Diari de Girona

En el dramàtic desconcert quotidià del Pròxim Orient la recent dimissió de Shlomo Ben Ami és una notícia estimulant i encoratjadora.

Bem Ami va ser ambaixador d’Israel a Espanya, va estudiar a Washington durant un any, i va entrar en el gabinet de Barak primer amb la cartera d’exteriors i després sorprenentment va acumular la d’exterior i la d’interior. Barak reunia així en una sola mà dues peces clau de l’escenari polític israelià en la perspectiva d’assolir un acord de pau.

Ben Ami va tenir la pau a la punta dels dits. Mai com en les negociacions que ell va conduir no s’havia arribat tan a prop d’avançar cap a un acord estable. No he trobat enlloc una explicació raonable de per què es va arribar tan a prop de la pau i ara en som tan lluny. La lògica del conflicte planejada en els seus termes actuals, escalada imparable de violència, escapa a tota racionalitat.

De fet, la ruïna de Palestina, la fam i la misèria, la prestació física dels territoris, les imatges diàries d’uns territoris arruïnats i desarticulats no és un fenomen aïllat. Aquesta ruïna irreparable s’acompanya d’una crisi sense precedents en l’economia israeliana que ha passat en tres anys de creixements espectaculars de l’ordre del 7% del PIB a un creixement zero. Tot i que la situació a Israel no és comparable a la de Palestina, són angoixes diferents i urgències també diferents, no s’escapa a ningú que Israel se sosté ara d’una manera artificial apuntalat per les connexions i la solidaritat internacional, això sí, des d’una posició de sortida molt sòlida en el terreny de la recerca, de les noves tecnologies, de l’agricultura especialitzada, de les infraestructures i d’una indústria moderna i competitiva. Però el col·lapse del turisme, que és total i catastròfic, la por, i l’aïllament respecte a la mà d’obra dels territoris de Gaza i Cisjordània produeix efectes de desgast en uns i altres. Pel costat palestí tot és pitjor, molt més dramàtic, i tot més precari i més pendent encara de l’ajuda internacional en aquest cas plantejada en termes d’ajuda humanitària.

Avui la premsa parla d’un inici desgast d’Ariel Sharon. Les enquestes comencen a expressar una reducció de la seva popularitat. Però en la seva particular manera d’entendre la lluita contra el terrorisme, l’extermini ha conservat un alt grau d’acceptació durant mesos molt llargs.

En una situació de guerra larvada, els recolzaments a una política contundent i radical són sempre molt variats. Però ara comencen a alçar-se veus contra una escalada que porta a la destrucció mútua. Veus que alerten del risc, per primera vegada en tota la seva curta història, de desaparició del mateix Estat d’Israel. Apunteu que cec en la seva pròpia potència, que és indiscutible, aniria covant contradiccions internes i externes prou greus per  generar una fractura insalvable. Un poble que ha resistit mil·lennis en l’adversitat, i que continuaria resistint, trobaria ara factors de crisi interna. Una societat aglutinada fins ara per un objectiu comú, la consolidació de l’Estat d’Israel, es trobaria dividida per una qüestió de mètode i estratègia.

Sóc, i ho he declarat públicament, un admirador de l’Estat d’Israel i les seves realitzacions. Sóc un radical partidari de la creació de dos Estats: Israel i Palestina amb fronteres estables. Voldria veure estendre’s per tot l’Orient Pròxim la prosperitat que vaig conèixer fa quinze anys a Israel. Vull que el poble palestí trobi el camí de la pau, la solidaritat i el respecte que mereix. M’agradaria veure sòlides estructures democràtiques a tota la zona, en països àrabs o no, veure prevaldre el respecte radical o les llibertats col·lectives i individuals, assistir als respecte sistemàtic als drets humans i ales resolucions de les Nacions Unides.

Avui no em convencen les raons i dels uns ni dels altres. Assisteixo perplex als debats que es produeixen a la premsa internacional amb actituds maniquees i fal·làcies argumentals sobre el sentit de la violència dels uns o dels altres. Justificacions d’encàrrec o convenciments doctrinaris. Estic força convençut que ni Sharon i Arafat ho podran resoldre. Potser la solució estigui en la negació de tots dos, i no en la desqualificació unilateral d’un.

De moment, però, trist i abatut a cada mort nova que llegeixo o escolto al Pròxim Orient el moviment de Shlomo Ben Ami em sembla simplement saludable. Potser l’instint d’historiador, el coneixement dels fils interiors del conflicte i la memòria de Rabin l’han portat al convenciment que pel camí actual no s’albira la pau.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.