Diari de Girona

Fa molt pocs dies s’ha tret la bastida que ha tapat durant uns mesos la façana de l’església de Sant Pere de Galligants. Continuen encara, en aquests moments, els treballs de restauració del claustre i de les teulades del claustre que presentaven diversos punts de moltes filtracions i humitats. D’una forma pacient, els especialistes s’han dedicat a netejar, tractar i curar les pedres de la façana. Han segellat les escletxes per on maldaven per sortir, aprofitant el polsim de terra, tota mena d’herbes arrapades a la paret. Sant Pere ha estat en la seva bellesa romànica total, durant molt temps, un univers vegetal. Les teulades cobertes de molsa, els ampits de les finestres han vist com hi senyorejaven els gossos (conillets) amb la seva flor rosada, alguna taperera esparsa al campanar i els blets de paret a la façana. Calia, doncs, emprendre, una vegada més, treballs de restauració, que s’han estat fent amb eficàcia i celeritat minuciosa. Celebrem, ara, la recuperació de la façana en tota la seva esplendor i la seva millor protecció dels elements climatològics o dels molestos coloms i gavians que hi rondaven imparablement.

Però més que de la recuperació material, ens hem de felicitar de la recuperació espiritual, intel·lectual, del monestir i de tota la seva significació. En molt poc temps han aparegut dues publicacions que, amb voluntat de síntesis i de divulgació científica, enriqueixen el panorama bibliogràfic reservat durant molt de temps als especialistes i renyit amb les síntesis, llevat de l’obra que hi dedicà l’any 1983 Mn Josep Calzada. L’any passat es va publicar el llibre de Josep M. Llorens i Rams, Sant Pere de Galligants. Un monestir al llarg del temps, pel Museu d’Arqueologia de Catalunya. És un treball acurat dedicat sobretot a la història interna del monestir, a la seva evolució històrica, a les característiques de la comunitat, a la iconografia del claustre, als elements arquitectònics i escultòrics del conjunt de l’edifici, a les seves successives restauracions, a la transformació de monestir en Museu. Amb un apartat “Quadern de camp” que, en la millor de les tradicions dels arqueòlegs, traça el repàs dels elements singulars, de les peces cabdals, de les particularitats amagades. I esbossa una hipòtesi al voltant de la inscripció que fa uns anys es va descobrir a la rosassa i que deia “Que tothom sàpiga que Pere va fer aquesta finestra”. Pere, un escultor o un abat? La qüestió, doncs, si l’instint de perpetuació correspondria a l’autor material de l’obra o si ja en la millor de les tradicions de les plaques commemoratives un abat del monestir ens havia volgut assabentar que en l’etapa del seu abadiat es “féu fer” l’obra.

Aquest any, fa pocs mesos, ha sortit el llibre Sant Pere de Galligants  de Gemma Domènech i Rosa Maria Gil, número 161 de l’eficaç col·lecció dels “Quaderns de la Revista de Girona”. El llibre excel·leix en totes les característiques de la col·lecció: cronologia, il·lustració gràfica i fotogràfica, testimonis documentals ressaltats, síntesi àmplia, capacitat d’evocació i de divulgació. Però el que en fa un testimoni i una aportació innovadors és en la capacitat d’emmarcar l’evolució històrica del monestir en el context més ampli de la història urbana de Girona, en la relació del monestir amb el barri (el burg que l’alimenta i la seva transformació en barri), en la funció històrica del monestir en una cruïlla decisiva de camins, en una porta d’entrada a la ciutat. Explora la relació física i humana amb el seu entorn, tant en l’evolució social de la ciutat com en la relació estreta entre el monestir i el riu que l’acompanya i l’amanyaga pel costat del claustre, tret dels moments d’aiguats potents quan el riu manyac i sec va ensenyar les seves urpes furioses i va escometre desbordat el monestir i el barri. Es dibuixa, així, el paper estret i fundacional del monestir i el burg ja des del segle X, el complex monacal i el seu funcionament, la biblioteca i l’escriptori, la relació entre Sant Pere i la petita església de Sant Nicolau; la dependència, durant un temps, de la Grassa, prop de Carcassona. Destaca la seva integració física, progressiva, a l’estructura defensiva de la ciutat, i el pas de monestir i barri extramurs a la seva incorporació al recinte fortificat ampliat. Les autores expliquen les seves successives transformacions, obres i restauracions, com la integració dels absis a les muralles de la ciutat van crear un cos compacte dels absis recrescuts i reforçats, l’arc de Sant Pere i el conjunt de la muralla, en una mena de revestiment i protecció, com un escut, que durant segles taparia l’estructura originària de la capçalera de l’església, donant-li una imatge de continuïtat embolcallant de la muralla sense solució de continuïtat.

La pròpia localització del convent en va fer víctima sovintejada dels atacs que va sofrir la ciutat i va haver d’adaptar la seva funció, com durant la Guerra del Francès, a les necessitats mateixes de la guerra fent d’hospital. La percepció d’aquest barri “a la frontera” és l’explicació més concloent d’un emplaçament ben triat: clau i porta, servei en el camí, entrada i sortida de la clau del regne.

Des de les primeres donacions imprecises del comte Sunyer i la ja més documentada, a finals del segle X, dels almoiners d’Ermengarda fins a l’actualitat transiten, davant nostre, els protagonistes de la història del monestir, del barri, de la ciutat. El procés d’exclaustració, la continuïtat com a parròquia i sufragània de Sant Feliu fins a 1936. I la voluntat de fer-hi un museu provincial i erigir-lo en la seu de la Comissió de Monuments. L’explicació de les vicissituds històriques de la Comissió, el seu treball durant la República i la Guerra, la seva continuïtat posterior, la seva integració al Museu d’Arqueologia de Catalunya, tot es desgrana acuradament i de forma entenedora. Completen el treball els testimonis literaris i artístics de Bertrana a Rusiñol, i el paper del monestir com a seu de diferents manifestacions culturals o florals al llarg dels temps, des de l’exposició d’art antic de 1909 a l’exposició de flors a la postguerra, i fins que es va establir la incompatibilitat entre el monument i museu i les flors i plantes que li havien donat vida i notorietat durant uns anys molt rellevants.

Feliçment, doncs, els darrers treballs de restauració i conservació s’acompanyen d’aportacions que refermen l’actualitat i la importància de Sant Pere de Galligants al llarg de la història.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.