Diari de Girona

Dissabte de la setmana passada es va aixecar un dia fred, com tots aquests darrers dies. Hi havia una gebrada important que esmaltava de blanc els marges i els camps de la rodalia de Girona. Anunciava també un dia clar i net, de sol tebi al migdia. Un bon dia d’hivern.

A primera hora vaig enfilar l’autopista i vaig anar a Maçanet de la Selva per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova nau logística de l’empresa Frit Ravich. Hi vaig arribar poc després de les deu i es veien ja grups nombrosos de persones, famílies senceres, que avançaven cap a la carpa que s’havia preparat amb estufes per esmorzar de manera confortable. Feia goig el moviment i es respirava alegria i optimisme. Només d’arribar vaig trobar la filla d’uns amics de Girona, que fa temps que treballa en aquesta empresa.

Tan bon punt vaig entrar al recinte es veia una gran esplanada, a mig excavar i amb màquines en moviment, espai que ocuparà d’aquí poc més d’un any aquesta nova nau d’emmagatzematge i distribució de les més de vuit-centes referències que comercialitza Frit Ravich, dedicada preferentment a les patates fregides, els fruits secs i els snacks. Judit Viader, directora general, amb un somriure plàcid ens va acompanyar una estona i traspuava optimisme. Vista la gran quantitat de gent que s’anava atansant a l’acte, li vaig preguntar de seguida quantes persones treballaven a l’empresa i amb una precisió automàtica, la Judit Viader va contestar-me: “set-centes trenta-quatre”. Molts dels que assistien a l’acte són comercials que pràcticament mai no paren a la fàbrica i que, fins i tot, tenien ganes de veure-la i ensenyar-la a la família, però naturalment estava tancada i ningú no es volia perdre el moment culminant del dia.

La família Viader, el senyor Josep M. Viader i la seva esposa, Rosa Codina, amb els seus fills Judit i Albert, el seu nét i la seva néta, i la seva jove, esperaven l’arribada del president de la Generalitat i de l’alcalde de Maçanet, que s’havien trobat primer a l’Ajuntament. No paraven de saludar els treballadors i els convidats, amb evident i íntima satisfacció. La Judit mateixa explicaria com, amb cinquanta anys, l’empresa que havia fundat el pare Viader i alguns amics i la incipient fabricació de patates fregides a la ‘patatera’ de l’hort de la casa s’havia acabat convertint amb esforç, dedicació i qualitat en una empresa capdavantera, amb una xarxa comercial molt apreciable, amb mercats en expansió, amb creixement constant, i amb la perspectiva d’una inversió de quinze milions d’euros en la nova nau que dissabte passat començava simbòlicament a construir-se. No va faltar una bossa de patates a l’interior del cilindre que seria dipositat a la primera pedra que es col·locaria després. Judit Viader, Antoni Guinó i Artur Mas van desgranar, en els seus parlaments, l’argument empresarial, municipal i general que els corresponia. L’alcalde no s’estava d’explicar que l’existència de polígons i de serveis preparats i una localització estratègica era una garantia per a l’activitat econòmica, i que la inversió de Frit Ravich era, pels temps que corren, un regal.

Cal reconèixer la valentia, la intel·ligència, l’habilitat, la capacitat, l’equip que s’ha anat construint al voltant d’un pla estratègic ben definit per créixer i assolir nous mercats, amb productes cada cop més definits i elaborats i amb una gamma més competitiva i atractiva. Però l’inici de la construcció del demà, que és el lema que s’havia triat per a simbolitzar tota la importància empresarial de l’acte, no pot fer oblidar el caràcter pioner dels que van començar i la intuïció i el coratge dels constructors dels fonaments que han permès la gran expansió posterior.

Però, a hores d’ara, el que més m’impressiona, el que em sembla del tot remarcable és aquesta xifra que he fet servir com a títol de l’article. Set-cents trenta-quatre treballadors són moltes persones i moltes famílies vinculades directament, i moltes més indirectament, a aquest projecte empresarial, ampliació de la realitat potentíssima que ara ja és. Amb fonaments sòlids, Frit Ravich ha decidit ampliar i créixer, assegurar els mercats, eixamplar horitzons, perfeccionar processos, garantir més i millor servei amb una atenció acuradíssima al client. No són temps fàcils, no circula tant diner com voldríem, no hi ha facilitats de crèdit, el mercat de treball està molt estancat i es fa molt difícil crear nous llocs de treball. En aquestes circumstàncies mantenir-ne prop de vuit-cents en un territori on la dimensió de les empreses no és gran, on tenen més pes en termes de llocs de treball algunes empreses del sector públic que el sector empresarial, el que és realment remarcable és això. Assegurar activitat, ocupació, creació de riquesa, en una població de la Selva que deu la seva vida i la seva activitat a l’entramat empresarial que es localitza en els seus polígons, és també un servei. Només caldria imaginar la diferència que hi hauria entre l’existència o no d’aquesta i moltes altres empreses.

Seguretat, confiança i optimisme són, a hores d’ara, condicions indispensables per construir de manera realista el futur, el demà, perquè és del tot evident que el futur comença ara.

La família Viader-Codina sap l’esforç que representa pagar les nòmines, però sap també que, com la Judit mateixa va dir, un component indispensable del seu projecte empresarial és la bona gent que integra el col·lectiu de treballadors i treballadores de l’empresa.

Estic segur que dissabte a l’hora de dinar es van concedir un descans merescut i devien respirar amb un somriure de satisfacció. Sabent, perquè així els ho ha ensenyat el seu pare, que només l’esforç constant és recompensat.

Tots sabem que ens calen més empreses com aquesta i tots sabem que en diferents sectors n’hi ha unes quantes. Però ara més que mai ens en calen més.

Tornant per l’autopista, el Pirineu mostrava les seves neus precàries. Sé segur que les terres altes respiren un punt de tristesa esperant amb impaciència la neu que no arriba. Després del bany d’optimisme de Maçanet un record realista per a les estacions d’ esquí i el sector del turisme de muntanya que també espera i mereix una ocasió millor.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/20/set-cents-trenta-quatre/542860.html