Diari de Girona 

Escric el 7 de març al vespre. Fins que ens van canviar el santoral i van ajuntar Sant Joaquim amb Santa Anna i es va destarotar el calendari, el 7 de març era, de tota la vida Sant Tomàs, patró dels estudiants. A Girona festa grossa. La festa de veritat començava amb un esmorzar espectacular després d’una missa a l’església del Carme de devoció més que dubtosa. D’aquelles misses en queden algunes estrofes d’himnes al Sant com la que deia “Sant Tomàs doctor sagrat, sigueu nostre protector” o aquella altra que deia “Cantemos al santo, sol de la juventud, cantemos sus glorias de ciencia y virtud”. Sortint de missa ens escampàvem per tot el centre de Girona a esmorzar i després començava un dia de llibertat total, lluny de les aules, ocupant el carrer i competint amb els altres col·legis de rivalitat tradicional en tots els esports. Els més esforçats jugant i els més passius animant. Era el dia de la gran manifestació de suport a Metastasio, un personatge de la galeria de bustos de regust clàssic de les classes de dibuix del mateix institut. Més endavant i després de trencar-se el bust aquest va ser substituït per un capgròs modern i divertit però ja no era el mateix. L’apoteosi final del dia s’esdevenia a la nit, havent sopat, amb la representació cada any d’una obra de teatre. Entrar a la solemnitat teatral del municipal ens ajudava a desacralitzar el recinte, a perdre-li la por, a fer-nos-el nostre i a pensar que no era prou aprofitat. Hi entràvem de la mà de García Lorca, o d’Alejandro Casona, o de Shakespeare, o de Buero Vallejo, o d’Eduardo Criado,  i cito només els autors que recordo que deuen ser els del nostre batxillerat. S’ha perdut Sant Tomàs; perdut en el calendari s’ha escapat en les boires del passat una tradició que tenia una gran personalitat.

He començat el dia a Barcelona, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, on hem parlat extensament del lleure dels joves, de les drogues sintètiques, de les morts de Màlaga i de la crisi dels valors. No hem estalviat tampoc comentaris a la bronca política al Congrés dels Diputats per l’afer del Marroc i hem fet alguna incursió a Òmnium, al futbol, al Pla hidrològic nacional, o a les manifestacions antiglobalització i la cimera de Barcelona. Tot molt important però molt confós i en un món convuls.

El pensament ha fugit d’aquesta immediatesa política i s’ha enfilat cap a les nostàlgies del passat pujant esglaons des del tema de les festes del cap de setmana fins arribar al Sant Tomàs del calendari.

He tingut temps de pensar-hi en el trajecte en cotxe des de la Diagonal fins a Vila-rodona, a l’Alt Camp. Em sobrava quasi una hora i m’he decidit a acostar-me a Santes Creus. La potència del monestir, l’austera eficàcia del gòtic, la serenitat dels claustres m’han portat lluny de les cabòries del matí. Trobo una restauració senzilla i eficaç, una senyalització adequada; coincideixo amb un grup d’estudiants que fan una visita guiada. Em separo del grup per tenir la sensació solitària de les meves passes ressonant en el paviment dels claustres.

Apunta una incipient primavera; l’aigua trenca el silenci. Sortint un regidor d’Aiguamúrcia, el municipi de Santes Creus, em vol ensenyar des de l’entrada del recinte monàstic el moviment de terres d’una depuradora situada just dessota d’aquesta entrada, en un meandre artificial del riu; les obres estan aturades, hi ha un procediment judicial en marxa i no està clar que el seny s’imposi i es busqui un canvi d’emplaçament. Em sembla un disbarat difícil d’explicar.

A Vila-rodona faig una immersió en l’entusiasme municipal d’un equip sòlid i compacte que no para de rumiar en el futur del poble: visitem l’escola bressol, l’ampliació en construcció de l’escola, el futur polígon industrial. Tenim un contacte amb empresaris: la cooperativa, els promotors del polígon, una impremta de tradició renovada, uns inversors que volen instal·lar una fàbrica de prefabricats de formigó, el president del Casal.

He començat la visita per aquest Casal: 10.000 metres quadrats d’equipament construïts solidàriament i desinteressadament pel poble. És un patrimoni que avui seria impossible. Ens trobem ací amb una colla de vells lluitadors; em comuniquen les seves esperances de canvi, ja no esperen res més; només això; hi percebo l’emoció, la vibració de les conviccions profundes.

Visitem també el Columbari romà i veiem el recorregut del riu Gaià que pot esdevenir un parc fluvial.

A l’hora de dinar alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, empresaris i empresàries i vells lluitadors compartim un mateix projecte. És la síntesi d’un projecte socialdemòcrata per a Vila-rodona. Progrés per a tots, creació de riquesa, obtenció de recursos, creació de serveis comunitaris. És una esplèndida lliçó, un bon argument per trobar ja molt lluny les velles cabòries dels anys trenta. Només cal no oblidar mai les arrels. Els vells són encara ara la veu de la consciència, la salvaguarda dels principis; i miren aquest horitzó de progrés amb esperança vigilant.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.