Diari de Girona 

Abril acaba pletòric amb una explosió de la natura. La vegetació es mou i adquireix sobtadament vida; és durant unes setmanes vida en expansió. Els colors i les textures de les fulles encara no han agafat aquell to més fosc i metàl·lic de l’estabilització. Les flors dominen l’escena urbana, els marges, les cunetes.

De Sarrià a la Tallada, per la Costa Roja, Medinyà, Cervià, Sant Jordi, Colomers, Jafre, Verges, les roselles tenyeixen els camps i els marges.

La ginesta ha començat a florir. Les pluges recents atorguen al paisatge una comfortabilitat refrescant que feia mesos que no vèiem. Tot és més net, més clar; fins i tot sembla més endreçat per més que ja és sabut que els manuals conceptuen les roselles com a males herbes. Però ara amb una agricultura en retrocés sembla com si els mateixos pagesos fessin una concessió a la poesia del paisatge; com també ho han fet sempre amb l’acurada geometria dels conreus.

A Sarrià de Ter, les acàcies florides, les alzines, els pollancs, els liquidàmbers i els baladres de l’autovia posen ordre i humanitzen un vell paisatge urbà endurit durant dècades pel ciment, els accidents i les vores impresentables. L’Horta, els Vinyers i la Rasa han agafat consistència urbana i qualitat i el Camp dels Socs anuncia totes les seves potencialitats de futur. Sarrià s’ha dotat d’una autèntica columna vertebral i Girona indirectament hi surt guanyant una entrada digna i un factor de compensació pel nord dels creixements intensius massa concentrats al sud i l’oest.

Repasso mentalment aquestes coses, ressegueixo amb mirada atenta aquestes variacions mentre vaig  a la Tallada d’Empordà. Assisteixo a la inauguració, per part de l’alcalde Narcís Gibrat i el conseller Ramon Espadaler, d’una nova captació d’aigua, l’equipament del pou i el tractament de l’aigua per a l’abastament de la Tallada i els nuclis de Marenyà i Tor, pendent de resoldre el tema de Canet.

La Tallada tenia un pou a vuit metres de fondària que va acabar amb l’aigua contaminada per nitrats. L’excavació d’un nou pou a 36 m de fondària i un sistema per evitar la contaminació de l’aqüífer més profund ha resolt en un any un problema que afectava la qualitat de vida actual i les possibilitats de creixement immediat del poble. L’alcalde estava emocionat i oferia generosament les instal·lacions als pobles veïns que ho poguessin necessitar.

La solució i la col·laboració institucional van ser ponderades per tothom. I és cert.

Al migdia un dinar popular posava un digne colofó a una festa plena d’alegria i de satisfaccions.

La Tallada no ens pot fer oblidar però tots els pobles que s’han d’encarar a un problema semblant. I en la mesura que el problema té una altra dimensió convé ponderar que el Departament de Medi Ambient hauria d’assumir responsabilitats de prevenció de les causes de contaminació per nitrats i de la degradació dels aqüífers superficials. No sempre es podrà anar a buscar uns metres més avall la solució. Cal ordenar la gestió dels purins, caldrà potser regular les instal·lacions ramaderes i convindrà emprendre accions de sanejament que col·laboren a regenerar els aqüífers i a retornar la confiança a la població.

Llàstima que en acabar i en roda de premsa el conseller es va embrancar en noves consideracions sobre el Pla Hidrològic Nacional i en Pasqual Maragall. Amb tota la cordialitat que el caracteritza i la cara de bon nen que fa no ens podem pas estar de dir-li que durant l’acte institucional va ser impecable.  Després no. Sobretot perquè barrejar purins i PHN, la Tallada i l’Ebre és una imprudència impròpia. És clar que potser tot neix de no tenir la consciència tranquil·la.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.