El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern.

És possible que els socialistes haguem estat massa lents de reflexos en la definició de les nostres pròpies posicions, i massa tímids en l’exigència del compliment dels compromisos de l’Estat amb Catalunya pactats el 2009. I no obstant això,  el primer secretari del PSC va avançar una proposta el dia 29 de febrer i en la primera de la primera cimera amb el President de la Generalitat va lliurar un document, que tenia moltes portes obertes i, fins i tot, feia possible el concert.

Però ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de fer un gran acord de país que sigui un bon fonament per a una negociació que serà dura, però que és imprescindible per corregir tots els desequilibris que hem esmentat.

Ara, el problema radica en el fet que el debat sobre el pacte fiscal s’ha barrejat i ha quedat desvirtuat enmig del debat sobre el sobiranisme i les aspiracions d’independència. Els sectors més radicals del sobiranisme i de l’independentisme han instal·lat l’equació: pacte fiscal = concert econòmic = independència. Parteixen d’una formulació simple, si fem que s’equipari pacte fiscal i concert econòmic haurem fet drecera i haurem escurçat el camí cap a la independència per frustració de la solució negociada.

No defujo el debat sobre la independència. No queda lluny en el temps el moment que els estatuts del PSC recollien el dret d’autodeterminació dels pobles i aquest dret s’ha votat, l’hem votat, més d’una vegada al Parlament. Fins i tot, m’atreveixo a dir que des de les meves conviccions catalanistes trobo en l’horitzó de la independència un punt de lògica intel·lectual. Puc afegir que no veig clar el camí i, encara menys, els resultats. Ho sento, però a l’entusiasme col·lectiu hi contraposo unes dosis de racionalitat i pragmatisme, i greus interrogants sobre l’itinerari cap a resultats plausibles i tangibles.

Però sobretot vull ara insistir que a l’hora de parlar de finançament, solapar-hi el debat de la independència tergiversa les coses, modifica els objectius immediats i afebleix la unitat.

Hi ha, esclar, qui pot portar els seus plantejaments a l’extrem i formular la següent asseveració. Volem el concert. Si ens neguen el concert, volem una consulta i fruit del resultat de la consulta volem que el Parlament de Catalunya formuli una declaració unilateral d’independència.

Justament per això és legítim que ens preguntem ara què volem. Els diners i el model o la independència? Un gran acord, un nou model amb la limitació de la solidaritat o la independència de Catalunya? Per alguns la resposta és clara: tenim pressa, diuen, i conceptuen la independència com la clau de totes les solucions, com un gran principi ordenador de les coses de Catalunya, sense cap condicionant. No sé si a hores d’ara, en el context actual, en el moment de màxima limitació de sobirania a favor de Brussel·les i en un context de brutal restricció econòmica és realista plantejar l’objectiu de la independència.

De moment jo em pensava que volíem els diners i que en això podíem estar tots d’acord. Però tal com estan les coses és el Govern de Catalunya qui ha d’aclarir si vol els diners i el model o busca directament la confrontació fins a les últimes conseqüències.

Els socialistes, com deia al principi, estem a favor del pacte fiscal i no estem a favor del concert econòmic en els termes del finançament específic de Navarra i el País Basc. Per què?, doncs simplement perquè els hem de considerar una anomalia i una excepció. L’anomalia té arrels històriques, remotes i recents, i aquestes arrels són les que porten en el context basc els  socialistes d’Euskadi a defensar per al seu territori el concert.La generalització del sistema de concert és avui inviable i l’extensió a Catalunya d’un model equivalent al del País Basc, insostenible. Els que diuen concert o independència ho diuen perquè saben que el concert no és possible.

Sí, en canvi, que és possible tota la resta i un anivellament progressiu que, sense arribar al sistema ‘foral’ del concert, administrat, ja és curiós, en bona part per les diputacions, ens dugui a resultats similars, equivalents i proporcionals.

És veritat que a vegades sembla que som presoners de les paraules. Els sindicats, per exemple, igual com diuen que no volen un concert com el del País Basc, diuen que volen el concert del segle XXI. Doncs si és per les paraules que no quedi. Catalunya pot i ha de tenir un règim específic amb el mateix encaix legal que els altres sistemes específics, inclosos el basc i el navarrès.

Però si volem la millora real del poder i dels recursos caldrà que no ens encaparrem en un concert a la basca, que seria implícitament la negació de la premissa inicial de l’acord compartit per la immensa majoria dels catalans. Volem més diners, més poder i una solidaritat justa que no engoleixi tota la capacitat de Catalunya de generar riquesa i activitat productiva, que té i tindria  uns efectes empobridors i letals per Catalunya i per al conjunt de l’economia espanyola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.