plantejava la Comissió provincial de monuments. És un episodi que té per protagonista Santiago Rusiñol i el seu interès per trobar un espai on ubicar la seva col·lecció del Cau Ferrat. N’hi ha prou amb resseguir l’episodi concret en les memòries de Miquel de Palol, quan explica que “Amb en Cisonet Vinyes, corrien la ciutat vella, cercant un casal adient. L’església abandonada de Sant Nicolau servia de magatzem de fusta, i l’amic Farreras, el seu propietari, per poca cosa se’n desprendria. Era un lloc magnífic, en aquells moments en què encara ni la ciutat ni la conservació de monuments no se n’havien adonat, per instal·lar-hi un petit museu monogràfic com el del Cau. Rusiñol, s’animava: Girona, la seva Girona, era el lloc més apropiat per a aquell recull de ferro de forja que la vila marinera (Sitges) començava a mirar indiferent i oblidadissa. Era, només, qüestió de les petites despeses de trasllat i arranjament; si els homes capdavanters de la ciutat ho volien, per ell ja estava fet.”

“Jo mateix vaig ser l’encarregat de fer l’oferta. Al cap de la ciutat hi havia un tal senyor Vallès, que, amb perdó sigui dit, devia confondre tot el que fos expansió d’art i de ciutadania amb una manifestació rival a la política de caciquisme ministerial que representava. La negativa edilícia no tenia retop: ‘ni l’erari municipal tenia consignació per a aquestes coses, ni la ciutat ho necessitava’… Nosaltres podíem haver aprofitat aquells moments de, diguem-ne rancúnia de col·leccionista, per tenir a la ciutat una pedra mil·lenària més, i no vàrem saber-ne. Perdó per tots” [13].

El desenllaç de tot plegat no arribaria fins l’any 1936. Aquest any es desencadenen un seguit de propostes, de gestions, de contrapropostes que acabarien donant el seu resultat tangible malgrat la interrupció provocada per l’esclat de la Guerra Civil.

Després de múltiples converses i atès que l’Ajuntament estava en el procés de venda dels antics baluards i, concretament, de diversos solars vinculats a l’antic baluard del governador, el dia 27 de març de 1936, Josep Farreras Ventura formula una proposta de permuta de l’església de Sant Nicolau amb alguns d’aquests terrenys del baluard esmentat, i la presenta a l’Ajuntament. A l’Ajuntament, la Comissió de Govern acorda passar el tema a la Comissió de Foment i aquesta, el 7 d’abril de 1936, elabora, aprova i eleva al Ple una proposta que aprova el dia 8 d’abril de 1936.

L’acord consisteix a condicionar l’acord a la celebració d’una subhasta i es concreta en la permuta de Sant Nicolau per 25.000 pams quadrats del baluard del governador “en la zona interna, no edificable a tota alçària” i en l’adquisició addicional, per part de Josep Farreras Ventura, de 29.816 pams quadrats més al preu de 2,50 pessetes el pam al solar núm. 14, i de 2 pessetes el pam als solars 11, 12 i 13.

El 17 d’abril es publica al DOGC l’anunci de la subhasta i el 6 de maig de 1936, Josep Farreras presenta una oferta signada per a l’adquisició dels solars 9, 10, 11, 12, 13 i 14 del baluard del governador pel preu de 114.463,50 pessetes. En un document complementari, Josep Farreras demana que s’accepti la part de la permuta acordada el mes d’abril, la deducció de les quantitats que l’Ajuntament devia a Electricitat i Subministres i a Fustes José Farreras i, alhora, demanava l’autorització per destinar els nous solars a magatzem de fustes.

En justa correspondència a aquesta oferta, el 16 de maig de 1936, l’alcalde Francesc Tomás formula la proposta al Ple i aquest acorda, el 19 de maig, la deducció del preu total ofertat del valor de 25.000 pams quadrats que es consideraven satisfets amb la permuta proposada de Sant Nicolau.

El 27 de maig de 1936 se signa escriptura davant del notari Jaume Genover Codina, per la qual es formalitza la venda, a Josep Farreras, de 52.534 pams quadrats de l’antic baluard del governador (1995m2, 22dm2) pel preu de 109.954 pessetes pagades, 59.594 amb bitllets del Banc d’Espanya i 50.000 amb la cessió que efectua el Sr. Farreras de l’antiga església de Sant Nicolau. A aquest preu total ja s’hi havien deduït els deutes de l’Ajuntament amb les empreses esmentades.

Des del moment de l’escriptura fins a la inscripció es produeix un llarg parèntesi obligat per la Guerra civil, de juliol de 1936 a febrer de 1939. Un document de la CNT-AIT explicita que “Acuerdos tomados de los compañeros de la ccasa José Farreras Ventura de acuerdo con la Junta. Los trabajadores de la casa José Farreras Ventura junto con el delegado respectivo han acordado por unanimidad la intervención y control de las respectivas sierras de acuerdo con los miembros de la Junta de la organización”. I signen el docment el secretari de la Junta i els treballadors Antonio Crous, Emilio Gelada, José Molist, Pere Cornellà i Joan Seguí. El primer, en Tonet, seria molts anys el serrador de la casa; en Gelada, més conegut com en Massana, tenia un hort a Pedret, entrava els tacos de llenya al jardí de casa i era amic de la família; en Molist (Josep Gros) era l’encarregat, ho seria molts anys, i vivia a la casa del carrer de la Rosa, planta per planta amb el domicili dels avis Farreras; en Pere Cornellà també era un amic de la família, i en Joan Seguí Farreras era nebot de l’avi Farreras.

Durant aquest parèntesi, l’activitat de l’empresa de fustes com a empresa col·lectivitzada es mantindria als locals de Sant Nicolau i de la plaça de Santa Llúcia, 1, i consta en la memòria oral de la família que quan els Farreras tornen a la casa de Santa Llúcia els primers dies de febrer de 1939, baixant de la vall de Sant Daniel hi troben els cadàvers d’uns quants milicians republicans i oficials italians instal·lats a la casa. En aquest context, l’encarregat de l’empresa Josep Molist explica a Josep Farreras que han desaparegut les corretges de les serres de Sant Nicolau i que els oficials italians van fer retornar oportunament.

Caldria, doncs, arribar a l’any 1942 per tal que el 8 de gener es produeixi la Inscripció al Registre de la Propietat de la cessió de Sant Nicolau a l’Ajuntament, d’acord amb l’escriptura del 27 de maig de 1936. I el mateix dia es produeix la inscripció al registre de la venda, per part de l’Ajuntament, dels solars ja reiteradament esmentats del baluard del governador. El títol de l’Ajuntament prové de cessió de l’Estat de la finca matriu de la qual se segrega, per part del ram de guerra, en escriptura pública autoritzada pel notari Emili Saguer el 24 de març de 1932.

El trasllat al baluard del governador havia de significar una millora molt important per a la ciutat. No només l’Ajuntament assolia la propietat de Sant Nicolau, sinó que s’acabava l’ocupació de diversos espais públics i privats amb troncs de fusta pendents de serrar i coberts de caràcter provisional per tal de protegir la fusta de la intempèrie. Efectivament, com es desprèn de la mateixa llicència de la tanca, que no es va construir, el besavi havia volgut construir, annex a Sant Nicolau però ja en els terrenys de l’hort de Santa Llúcia, un cobert que sí que va existir. Més tard i en el mateix hort, d’acord amb els testimonis gràfics de què disposem, es va ocupar amb d’altres coberts una bona part de l’hort de Santa Llúcia, especialment tot l’espai situat a la dreta de la rampa entrant des de la plaça i entre la tanca exterior de la plaça, el carrer de Santa Llúcia i la casa núm. 16 del carrer de la Rosa. Però des del primer moment que Sant Nicolau fou desamortitzat, l’exterior va servir de magatzem de fusta com ho testimonien fotografies i gravats de molt diverses èpoques. L’avi Farreras, però, no en tenia prou i va acabar llogant els terrenys situats entre l’absis de Sant Pere de Galligants, el camí de Sant Daniel i el mateix riu Galligants en l’espai que amb posterioritat ocuparia en la seva major part la casa i el jardí del doctor Figueras. Aquí hi va voler construir un cobert. Primer amb un projecte de l’arquitecte Emili Blanch, d’acord amb la instància que va presentar el dia 8 de març de 1928, i un any més tard, el 10 d’agost de 1929, aquest cop amb un projecte de l’arquitecte Joaquim Maggioni, l’arquitecte que aquest mateix any formularia un projecte singular de mercat municipal a situar damunt del riu Onyar i que no es construiria mai. Aquest projecte de coberts va tenir el vist-i-plau de l’Ajuntament el mateix mes d’agost i va ser aprovat en la sessió del 30 d’agost de 1929. Fora muralla, doncs, va arribar l’activitat de Fustes Farreras, abans no es produís el replegament definitiu cap a la ronda de Ferran Puig, en els terrenys acabats d’adquirir pocs dies abans de l’esclat de la Guerra civil.

El trasllat del negoci familiar a la ronda de Ferran Puig es produiria, doncs, a partir de 1939 i duraria fins els anys entre 1973 i 1975 que és el temps que van durar les obres del nou magatzem de Vilablareix. Immediatament després del trasllat tancava la “fàbrica” de la ronda de Ferran Puig 10 de Girona, que s’havia venut com a solar per a destinar-lo a la construcció de pisos.

Recordem, ara, que la restauració de Sant Nicolau s’inicià el 1940 i que va concloure després de superar un ensorrament l’any 1944[14]. És en el procés de restauració de Sant Nicolau i sobretot de Sant Pere de Galligants, que dirigiria l’arquitecte Alejandro Ferrant, que la família Farreras faria amistat amb aquest arquitecte qui, en el seu moment, tindria un paper rellevant en l’inici dels treballs de restauració de l’església de Sant Feliu[15]

La fàbrica, cada cop més magatzem, deixava definitivament els nobles murs de Sant Nicolau i iniciava un recorregut més convencional i gens marcat pel pes de la història i de la monumentalitat.

A partir dels anys quaranta, a la casa de Santa Llúcia ja només quedarien els residus del despatx  de l’antiga fàbrica i els comptes minuciosos que passava cada vespre en el menjador de casa a la taula dels àpats l’avi Josep Farreras i, successivament, dos treballadors de banca que el venien a ajudar, en Mallorquí i en Codina. Enfilats a la taula, xafardejant números que no enteníem i participant en l’exercici sorprenent del cubicatge de la fusta érem sotmesos a l’examen de les taules de multiplicar per part de l’avi, en un exercici pràctic difícil d’oblidar i en què  massa sovint ens entrebancàvem.

 

ANNEXOS

Annex 1. Descripció registral de les finques

1. Sant Nicolau. Registre de la propietat. Tom 389 de l’Arxiu. Llibre 21 Girona, sección 1a, Inscripción 1a

“Un edificio almacén compuesto de planta baja situado en la calle y plazuela de Santa Lucía de esta Ciudad señalado de número 3 y llamado antiguamente capilla de San Nicolás que linda por el frente que es mediodía y por la izquierda que es oriente con dicha calle y plazuela de Sta. Lucía que antes era llamada plaza de San Pedro, por la derecha que es poniente con un almacén del Estado con un callejón propio de Jayme Tor y con la espalda con el mismo Tor como derecho habiente de Don Francisco Riera.

… …

Don Jayme Cat y Casademont que falleció siendo casado, propietario, de sesenta años, vecino de Sarriá en veinte y uno de diciembre de mil ochocientos setenta y cinco había adquirido la mencionada finca en virtud de venta perpétua que le firmó el juez de primera instancia de esta capital y de la subasta de bienes nacionales de esta Provincia, con escritura ante don Ramón Viñas Escribano de esta Ciudad a los veinte de octubre de mil ochocientos cuarenta y dos…

Finca nº 1.047. Tomo 935 del Archivo, Libro 59 de Gerona, sección 1ª, Inscripción 9. Venta.

Edificio almacén compuesto de planta baja y señalado con el número tres situado en la calle y plazuela de Santa Lucía de esta capital, antiguamente llamado “capilla de San Nicolás” cuya medida superficial no consta y de por justo linda al frente que es mediodía  y a la izquierda que es oriente con dicha calle y plazuela de Santa Lucía, a la derecha que es poniente con otra finca que ahora adquiere Esteban Farrreas Llorens, intermediando un callejón a pasadizo propiedad de los herederos de Jaime Tor y a la espalda que es poniente con los propios herederos de Jaime Tor. Se reproduce la descripción de esta finca por no consignarse en los anteriores asientos dades las circunstancias en los términos referides. Esta finca no aparece sujeta a gravamen alguno. La razón social Duch, Roca y Bellsolá domiciliada en esta plaza adquirió la descrita finca en virtud de aportación que en concepto de capital social hicieron a la misma los socios don Juan Duch Casademont y don Pedro Roca Auguet, segúnn consta de la anterior inscripción octava. El propio don Juan Duch Casademont del comercio y propietarios, casado, mayor de edad y vecino de Sarriá en su calidad de socio gerente y en su nombre y representación de la expressada Sociedad, vende perpétuamente la finca de este número y otras a don Esteban Farreras y Llorens por el total precio de cuatro mil pessetes que el vendedor confiesa haver recibido del comprador en moneda efectiva antes de ese contrato a su entera satisfacción, de cuyo precio corresponden tres mil pessetes a la finca de este número. Don Esteban Farreras y Llorens del comercio, casado, mayor de edad, y vecino de esta Ciudad, inscribe a su nombre esta finca a título de compra-venta. La calidad de gerente con que interviene el don Juan Duch en este contrato se justifica con la escritura de Sociedad colectiva que se acompaña. Este contrato se ha otorgado sin más condiciones que las peculiares de su naturaleza y estilo. Este título comprende otra finca inscrita donde expresa la adjunta nota marginal.*

Todo lo referido consta de los asientos del registro y de la escritura de venta otorgada en esta Ciudad de Gerona ante el notario de la misma Don Buenaventura Roquetas a los veinte de octubre último, cuya primera copia ha sido presentada en este registro a las nueve del dia veinte y cuatro del mismo mes según asiento número trescientos treinta y ocho, folio setenta y nueve del tomo cuarenta y nueve del Diario. Pagadas al Estado por impuesto sobre derechos reales y transmisión de bienes ciento sesenta y cuatro pessetas cuarenta y cinco céntimos, según carta de pago que queda archivada, expedida por la Tesorería de Hacienda de esta provincia al día cuatro del corriente mes con el número setenta y ocho del registro de ingressos. Y siendo conforme lo dicho con los documentos a que me refiero firmo la presente en Gerona a veinte y nueve de novembre de mil novecioentos cuatro.

*Nota marginal: La otra finca comprendida en el mismo título del cual se ha tomado la adjunta inscripción se halla registrada bajo número 1874 en el folio 226 vuelta del libro 56 de esta Ciudad, tomo 900 del archivo. Gerona 29 de novembre de 1904.

 

2. L’hospital dels capellans

Inscripción 1ª. Edificio denominado “almacén de paja” sito en esta Ciudad de Gerona, calle de Galligans señalado con el número nueve, compuesto de planta baja y primer piso, éste en bastante mal estado en parte y el resto destruido. Su extensión superficial es de seiscientos cinco metros y cincuenta decímetres cuadrados. Linda al Norte con herederos de Jaime Tor, al este con dicho señor Tor y subida de Santa Lucía, al sur con calle Galligans y al oeste con Esteban Beseldas.

Per manca de referències en inscripcions anteriors es remet a la titularitat de l’Estat des de la desamortització i el registrador la inscriu a favor de l’estat el dia 25 de gener de 1899.

En nota marginal a la inscripció segona el 26 de gener de 1899 se segrega la meitat de la finca.

“La finca de este número después de la segregación a que se refiere la nota de la anterior inscripción segunda ha quedado reducida y bajo los lindes que a continuación se expresan. Almacén situado en esta Ciudad compuesto de planta terreno y primer piso que tiene de ancho seis metros setenta centímetros y de largo veintitres metros cuarenta centímetros entendiéndose este último medido sin contar al grueso de las paredes de Norte y Sud; con una Puerta de entrada en la calle Galligants señalada con el número nueve y dos en la subida de santa Lucía una en el plano terreno y otra que da acceso al piso alto mediante una escalerilla adosada al muro y linda al frente sud con la calle Galligans, por la derecha saliendo oeste con la otra mitad de finca propia de Ana Mercadal y Serra, al detras Norte con los herederos de Jaime Tor y a la izquierda este parte con un pasadizo de dichos  herederos de Jaime Tor y parte con la subida de Santa Lucía”.

26 de gener de 1899 s’inscriu a favor de la societat Duch i Roca que la ven (Inscripció 4ª) a la societat Duch Roca y Bellsolá.

Inscripció 5a. A nom d’Esteban Farreras Llorens en els termes de la nota marginal esmentada més amunt en el document anterior.

Inscripció 6a. 19 de juliol de 1924 a nom de José Farreras Ventura, per testament.

Inscripció 7a. José Farreras ven la finca als germans Escatllar el 10 d’octubre de 1936.

 

3. Hort de Santa Llúcia

Registre de la propietat de Girona. Finca núm. 139. Tom 1.043. Llibre 66 de Girona, foli 214

“Anotación, letra A.

Certifico que en el foleo veinte y siete del libro diez y seis particular del año mil ochocientos cuarenta y cuatro se halla el asiento que copiado a la letra es como sigue,

Venta de bienes nacionales. En ocho noviembre de mil ochocientos cuarenta y cuatro se juntó una escritura otorgada ante don José Maria Salamó, notario y Escribano de la administración de bienes de la misma Ciudad en siete de los corrientes libre del pago de todo derecho a escepción de cualquier clase y denominación que fuera con la cual el señor juez de primera instancia de la misma y su partido insiguiendo la ley y decreto de diez y nueve de febrero de mil ochocientos treinta y seis, previa la formación del competente expediente vendió a Don Francisco Riera y a los suyos, vecino de esta Ciudad un huerto cercado de pared de una cuarta parte de vesana poco más o menos llamado de la Abadía que perteneció al suprimido convento, digo monasterio de Benedictinos de San Pedro de Galligans de ella, linda a oriente con calle de la Rosa, a mediodía con el cementerio de San Pedro, a poniente con las paredes de la Iglesia de San Nicolás a cerzo con el huerto y casa de la Rectoría de la parroquia de San Pedro, con el de don Francisco Constans, digo Narciso Constans y con el de Francisco Vilaret; cuyo huerto de la abadía tiene la entrada entre el edificio de la misma Iglesia de San Nicolás y el almacén del cuerpo de ingenieros, el que trasado y anunciado en la cantidad de diez mil setecientos reales fue rematado en veinte de setembre de mil ochocientos cuarenta y uno a favor del mismo Riera, como mayor postor por la cantidad de cuarenta y cinco mil trescientos reales de vellón a pagar en cinco plazos, quien verificó el pago de la primera quinta parte del precio líquido del remate en los términos que manifiesta la carta de pago  inscrita en la misma escritura largamente.

Certifico: que habiendo sufrido la finca adquirida con el aciento que precede alguna modificación, la adiciono con arreglo a la instancia firmada por Francisco Riera y Valldeperas en los términos siguientes: dicho huerto tiene los mismos lindes expuestos en la escritura escepto el de cierzo que hoy linda parte con el mismo Francisco Riera, parte con el huerto de Jaime Tor y parte con el de don Francisco Vilardell y se han hecho en él algunas mejoras invirtiendo en ellas la cantidad de dos mil quinientos reales vellón, su valor es veinte y un mil trescientos treinta y tres reales y tres céntimos.

Dicho huerto según el asiento trasladado que precede afecta está al pago de cuatro quintas partes del precio por que fue rematado importantes treinta y seis mil dos cientos cuarenta reales cuya cantidad consta satisfecha segon carta de pago espedida por don Francisco Miralles y Roger Comisionado principal de arbitrios de amortización bajo número veinte y siete con fecha diez y siete enero de mil ochocientos cuarenta y tres ignorándose si està afecta a carga alguna por no estar concluidos los índices de este Registro..

Don Francisco Riera y Valldeperas propietario, casado, de edad setenta años vecino de esta Ciudad adquirió la finca de este número según el artículo trasladado y con instancia de fecha trece de abril último pide la traslación y ampliación del espresado asiento lo que se verifica y constituye la presente anotación.

Concuerda con el asiento espresado a que me refiero el que no contiene la hora de presentación del título ni su conformidad con el los defectos no han podido suplirse por medio de esta nota adicional de los interesados y con la instancia y demás documentos presentados  por el citado Don Francisco Riera en este registro el día catorce de abril último a las nueve de la mañana según el asiento número ciento veinte y seis, foleo treinta y nueve retro del tomo segundo del Diario.

Y siendo conforme todo lo dicho con lo que se desprende de los citados documentos a que me remito estiendo la presente anotación preventiva en vez de la inscripción por falta de índices. Gerona veinte y cinco mayo de mil ochocientos sesenta y cuatro.

Anotación letra B (fol 216)

Un huerto cercado de pared de cabida un cuarto de vesanas poco más o menos, equivalente a seis áreas cuatro cientas veinte y ocho milésimas, sito en esta Ciudad y linda por oriente con el cementerio de San Pedro de Galligans, a mediodía con el antiguo edificio capilla de San Nicolás, a poniente parte con un edificio del estado, parte con la casa número veinte y dos de la plaza de San Pedro propiedad de Jayme Tor y parte con la casa de Francisco Riera que se vende con esta escritura y a cierzo con la calle subida de santa Lucía, vecinos todos los nombrados de esta Ciudad. La descripción que se hace de esta finca en la anotación letra A de este número ciento treinta y nueve no espresa sus linderos en los términos que quedan aquí referides. Dicha finca según el documento presentado y la citada anotación letra A no aparece gravada con carga alguna, lo que no puede asegurarse si además de la contribución territorial resulta o no contra ella especialmente alguna otra obligación por no estar concluidos los índices de este Registro. Don Francisco Riera y Valldeperas, casado, de edad setenta y un años, propietario, vecino de esta propia Ciudad, adquirió dicha finca por venta que le firmó el señor juez de Hacienda de esta capital como a mayor postor en la subasta de bienes nacionales verificada en el dia veinte setembre de mil ocho cientos cuarenta y uno segon escritura otorgada por don José Maria Salamó, escribano de este juzgado en siete Noviembre de mil ocho cientos cuarenta y cuatro, cual así resulta de la referida anotación letra A de este mismo número folio dos cientos quince de este propio libro,y la vende perpetuamente junto con la finca número ciento cuarenta y uno, folio dos cientos veinte y cinco, a Jayme Tor y Casañ, de edad treinta y nueve años casado y del comercio, vecino así bien de esta Ciudad, por el precio de quinientos escudos la finca descrita en este número y de dos mil siete cientos escudos la descrita en el número ciento cuarenta y uno citado. Este contrato se ha otorgado y aceptado prometiendo el vendedor al comprador estarle de evicción con enmienda de daños y pago de costas y con la condición siguiente. Que el comprador se retiene los quinientos escudos del precio de esta venta y los dos mil setecientos escudos que constituyen la de número ciento cuarenta y uno de este libro ya citado, que juntas las dos partidas forman un total de tres mil doscientos escudos para satisfacer con ellos los créditos siguientes; a favor de don Francisco Rubalcaba y Muñoz de edad cuarenta y seis años, casado, vecino de esta misma Ciudad, de la cantidad de mil  escudos y consta de escritura ante don José Casadevall, notario de esta Ciudad de fecha de ocho de junio de mil ochocientos sesenta y dos, inscrita en la contaduría de hipotecas de esta Ciudad al foleo doscientos cuarenta del libro treinta y tres general sin pago con fecha diez y siete de junio de mil ochocientos sesenta y dos; a favor de Don Buenaventura Rosquellas y Vila, de edad setenta y seis años casado del comercio, vecino de esta Ciudad de mil escudos y consta así bien en escritura ante el propio  notario de fecha veinte y dos Agosto de mil ochocientos sesenta y dos, inscrito con la misma contaduría de hipotecas al folio sesenta y tres retro del libro treinta y cuatro general sin pago con fecha tres Setiembre de mil ochocientos sesenta y dos; a favor de Martín Pont y Vihé de edad sesenta y cuatro años, así bien propietario casado, vecino igualment de esta Ciudad, de la de mil escudos y consta también de escritura ante el propio notario de fecha veinte y tres Noviembre del próximo pasado año; y los restantes dos cientos escudos los aplicará el comprador al pago de los seis plazos en descubierto del precio a que fue rematada la casa con esta misma escritura ya citada, facultando el propio vendedor al comprador para que pueda verificar por si los pagos retirando los pagarés que los acrediten y anticipando los tres cientos cuarenta escudos que para el complemento de los mismos se necesitan de cuya cantidad desembolsada le satisfará el seis por ciento anual por durante el tiempo del desembolso, o préstamo, prometiendo devolver la misma cantidad desembolsada dentro un año, a contar desde esta fecha, con enmienda de daños y pago de costes, con salvedad empero de abonarse el mismo vendedor los beneficiós que la ley concede a los deudores de cantidades que se adeudan al Estado, por los anticipos que de ellos se hagan. Los espresados Francisco Rubalcaba, Buenaventura Rusquellas y Martin Pont por lo que atañe a sus respectivos créditos aceptan la delegación hecha por el Francisco Riera y en su consecuencia cuanto a ellos se refiere comprometiéndose con respecto al comprador Jayme Tor a no pedirle el pago de los mismos créditos en el transcurso a saber; por lo que respecta al Rubalcaba dentro un año; por lo que toca al Rusquellas de dos años; y por lo que hace al Pont de tres años, debiendo empero el señor Tor en los plazos prefijados satisfacer el capital respectivamente indicado con más el rédito anual sobre los mismos del seis por ciento satisfecho por semestres vencidos. Jayme Tor y Casañ desea inscribir su título de compraventa  lo que se hace constar por medio de esta anotación preventiva por falta de índices que procede en lugar de inscripción. Todo lo referido consta del mencionado asiento del registro y de la escritura de venta perpétua otorgada en esta Ciudad de Gerona a seis Setiembre de mil ochocientos sesenta y cinco, ante el notario de la misma don Joaquín Artigas y Puigdevall; cuya primera copia fue presentada por segunda vez en este registro a las diez y media de la mañana del dia cuatro de novembre último,segon el asiento número cuatro cientos treinta y tres, folio ciento quince, tomo cuarto del diario y segon la nota marginal se inscribió por lo que respecta a la casa que constituye la finca número ciento cuarenta y uno de este libro y se suspendió con respecto al huerto descrito en este número por no aparecer el mismo que el descrito en los asientos que se citan, y se devolvió en el día once de dicho mes de novembre y habiéndose llenado dicho vacío por medio de la solicitud firmada por don Juan Llapart en nombre del interesado en el dia veinte de febrfero último que obra en este registro archivado en el legajo correspondiente a este año y también en la misma escritura, ha sido otra vez presentada en este registro su espresada primera copia a las doce y media del día veinte de febrero próximo pasado, según resulta del otro asiento número mil i veinte y seis folio doscientos sesenta y ocho tomo cuarto del diario. Pagados  a la hacienda por sus derechos correspondientes a la suma de los dos precios de la finca de este número y de la casa que constituye el número ciento cuarenta y uno de este libro la cantidad de sesenta y cuatro escudos según consta de pagos de fecha veinte y siete de setembre de mil ochocientos sesenta y cinco, señalada bajo el número tres cientos cincuenta y cinco que obra en este registro archivada en el legajo correspondiente a este año. Confrontada esta anotación se ha observado que en la línia nueve de la pàgina del folio dos cientos diez y seis vuelto y despues de la palabra cinco se ha omitido lo siguiente “de este mismo libro”. Y siendo conforme todo lo dicho con los espresados asientos y documentos estiendo y firmo la presente anotación preventiva en vez de inscripción por el indicado concepto de falta de índices. Gerona dos Marzo de mil ochocientos sesenta y seis.

La inscripció 2a correspon a la inscripció del testament de Jaume Tor i Casany. Fa usufructuària de tots els béns la vídua Ana Mercadal i Serra, paga la legítima als seus fills Ignacio, Jaime, Bienvenido i Maria. Institueix hereu universal el seu fill Ignacio Tor Mercadal. 5 d’agost de 1883.

Les inscripcions tercera i quarta relaten les incidències de les hipoteques i els seus deutes corresponents inscrites en l’anotació B, que acabarien embargades.

Registre de la Propietat. Tom 1.043, llibre 66  de Girona, foli 21, Inscripció 5a. “Venta judicial”.

(Nota marginal). La otra finca a que se refiere la inscripción adjunta está de número 141 inscrita al folio 229 vuelto del tomo 75.2 de esta capital. Gerona, 3 de febrero de 1912).

Huerto cercado de pared de cabida un cuarto de vesana poco más o menos, igual a cinco áreas cuarenta y siete centiáreas, situado en esta Ciudad y parage conocido por Plaza de Santa Lucía; lindante a oriente con lo que fue cementerio de San Pedro de Galligans, hoy vía pública; a mediodía con el antiguo edificio capilla de san Nicolás; a poniente con un edificio del estado, con la plaza número veinte y dos de la plaza de san Pedro propiedad de Joaquín Mas y Ministral y con la casa número diez y seis de la calle de la Rosa, perteneciente a Esteban Farreras Llorens y al Norte con la calle Subida de Santa Lucía. Es de valor tres cientas veinte y cinco pessetes. Se halla afecta a las cargas siguientes: según el título origen de la inscripción segunda al pago de legítima a los hermanos Jaime, Bienvenido y Maria Tor y Mercadal y al gravamen de substitución a favor de los mismos por el valor nombrada para el caso de fallecer su común hermano Ignacio sin hijos o con tales que no lleguen a la edad de testar; según la inscripción tercera a una hipoteca a favor de Don Miguel Durán  y Gratacós en seguridad de dos mil pesetas, parte de un Crédito de mayor suma, de sus intereses correspondientes al cinco por ciento y de dos cientas pesetas más para costes; según la inscripción cuarta a otra hipoteca a favor de  Don Vicente Carreras y Suñer en garantía de mil pesetas parte de un crédito de mayor suma sus intereses correspondientes al cinco por ciento anual y de la parte proporcional de la cantidad de dos mil pesetas fijadas para costas; y aparte del embargo origen de la anotación letra C, motivado por la primera de las hipotecas referidas, no aparece sugeta a ningún otro gravamen. Los madre e hijo Doña Ana Mercadal y Serra, viuda sin profesión, y Don Ignacio Tor y Mercadal, del comercio, casado, mayores de edad y vecinos de esta ciudad, adquirieron la descrita finca en usufructo y propiedad por herencia de su marido y padre respectivo don Jaime Tor Casany segun la inscripción segunda; y conforme es de ver de la tercera el don Ignacio Tor por si y en representación de su madre, la usufructuaria doña Ana Mercadal, en uso de poderes que le confirió ante don Buenaventura Roqueta, notario de esta capital a veinte y uno de octubre de mil novecientos uno, constituyó hipoteca especial sobre la finca de este número y otras a favor de don Miguel Durán y Gratacós para garantirle el préstamo que le hizo de la cantidad de veinte mil pesetas por término de dos años al interés del cinco por ciento anual y dos mil pesetas más fijadas para costas. En mérito de juicio ejecutivo seguido en el juzgado de primera instancia de este partido ante el secretario don Francisco Villanueva a instancia de don Miguel Durán y Gratacós contra don Ignacio Tor y Mercadal en reclamación del crédito relacionado e intereses vencidos con auto de veinte y nueve de noviembre de mil novecientos nueve, se despachó la ejecución contra los bienes del deudor requiriéndosele de pago en dos de diciembre siguiente en que se trabó embargo sobre las fincas hipotecadas y se citó de remate al deudor personalmente y en veinte y nueve del mismo mes se profirió sentencia de remate, mandando seguir la ejecución adelante y hacer  trance y remate de los bienes embargados al deudor a quien se condenó al pago de todas las costas; obtenida de esta oficina la correspondiente certificación de cargas y valoradas las fincas embargadas por el perito arquitecto don Rafael Masó, ocurrió el fallecimiento del deudor don Ignacio Tor, acreditándose en autos que la herencia quedaba yacente por haberla repudiado los herederos del difunto, nombrándose administrador y representante de la misma a don Manuel López Puli; en providencia de once de febrero del año último, se mandó sacar a pública subasta los bienes embargados sin que dieran resultado la primera y segunda, celebrándose la tercera en veinte y siete de mayo siguiente en la que don Joaquín Mas y Ministral ofreció trescientas pesetas por la finca de este número  y doscientas cincuenta pesetas  por la casa número diez y seis de la calle de la Rosa, sin que se mejorasen sus posturas, por lo cual el señor juez teniendo en cuenta que ninguna de las posturas hechas por el señor Mas en representación del ejecutante don Miguel Duran y Gratacós, llegase a cubrir las dos terceras partes del tipo de la segunda subasta acordó suspender la aprobación de los remates hasta tener efecto lo dispuesto en el artículo mil quinientos seis de la Ley de enjuiciamiento civil; en providencia de treinta y uno de mayo, con arreglo al párrafo tercero del citado artículo, se mandó hacer saber al administrador judicial de la herencia yacente, el precio ofrecido por las fincas, para que dentro de nueve días pudiese pagar al acreedor, librando los bienes o presentando persona que mejorase las posturas y hacver igual notificación por Cédula inserta en el Diario de avisos a las personas que pudiesen tener algún interés en las fincas vendidas, bajo apercibimiento legal de aprobar el remate; y cumplimentada tal providencia sin que hubiese dado resultado,con otra de veinte y cuatro junio se aprobó el remate de cada una de las fincas objeto de la subasta a favor del propio señor Mas en representación de don Miguel Durán; en vista de lo manifestado por éste en su escrito de veinte y tres junio y ratificación ante el juzgado en veinte y ocho de igual mes, en providencia del mismo día, se da al ejecutante Don Miguel Durán por cedidos los remates de las dos fincas antes indicadas a favor de Don Esteban Farreras y Llorens por los precios que fueron subastadas; cuya cesión fue aceptada por el cesionario en comparecencia ante el juzgado en ocho de julio quedando, quedando respuesto en el lugar y derecho del rematante don Miguel Duran; aprobada la liquidación de cargas en diez y seis de setiembre último sin que afectaran cargas reducibles a las dos fincas adjudicadas al señor Farreras éste consignó en poder del señor juezlas quinientas cincuenta pesetas de la liquidación; en  providencia de diez y nueve septiembre último, se mandó al administrador judicial de la herencia yacente que dentro tercero dia otorgase la correspondiente escritura de venta y no habiéndolo verificado en otra de veinte y seis del mismo mes se dispuso otorgarla de oficio. Por tanto el Muy Ilustre Señor Juez de primera instancia de este partido Don Ernesto Sánchez Taboada vende perpetuamente a don Esteban Farreras  y Llorens, comerciante, casado, mayor de edad y vecino de esta ciudad la finca de este número y otra por el total precio de quinientas cincuenta pesetas de las que corresponden trescientas a esta finca y fue consignado en su totalidad según antes se ha expresado. En su virtud Don Esteban Farreras Llorens inscribe su título de compra que comprende otra finca inscrita en donde indica la nota al margen.Todo lo referido resulta del registro y de una escritura de venta otorgada en esta ciudad a doce de octubre último ante el notario don Buenaventura Roqueta; cuya primera copia ha sido presentada en esta oficina a las nueve del dia veinte y seis del pasado enero según asiento número ochocientos veinte y seis folio ciento sesenta y uno del tomo cincuenta y siete del diario. Pagadas al estado por el impuesto sobre derechos reales veinte y tres pesetas y nueve céntimos según carta de pago que archivo librada por la tesorería de esta provincia en treinta de octubre último con el número mil quince del registro de ingresos. Y siendo conforme lo dicho con los antecedentes y documentos a que me refiero firmo la presente en Gerona a tres de febrero de mil novecientos doce.

La inscripció sisena recull l’herència per la mort d’Esteve Farreras Llorens. S’inscriu a nom de José Farreras Ventura, el dinou de juliol de 1924.

“Don Esteban Farreras Llorens, mayor de edad, casado, fabricante, y vecino de esta ciudad adquirió… falleció en quince de noviembre del año último…” (15-XI-1923).

 

Annex 2. Opinions remarcables d’historiadors sobre l’exclaustració de Sant Nicolau

Blanch e Illa, Narciso: Gerona histórico-monumental. Noticias históricas de esta Ciudad y descripción artística de sus antiguos monumentos. Gerona, Imprenta y librería de Paciano Torres, 1853, pàg. 102:

“San Nicolás es un santuario bellísimo por su rara constructora, un santuario que cautiva la atención del artista, y que cuanto tiene de bajo y diminuto, tenía de precioso cuando el tiempo y el hombre no habían colocado su mano destructora sobre sus amarillentos muros.

No obstante  aun hoy día, no es posible se le muestre indiferente el arqueólogo que va en busca de preciosidades artísticas, todavía conserva restos de su antigua belleza, aun parece clamar en favor de su conservación, pidiendo que se deposite, como un objeto curioso y raro, en un  museo, sacándolo del triste abandono en que abismado yace.

Mas no, no es tiempo ya, los tiempos, los elementos y, lo que es peor, la incuria y la ignorancia han arrastrado el monumento hacia su ruina, en vano es ya clamar en su favor: el genio que lo levantara desapareciera para siempre, como desaparecerá en breve su bella creación. Embadurnadas aquellas formas correctas, severas al paso que magestuosas, no permiten restauración; solo podemos contemplar con mudo labio y entristecida el alma como desapareceran aquellos restos cuyo polvo bien presto aventarán los siglos. Cuando nuestras generaciones venideras al remover los escombros de este templo hallen sus carcomidos cimientos, poseidos de una santa indignación, no podrán menos de maldecir los malhadados tiempos en que la codicia abandonó a la ignorancia una página tan bella, tan veneranda de nuestros mayores, el símbolo, en fin, en que se hallaban identificados los recuerdos de lejanos y procelosos tiempos con la misma grandiosa magestad de la religión. Formaba esta obra del arte, un templete de unos doce a catorce pies de altura, puramente bizantino y magníficamente bárbaro, ofreciendo un conjunto agradable y sorprendente, proporcionado conjunto cuya planta está en forma de cruz latina, y en cuyos tres brazos se dibujan  con limpieza los tres ápsides representados por tres apiñadas torrecillas,adornadas de perfectas curvas roidales; en el crucero arranca un hermoso cimborio, base de un lindo campanario, que en otro tiempo levantara orgullosa su cabeza.”

Roca, J. Narciso: La inmortal ciudad. Recuerdos de la historia y de los monumentos de Gerona. Gerona, Hospicio Provincial, 1885, pàg. 213:

“Junto a la fachada de San Pedro de Galligans y en el antiguo recinto de su campo santo, a la sombra de los árboles que adornan la plazoleta y bajo la mirada del rosetón, de la torre y de los ábsides del monasterio se levanta la pequeña capilla de San Nicolás completando el efecto rural y medio-eval de aquel sitio. Allí se respira el aire de la Gerona del siglo XII y del Burgo del XIII. Los tres pequeños y graciosos ábsides, el proporcionado cimborio o linterna, la esbelta cupulita en que remata, las cenefas de arcos semicirculares que por debajo del techo de tejería recorren las cuatro torrecillas apiñadas que representan el cimborio y los ábsides: pequeña joya monumental del siglo xiii, cuya esbeltez y delicadeza brillan al través del basto enjabelgado y de los profundos destrozos. Pocos monumentos de aquella época tienen las diminutas proporciones y la gracia de esta capilla románica, de forma crucial; entregada por la codicia a la ignorancia, ha subsistido su armonía por encima de la rudeza y tosquedad que la han desgarrado[16].

Junto a esta iglesia se extiende hacia la gran plaza de San Pedro el antiguo hospital: vasta construcción del siglo xiii, cuyos antiguos paredones con una antigua puerta sencillamente adornada por un arco semicircular y un frontón y por una lápida sepulcral, realzan el efecto de aquellos monumentos aun más antiguos.”

 

Artigas, Primitivo: Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la escuela especial de ingenieros de montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona por el verano de 1882. Madrid, Imprenta de Moreno y Rojas, 1885, pàg. 28-29:

“Al dirigirnos a las afueras de Gerona por el lado de San Daniel vimos de paso los talleres de aserrar maderas que posee el Sr. Cat junto a la iglesia de San Pedro. Dichos talleres son análogos a los del Sr. Ferrando que vimos en Barcelona, si bien no tan completos en sierras ni están instalados en local tan espacioso como el del Sr. Ferrando, por lo cual prescindimos de su descripción”.

Wood, Charles W: Glories of Spain. Londres, Macmillan and co Ltd, 1901, pàg. 88-91:

“A poques yardes de Sant Pere hi ha una església més antiga i interessant amb un interior molt pintoresc. Però ja no és una església i s’ha convertit en uns tallers. Una torre octogonal corona un teulat de teules vernmelloses que formen un ràfec que amb prou feines sobresurt. Sota el ràfec hi ha uns arcs cecs i aquí i allà en la nau unes altres arcades estan mig enrunades. El bonic teulat està marcat per seccions per seguir el pla constructiu de l’edifici. Antigues aspilleres deixen passar tènuement la llum i un arc de punt rodó insinua el que devia ser en altre temps la porta principal.

L’interior té un cimbori, volta, és potent i ennegrit pel pas del temps. Per les dimensions reduïdes sembla transportar-nos enrere en el temps a l’època quan els cristians resaven en secret. Ara s’ha adaptat com a taller de fusteria i hi domina el soroll del martell i la serra. En un racó uns homes estan fonent cola i escalfen uns ferros en una llar molt gran. El terra és irregular i està per sota el nivell del carrer. La llum entra amb dificultat. Una escena obscura i suggerent digna de Rembrandt que hauria gaudit en aquesta misteriosa combinació de tenebra i activitat humana.”

Botet i Sisó, Joaquim: Provincia de Gerona. Geografía general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras-Candi. Barcelona, A. Martín, editor (s.d.), pàg. 203:

“St. Nicolau. Petita església romànica d’una sola nau, ab volta de canó y  cimbori sobre lo creuer, termenat aquest per cada banda com la capella, per un absis. Està orientada d’O a E y la porta s’obria a mitjorn. Lo cimbori a l’exterior és vuitavat. Al present hi ha una fàbrica de serrar fusta. La seva construcció no pot baxar del s.xiii”.

Rahola, Carles: Gerona y sus monumentos. Girona, 1929, pàg. 57-58:

La capilla de San Nicolás “Hace muchos años que esta capilla, que es una de las joyas más notables de Gerona, se halla convertida en fábrica de aserrar maderas. La canción del Trabajo –ritmo de motores, sierras infatigables y estridentes- ha substituido al rezo de los benedictinos.

Bella obra fuera, como hemos indicado otras veces, el salvar lo que aun pudiera salvarse de este pequeño templo románico”.

Rahola, Carlos: “Aspectos monumentales de Gerona” a Guías Catalonia. Álbum oficial de Gerona y su provincia, sus bellezas, su industria, y  comercio. Barcelona, 1926, pàg. 39:

“Sería una bella obra el salvar lo que aún pudiera salvarse de este monumento –convertido desde hace años en fábrica de aserrar maderas- dándole un destino, si no más noble que el trabajo que ennoblece todaslas cosas, más adecuado a su alta espiritualidad.”.

Pla Cargol, Joaquín: Gerona arqueològica y monumental. Girona, Dalmau, Carles Pla, 1a ed. 1943 (la segona és de 1946), pàg. 46:

“…lo cual prueba que funcionó como tal Iglesia hasta llegar a 1835 en que, a consecuencia de la desamortización, fue vendida por el Estado y se instaló en ella, tiempo después, una fábrica de aserrar madera, que mutiló y desnaturalizó considerablement su bella estructura.”

En el capítol que Pla i Cargol dedica a Sant Nicolau s’explica la compra feta per l’Ajuntament l’any 1936, les gestions dutes a terme per la Comissió Provincial de Monuments, l’inici de la restauració l’any 1942 i la conclusió el 1944.

Pla, Josep: Girona. Un llibre de records. Barcelona, Biblioteca Selecta, 2a edició, 1956, pàg. 111-112:

“La sortida preferida era, però, la de Sant Pere. Davant del mil·lenari monestir de l’orde de Sant Benet hi ha una menuda placeta, amb la comandància de la Guàrdia Civil a la dreta, la capella romànica de Sant Nicolau a l’esquerra i la façana de l’església al fons, amb la meravellosa portalada, el rosetó i el campanaret vuitavat. El torrat meravellós de la pedra dels dos venerables monuments emplena l’aire d’una llum d’or. Sobre la silueta taujana, encongida i bàrbara del romànic, les pedres tenen una morenor densa –préssec i or vell- i una carnalitat madura. En la vena de les pedres calcàries i basàltiques, alternades en la seva construcció, el pas dels segles hi ha filtrat un rou de saba, un suc dens, que les fa viure en silenci.

(… … …)

“La capelleta de Sant Nicolau és una de les peces del nostre romànic, més delicades i fines. Per vergonya de l’Església –que ha construït tants de temples innobles-, de les corporacions públiques i privades, a la capella hi havia instal·lada, en el meu temps, una serra mecànica que tenia una trepidació i feia un soroll inquietant. Veure una serra mecànica en una capella romànica era un espectacle d’educació pública verament típica del país, una vergonya pura. I, encara, el més sorprenent era veure que la capella resistia…!”.

 Marquès Casanovas, Jaume: Girona vella. Girona, Ajuntament, 1979, pàg. 17:

“Amb la desamortització l’església fou desafectada i convertida en una fàbrica de serrar fusta. L´església restaurada per cura de la Direcció General de Belles Arts, és del municipi i només té culte ocasional.”

Marquès Casanovas, Jaume: Indrets de Girona, III. Girona, Ajuntament, 1981, pàg.132

Ronda de Ferran Puig. “L’illa de cases compresa entre el carrer de la Sèquia i el pas elevat de la via del tren, té forma de pentàgon irregular i correspon a l’àrea del baluard. L’any 1935 * allà va instal·lar-se la serraria molt important de la família Farreras que hi funcionà fins fa una dotzena d’anys. Aquella instal·lació fou una millora molt important per als monuments de la ciutat,puix que amb ella va quedar expedita l’església de Sant Nicolau, propera a Sant Pere de Galligans. Fou efecte d’una permuta digna d’elogi tant per l’Ajuntament com per part de l’esmentada família que ho va facilitar”.

 

*Les dates del tancament de Sant Nicolau i el trasllat  a la Ronda de Ferran Puig són en aquest text del Dr. Marquès imprecises.

 


 

[1] George Steiner, La idea d’Europa. Barcelona, Arcàdia, 2004. 2a. ed. 2005.

[2] Així, Gerard Bagué a la Guia de Girona. Barcelona, Triangle postals, 2007, pàg. 40, afirma “Arran de l’exclaustració del monestir (St. Pere de Galligants), l’església de Sant Nicolau va quedar abandonada i es va utilitzar com  a magatzem de cuirs fins que la va comprar l’Ajuntament que la va restaurar a partir de 1940”. Els autors del volum de la Catalunya Romànica. Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany. Barcelona, Enciclopèdia catalana, 1991, pàg. 170-171, afinen una mica més i afirmen que “La capella passà a mans particulars arran de les desamortitzacions eclesiàstiques del 1835 i es convertí en un magatzem d’un marxant de cuirs. Posteriorment hi fou establerta una serradora de fusta fins que fou adquirida per l’Ajuntament l’any 1936, “El text monogràfic sobre Sant Nicolau és de l’arquitecte Joan M de Ribot. És la informació que reitera Josep M. Llorens a Sant Pere de Galligants. Un monestir al llarg del temps. Girona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2011, pàg.35, “Sant Nicolau per tal com ja no feia falta per al desenvolupament de les activitats parroquials, també fou venuda el 1842. En un primer moment s’hi havia establert un magatzem de cuirs seguint la tradició dels blanquers del barri, però amb aquesta venda esdevingué magatzem de fustes i serradora”.

Un capítol apart mereix Francisco Simón Segura a La desamortización de Mendizábal en la provincia de Gerona. Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1964, pàg. 29 , on tirant directament del llibre de Cayetano Barraquer parla de “Jaime Cat, vecino de Gerona, que remató una capilla llamada de San Nicolás de Galligants, situada en la plaza de San Pedro de Gerona, del monasterio de benitos de San Pedro de Galligants que ‘en la actualidad sirve de almacén’ por 4.000 reales”.També esmenta el número 1.429 del Boletín Oficial de Venta de Bienes Nacionales.

[3] Montserrat Moli Frigola: La desamortización en la provincia de Gerona, 1835-1854. Barcelona, Universitat de Barcelona, 1975. Tesi doctoral inèdita dirigida pel Dr. Josep Fontana Lázaro. 2 vols , text (I) i apèndix documental (II), annex de gràfics i fotografies. Aquests detalls a les pàgines 450-451.

[4] Montserrat Moli: op. cit, vol II, pàg. 57.

[5] Registre de la Propietat. Tom 389, llibre 21. Gerona, sección 1ª, Inscripción 1ª: ”un edificio almacén …antiguamente llamado ‘Capilla de San Nicolás’.” Adjudicació del 1840 i escriptura davant el  notari Ramon Viñas a Girona el 20 d’octubre de 1842

[6] Des d’aquesta data va passar, successivament, a mans de Miquel Cat i Julià (10-3-1877), exercint Rosa Tornabells d’hereva vitalícia. El 23 de setembre de 1896 passa a mans de José Roca Tarrats i Juan Duch Casademont,i el 19 de febrer de 1901 José Roca és succeït per Pedro Roca Auguet. El 20 de febrer de 1901 es constitueix  la societat Duch, Roca i Bellsolá  amb Juan Duch Casademont, Pedro Roca Auguet i Narciso Bellsolá Boet. Aquests venen a Esteve Farreras l’església de Sant Nicolau el 29 de novembre de 1904. Les dades d’aquesta seqüència figuren al Registre de la Propietat de Girona, al tom 422, llibre 23 de Girona, Secció 1a.

[7] Registre de la Propietat  urbana, edificio llamado “Almacén de paja”, correspon a l’antic hospital dels capellans. Tom 900, llibre 56 de Girona, finca 1.874.

[8] José Farreras Ventura inscriu la finca al seu nom per testament després de la defunció del seu pare. 19 de juliol de 1924. (Inscripció 6ª) . I a la inscripció setena del 10 d’octubre de 1936 s’hi diu que “Don José Farreras Ventura del comercio, mayor de edad, casado vecino de la presente adquirió esta finca a título de herencia según la inscripción sexta y la vende perpétuamente a los hermanos don José, don Joaquín y don Narciso Escatllar Bonet, industrial el primero y del comercio los otros dos, todos mayores de edad, casados y vecinos de esta Ciudad por partes iguales indivisas por el precio de once mil pessetes…”.

[9] D’una manera o altra, doncs, i des de la subhasta produïda com a conseqüència de la desamortització en els entorns de St. Pere de Galligants, les finques objecte d’aquesta aproximació històrica (Sant Nicolau, hort de Santa Llúcia i Hospital dels capellans) vinculades a propietats eclesiàstiques, unes del monestir de Sant Pere (l’hort de l’Abadia) i les altres dues de l’església diocesana, van fer una evolució variada i en els primers anys del segle xx i per poc temps van coincidir totes tres en mans de la família Farreras. Finalment, però, i després de 1936 només l’hort de Santa Llúcia tindria una continuïtat històrica que ara compleix cent anys (escriptura del 12 d’octubre de 1911). Per altra banda i pel que fa a l’activitat industrial de la família a l’església de Sant Nicolau l’objecte de la permuta serien també uns béns del patrimoni de l’Estat cedits a l’Ajuntament, en aquest cas vinculats a les muralles i fortificacions de la ciutat.

[10] AHMG, Instància d’Esteve Farreras Llorens amb data 16 de juliol de 1911 sol·licitant la construcció d’una tanca nova a la finca de Santa Llúcia, 1. “Plano de reforma del actual muro de cerramiento por una verja de Hierro y portal de entrada que D. Esteban Farreras intenta construir en la plaza de Sta. Lucía. Gerona, 16 julio 1911. El maestro de obras José Martí. Escala 1 por 50 metros. La instància va a nom d’Esteve Farreras i la signa per ordre José Farreras. La instància porta la mateixa data que el plànol. Porta registre d’entrada a l’Ajuntament del 20 de juliol de 1911. L’alcalde  Artur Vallès i Isern diu que “Pase a informe del arquitecto y comisión de Fomento”. El dia 21 de juliol de 1911, l’arquitecte municipal Martín Sureda diu: “Vista la precedente instancia puede VE concedir el permiso siempre que se cumplan las siguientes condiciones no habiendo comenzado las…

1º Situar la verja en una sola alineación tal cual se consigna en el plano de emplazamiento.

2º No ejecutar ninguna otra obra interior que las objeto del permiso.

3º Tomar todas las medidas de Seguridad que sean necesarias y dar un color uniforme al conjunto.

4º Terminar las obres dentro el plazo de tres meses debiendo dar aviso a la municipalidad de la conclusión de las mismas.

5º Satisfacer por derechos municipales la cantidad de 43 pesetas y una póliza de dos pessetas por timbre”.

La llicència fou atorgada per l’Ajuntament en sessió de 27 de juliol de 1911 i comunicada amb escrit de l’alcalde de data 28 “”Este Ayuntamiento en sesión del dia de ayer acordó conceder a V. El permiso que solicita para substituir por una verja de Hierro la actual pared de cerca del solar que posee  inmediato a la fàbrica de aserrar madera instalada en la Antigua Iglesia de San Nicolás  en la calle de Santa Lucía y construir un pequeño cobertizo en el interior del mismo solar, con sujeción a las condiciones siguientes (cópiense). Gerona 28 de julio de 1911.

Uns anys més tard encara hi havia simultaneïtat entre Santa Llúcia i la plaça de la Independència. El 26 de setembre de 1917 Esteban Farreras escriu una carta, que signa per ordre José Farreras, a Miguel Basagañas de Castellfollit. En la capçalera de la carta hi figura “Esteban Farreras, comercio y explotación de maderas del país. Despacho, plaza Independencia 12; fábrica, plaza de Santa Lucía.” (Arxiu de Joaquim Nadal i Farreras, còpia de la carta).

[11] Joaquín Pla Cargol: “Memoria sobre la ‘Comisión Provincial de monumentos’.  Un siglo de actuación” a Anales  del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, vol III, 1948, pàg. 145-192 . També amb participació del mateix autor  com a membre de la Comisión Provincial de Monumentos adquireix un valor singular l’opuscle Memoria de la labor realitzada por la Comisión Provincial de Monumentos de Gerona en el año de la Victoria, 1939. Gerona, Dalmau Carles Pla SA, 1940, en el qual s’ hi inclou  la “Memoria relativa a la proyectada restauración de la Iglesia de San Nicolás de Gerona”, que signen el canonge Dr. José Morera i el mateix Joaquim Pla i Cargol.

[12] Només cal recordar, com hem explicat abans, que Esteve Farreras va comprar Sant Nicolau per 3.000 pessetes i una part de l’hospital dels capellans per 1.000. I que l’any 1911, el mateix Esteve Farreras va adquirir l’hort de Santa Llúcia, 1 i la casa núm. 16 del carrer de la Rosa per vuit mil pessetes en total.

[13] Miquel de Palol: Girona i jo. Edició a cura de Pep Vila, Girona CCG edicions / Biblioteca Fundació Valvi, 2010, pàg. 205. Aquesta edició millora les de Pòrtic de 1972 i de Tanagra de 1991. Podem datar aquest intent  en els primers vint anys del segle xx si atenem els anys que S. Rusiñol va venir a pintar i a viure a Girona. Sabem que va començar a venir a Girona l’any 1898, que  en l’exposició de la  sala Parés de 1917 hi figuren cinc jardins i vistes de Girona, en la de 1919 hi ha quinze teles de jardins de Girona, Aranjuez i València, i en la de 1925 dotze teles de Xàtiva, Alcoi, Girona, València i Horta. Sabem també que l’any 1917, l’amistat entre Rusiñol i Miquel de Palol fa que aquest encapçali, amb dos poemes satírics, la novel·la de Rusiñol En Josepet de Sant Celoni. Seguiria venint fins un any abans de morir (1930), a fer conferències o estrenar obres. Però amb més precisió hauríem de situar l’episodi del Cau Ferrat  entre 1910 i 1914 anys de l’alcaldia d’Artur Vallès i Isern. Vegeu de Narcís-Jordi Aragó i Masó La Girona de Santiago Rusiñol. Girona (Generalitat, Diputació i Ajuntament) 1981. I també el catàleg Santiago Rusiñol, 1861-1931. Exposició a Aranjuez, 1981, organitzada per la Generalitat. També Xavier Carmaniu “Una ciutat desagraïda, Rusiñol i Girona” a Revista de Girona, núm.  243, juliol-agost de 2007, pàg.  66-71 dins el dossier ‘La petjada gironina de Santiago Rusiñol’. Miquel de Palol es deu referir a l’avi Josep Farreras malgrat que fins l’any 1923 n’era el propietari el besavi Esteve Farreras que moriria aquest any.

[14] Joaquim Pla i Cargol: Gerona arqueològica y monumental. Gerona, Ed. Dalmau Carles Pla SA, 1946. En la primera edició de 1943 esmentava els treballs de restauració que havien començat l’any 1942, sota la direcció d’Alejandro Ferrant i executades amb Severino Gómez d’encarregat, pàg. 46. En aquesta segona edició explica que, tret de petits detalls, les obres havien culminat l’any 1944.

[15] Encara el 21 de desembre de 1963, quan ja havia mort l’avi Josep Farreras, Alejandro Ferrant com a arquitecte conservador de monuments de la 4ª zona escriu una carta a  M. Teresa Forns,  vda. Farreras, en la qual li diu “me complace manifestarla que fué entregada en la Dirección General de Bellas Artes la solicitud del Sr. cura párroco de la Iglesia de San Félix de esa Ciudad, que me envió oportunamente  el Sr .Oliva, y traté de que se tuviera en consideración con el Sr. Comisario  General quien aceptó mi sugerencia de partir en dos otra consignación destinada a otro monumento asignando a San Fékix 200.000 pesetas. Espero que el Sr. Director  General de Bellas Artes dé su conformidad. Ya le tendré al corriente de lo que se decida”. Fons Joaquim Nadal Farreras, documentació familiar procedent de M. Teresa Forns Navarro.

[16] “…En nuestros días sirve de almacenes y habitaciones esta capilla destrozada”.