Diari de Girona

Arriba Setmana Santa. Som a les portes del Diumenge de Rams. Demà passat la plaça dels Apòstols s’omplirà de gironins i gironines de totes les edats per participar com sempre en el ritual de la benedicció. La mainada escombrarà el terra amb els palmons, i els grans els acompanyaran pacients mentre a l’interior de la Catedral començarà la celebració de l’ofici. Asseguts als bancs o als esglaons de les capelles laterals els fidels seguiran l’inici de la litúrgia que anuncia una setmana plena d’intensitat religiosa en el record. Una setmana de silencis densos i espessos, només calmats, per l’aire tranquil de tardes allargades, de postes tranquil·les, d’una atmosfera tèbia i vital, d’una respiració olorosa dels despertars primaverals intuïts. Els primers brots despunten als arbres dels jardins de la ciutat, als marges del camí de les Creus, als corriols de les dreceres de la vall de Sant Daniel. Dilluns, la ciutat atrafegada esbandirà les boires del record profund i intens d’una altra època. Un temps, ja escolat, que el dijous sant i després de l’exhibició exultant dels monuments, en un recorregut pautat per totes les esglésies de la ciutat, amb altars atapeïts de flors i palmes i palmons, obre les portes a les hores mortes del divendres i el dissabte. Hores literalment mortes en silencis i quietud inexplicables, on tot s’atura, gairebé fins i tot el temps. Com s’arrossegaven les hores tristes de la vetlla de la mort fins a l’esclat de la Resurrecció de diumenge.

Durant segles, i dècades, tota la setmana els fidels han pujat a la Catedral més que cap altre moment de l’any. Però ni aquest diumenge ni tots els altres diumenges anteriors, ni totes les setmanes santes, els fidels no han parat esment de la intensitat històrica que trepitgen. Transportats per les predicacions no s’aturen ni un instant a reflexionar sobre les lloses de la plaça dels Apòstols, ja molt remenades, però testimoni de diversos enterraments i referència de l’antic “cementiri dels marrechs” que hi havia hagut. Com tampoc no arriben a entretenir-se en les inscripcions llatines de les làpides del pla de la Catedral, davant de les capelles o davant mateix de l’altar major. En un exercici purament contemplatiu tampoc no s’aturen en les làpides i els sepulcres del claustre, de l’aula capitular, de la capella de la Mare de Déu del Claustre. A la nau domina l’altar major, la nau mateixa o les rosasses i el joc de llums que convida a aixecar la vista enlaire. Al Claustre manen els capitells i les històries bíbliques, les escenes quotidiianes.

I no obstant, en un joc indestriable entre la vida i la mort el caràcter viu de la institució catedralícia i de la organització canonical, dels beneficis, de la jerarquització de l’administració, de les rendes, de l’economia, de les dotacions i fundacions, teixeixen una xarxa espessa i complexa d’interessos i de solidaritats, de relacions familiars, de prebendes que es transmeten i de voluntats de predomini social que s’expressen físicament a la Catedral. Els que han viscut a la Catedral, els que han viscut de la Catedral, els que han fet viure la Catedral i l’han alimentada amb les seves donacions perceben com un privilegi la possibilitat de ser enterrat en el recinte sagrat, de viure prop de Déu i en un diàleg permanent. És la lliçó que es desprèn per al Claustre del llibre de Brígida Nonó: ”Aquí es redacten i esculpeixen inscripcions”. Aproximació al corpus epigràfic de la ciutat de Girona (Universitat de Girona, Institut del Patrimoni Cultural, 2003), que en realitat conté un “Corpus Inscriptionum Claustri Cathedralis Gerundensis” i més recentment i, molt especialment, el llibre de Javier Antón Pelayo i de Montserrat Jiménez Sureda: La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del Pla de la Catedral de Girona. (Diputació, F. Eiximenis, 2005). Nonó transcriu les làpides del claustre i completa la seva visió en un article en el darrer número de la Revista de Girona. Antón i Jiménez Sureda van una mica més enllà. Transcriuen, tradueixen, reprodueixen amb un fidelíssim dibuix manual a escala i s’endinsen en la recerca de les fonts documentals per tal de contextualitzar el paper i la projecció dels diferents personatges enterrats entre 1601 i 1963. A tot el pla de la Catedral una immensíssima majoria de canonges, divuit bisbes, un abat de Sant Feliu, alguns beneficiats, i l’any 1677, la Marianna Caragol Martí, germana de canonge, més per la seva pietat que pels seus vincles de sang, com diu la inscripció. Destaca al mig de la nau una làpida en blanc, i una sepultura buida, a punt per a algun bisbe que s’hi vulgui enterrar. Antón i Jiménez no entren en els enterraments de les capelles, amb tota seguretat d’època anterior i tampoc no reporten els sepulcres de Ramon Berenguer II i d’Ermessenda, sense inscripcions. Al Claustre, Nonó detecta un sarcòfag romà, molts sarcòfags del segle XIV i una nòmina important de personatges d’èpoques diverses i més diversificats que els enterrats al pla de la Catedral. Destaquen ultra el sepulcre famós d’Arnau de Soler, d’entre les poques dones enterrades al Claustre els d’Elionor de Cabrera (s.XIV), Beatriu, esposa d’Arnau de Terrades (1348), Guilleuma de Rocabertí (1312) i Sabina Sayol, al segle XIX.

Més enllà de la recerca rigorosament i escrupolosament empírica d’Antón i Jiménez Sureda vull destacar l’esforç per entrar en la significació social, cultural, i intel•lectual dels enterraments i de les inscripcions, i l’establiment d’una relació entre el grup de notables enterrats, la vida de la Catedral, la vida de la diòcesi i la vida de la ciutat.

Recomano els llibres d’aparença dura i de contingut atractiu i de notabilíssima documentació. Preserven una memòria que volia perdurar en la voluntat dels enterrats i que podria desaparèixer per la inclemència del temps i el desgast inexorable de la fricció secular, que ha anat polint la pedra de Girona i esborrant les petjades efímeres de la memòria ara retinguda i gairebé diria fotografiada pels autors en un afany de captar la immensitat total de la Catedral.

El nostre temple té una bibliografia extensíssima però estem als inicis i tot just ara comencem a posar noms i cognoms, cara, vida i mort als seus moradors, als seus benefactors i a la societat que la va alimentar amb el seu esforç, la seva pietat, i els seus sacrificis i contribucions econòmiques.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.