Diari de Girona 

En poc més d’un any, d’ençà de la col·locació de la primera pedra, s’ha pogut produir el diumenge 15 de desembre la inauguració solemne de la nova església parroquial de Santa Eugènia de Ter. La presència del bisbe Carles Soler i de l’alcaldessa Anna Pagans acrediten la doble dimensió i importància d’aquest acte. Però més enllà dels símbols i de la representació el que és important de veritat és que els nous locals ja fa uns dies que treballen a ple rendiment i amb comoditat, i que en els actes de diumenge hi van passar uns quants centenars de veïns amb cara de felicitat i alegria.

Hi ha en aquest acte en primer lloc un fet de justícia i reivindicació històriques. Santa Eugènia havia esdevingut el barri més poblat de Girona i en aquest trànsit de poble a barri i com a conseqüència de la Guerra Civil s’havia quedat sense església. En els anys setanta, Santa Eugènia era un poble sense església, sense plaça, sense equipaments, sense edificis institucionals. Un barri que creixia però que estava desestructurat.

D’aquí que adquireixi una importància simbòlica excepcional la coincidència cronològica entre la inauguració de la nova església i l’acabament de les obres de remodelació del carrer Agudes. Aquest carrer, amb una nova secció, un nou i potent enllumenat i una vorera molt ampla contigua a la plaça de Santa Eugènia que s’amplia i es reforça esdevé així un eix ciutadà i comercial, una fita, una referència. Es tracta de reforçar una nova centralitat i donar pes a l’àrea de la plaça i de la frontissa amb Salt, i redoblar els esforços per garantir qualitat, neteja, seguretat, prestància, per tal que ja quedin per sempre més com una anècdota en la història els anys no tan allunyats en què els blocs de la plaça es recolzaven en un simple descampat.

És la culminació de tot un procés de reequipament subratllat pel president de l’Associació de Veïns, en Salvador Llorente, i per l’alcaldessa en els seus parlaments en l’acte d’inauguració de l’església: CAP, escola-bressol, escola, institut, pavelló, camp de futbol i piscina coberta i climatitzada configuren avui l’oferta de Santa Eugènia – Can Gibert, assolida colze a colze entre les raonables reivindicacions dels veïns i l’acció municipal i institucional.

Si el procés de reequipament, que haurà de continuar, és tan clar, com és que s’atorga tanta importància a la inauguració de l’església? Com és fins i tot que una administració de majoria socialista s’hi ha sentit directament implicada i compromesa?

La resposta és molt simple però es perd ja ara en el terreny d’una reconstrucció impossible, esdevinguda ficció per voluntat de molta gent. S’anava a consumar un disbarat urbanístic i litúrgic alhora. Es col·locava una església entrada amb calçador entre un passatge estret, tres carrers i un  bloc de pisos. N’haguessin patit els veïns més immediats, tots els veïns del barri i la pròpia dignitat eclesial i cívica de Santa Eugènia. Calia assegurar un edifici amb personalitat pròpia, emblemàtic, de singularitat arquitectònica.

Es tractava de crear un referent nou en la geografia urbana, amorosir una cruïlla complexa, crear espais de llum, encaixar formes, crear geometries que es traduïssin a dins en espais de treball i de recolliment. La coberta de fusta, la força de les bigues, una autèntica volta de curvatura suaument convexa, descansa en peces de formigó net i clar. S’ha evitat el disbarat que quedarà en les carpetes dels projectes no fets. A diferència del que sovint passa, la rectificació ha sigut per millor, molt millor i diferent.

I queda molt clar per a tothom en la inscripció a la porta la filosofia del nou equipament. És, en primer lloc, casa de Déu; és el que vol l’Església. És casa de la comunitat. Aquí hi desenvoluparà les seves activitats la comunitat cristiana de totes les edats i responent a totes les necessitats d’acord amb les necessitats socials i eclesials que els salessians i el consell pastoral identificaran amb claredat. I és també casa del poble, casa de tots. L’església es compromet de forma militant i generosa a no excloure ningú, a actuar amb actitud integradora, a fer efectiu el missatge evangèlic amb una visió àmplia i molt oberta. És aquesta triple dimensió la que fa del nou edifici de l’arquitecte Arcadi Pla no només una església sinó també un centre cívic. Lloc de culte i espai de convivència, lloc de pregària i espai de solidaritat, punt de reflexió i centre d’activitat col·lectiva i comunitària. És una bona manera de fer ciutat. La dimensió física esdevindrà una presencia palpable en la vida quotidiana dels veïns, amb accent propi, amb so de campanes, amb capacitat d’identificar i qualificar un espai urbà. La dimensió cívica s’explicarà diàriament en el servei a centenars de persones, i la dimensió espiritual correspondrà a l’espai íntim de la religiositat individual o a la dimensió comunitària i  eclesial.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.