Diari de Girona

El 21 de gener de 1967, dilluns farà quaranta un anys, quatre monjos de Poblet s’instal·laven a la rectoria de Solius i fundaven un nou monestir cistercenc .Hi havien arribat el capvespre del dia abans. Encapçalava el grup el pare abat Edmon Garreta, abat de Poblet des de 1954, que, a partir de 1965, havia començat les gestions per deixar Poblet i acostar l’orde de la Catalunya nova al cor mateix de la Catalunya vella. Ell mateix ha explicat el sentit d’aquesta fundació, primer al número 136 (1989) de la Revista de Girona (“Solius, paratge monàstic”) i més tard a la mateixa Revista de Girona, número 155 (1992) (“El monestir de Solius compleix vint-i-cinc anys”). En aquest segon article, més doctrinal, es vol deixar constància del sentit, normes de vida, orientació de la formació i el treball, de tota la comunitat. En el primer, en canvi, preval el sentit del territori, del paisatge, del paratge, les condicions naturals de la nova orientació monàstica a Solius. ”A Solius… ens hi vam trobar bé des del primer moment. L’acolliment cordial, la bona gent del veïnat, la bellesa del marc natural, el silenci, més intens encara que el d’ara…”.  I, en el mateix article, continuava més endavant: “Ens hi sentim profundament arrelats en vida i en mort. El vot monàstic d’estabilitat ens hi lliga més fortament que no pas cap altre lligam humà, l’atractiu de bellesa o l’harmonia del paisatge, perquè per a nosaltres, els monjos, Solius constitueix el lloc sagrat del nostre trobament personal amb Déu, cada dia de la nostra vida”. Solius va arrelar i va créixer, i l’any 1987 va assolir prou dimensió comunitària per a ser reconegut com a priorat. Quaranta un anys més tard composen la comunitat onze membres. L’abat Garreta és ara abat emèrit i ha deixat la conducció de la vida comunitària al prior, pare Enric Benito. Els acompanyen el germà Gilbert Gauceran, que vetlla cada dia de l’any pel conjunt de diorames que ell mateix ha anat elaborant i presentant en un edifici fet exprés i que ha esdevingut un motiu d’atracció i de visites reiterades. El germà Gilbert, amb més de noranta-cinc anys, manté la fortalesa necessària i exemplar per dedicar la seva atenció als pessebres que el fan viure. El germà Albert Fontanet ha anat decantant cap a la representació del monestir en les relacions amb l’entorn i el conjunt de la societat, mentre que ara s’ocupen de l’enquadernació el pare Josep Peñarroya, que també fa de cuiner i bibliotecari, i el germà Agustí Relats. El pare Jaume Gabarró es dedica a les traduccions, i encara hauríem de parlar de les dedicacions més variades dels germans Josep Farré, Josep Maria Ferrer amb una dedicació mixta a l’hort i la informàtica, i encara el més jove, el germà Jordan Faugier, i Carles Sánchez que s’hi acaba d’incorporar com a aspirant a la vida monàstica els primers dies d’aquest any. Lligats a Solius per la vida i per la mort, els quaranta un anys de vida monàstica han deixat també algun monjo pel camí (Felip Hortal) i reposa en pau, la pau de la gran renglera de xiprers que emmarquen l’entrada de l’església.

Així, l’antiga rectoria va esdevenir el primer aixopluc d’una fundació monàstica nascuda al darrer quart del segle xx amb el mateix esperit de les fundacions monàstiques que ajudaren a poblar o a repoblar el conjunt de Catalunya a l’edat mitjana, però ara sota l’esperit del Concili Vaticà II i sense les rendes, les dotacions fundacionals i les percepcions pròpies de la societat i de l’economia feudals. Més despullats que els seus predecessors de béns materials, els monjos de Solius han hagut de construir la nova vida monàstica, tot compaginant el treball comunitari i la vida d’oració i l’atenció als fidels de la contrada. Despresos de tot, el paisatge, la natura que envolta el monestir esdevé l’atractiu més visible en diàleg permanent amb les actituds de l’esperit i, sobretot, el valor del silenci, que el pare Garreta esmenta des del primer moment i que ja havia captivat, potser de la mateixa manera, una colla d’anys abans Xavier Monsalvatje. S’hi va instal·lar enyorat de Girona i malalt, convençut de tornar a la ciutat que l’havia captivat i que havia interpretat tan bé i amb una actitud més activa que els mateixos gironins. Monsalvatje va morir a Olot el 1921, on s’hi havia hagut de traslladar per ocupar-se d’una de les oficines de la banca familiar, i l’any següent els seus amics li editarien, bellíssimament, com a obra pòstuma les seves Proses del viure a Solius (edició d’homenatge dels amics d’‘El Pensil’), amb una introducció de Joaquim Pla datada el febrer de 1922. Sortides dels obradors de Dalmau Carles Pla, SA, aquestes Proses acaben amb el colofó: “Et qui scripsit in paci dormiat, et qui ordinarunt, in amititia semper vivant Dei”. Se’n féu una edició de 125 exemplars amb una enquadernació, paper, format, caplletres, orles que fan recordar sense la mateixa riquesa la bellíssima edició del Girona Terra de Gestes i de Beutat que havien compartit com a projecte el mateix Monsalvatje i Joaquim Pla. El pare Garreta esmenta aquesta obra on en diversos passatges hi trobem la vibració pel paisatge que acompanya ara els monjos: “El jardí parroquial, colgat en les boscúries i arredossat en l’ obaga dels xiprers del cementiri, és tot dolorós en les ombres crepuscolars d’aquesta tarda rúfola”. Monsalvatje, que escolta el silenci, aprèn tots els sorolls, ”el xerrotejar dels pardals qui juguen dins el taronger de l’hort, el potejar sec de la conilla espantada dins la gàbia, el xiuxejar de l’escombra al bell matí, l’udol apagat de la llar encesa, el salmejar dels pins a l’arribada de la marinada: tots els sorolls me són grats i coneguts…”.

 

Però Monsalvatje  es pot deixar endur per sentiments més terrenals que els monjos i viure la dolcesa de les suaus ondulacions dels turons i, alhora, enyorar Girona fortament. ”Jo no puc pas estimar com voldria, amic, ni aquestes teves muntanyes, ni aquella humil església que ens aixopluga, ni la dolçor de l’amistat que ens uneix. Car quan m’apar ser transportat per aqueixes carenes tan flairoses i garrides, me fibla amb dolor el record d’una altra muntanya. Es tota ella de topazis i maragdes, on les clàssiques oliveres tenen una ombra movedissa, les runes que la coronen un ressò d’immortalitat, i els horts humils, esglaonats i saqueis, un deix incomparable de bonesa”.

 

Uns anys més tard, Carles Rahola amb una prosa plena de vibracions emocionals va publicar (1934) un Assaig per a una biografia sentimental de Xavier Monsalvatje. Rahola certifica la capacitat del jove olotí traslladat a Girona per remoure les aigües pantanoses d’una ciutat adormida i capaç de menystenir-se i llepar-se les ferides de la història. Rahola concreta l’estada de Monsalvatje a Solius: ”Solius, Solius! Nom evocador. Muntanyoles, arbredes sureres, una rectorieta humil, una petita llenca de mar blava enllà, solitud i, per damunt de tot, l’ensomni i l’enyorança constant de Girona…”. I publica en el mateix llibret sortit dels obradors de la seva família, un text de Xavier Monsalvatje, que és una afirmació doctrinal, una sacsejada, que ara podríem reivindicar en el mateix moment que evoquem la fundació monàstica de Solius i drecem així un pont entre la solitud silenciosa de primers del segle xx i els mateixos silencis que acompanyen la congregació. Aquest text de Xavier Monsalvatje té per a mi un valor testimonial de primera magnitud. Vingut de fora descobreix als gironins la seva pròpia ciutat, la interpel·la i li vol desvetllar la passió per ella mateixa, la seducció pel seu paisatge, li retreu els complexos, denuncia l’ànima mesquina, reclama una visió diferent. És un dels millors Elogi de Girona: “La beutat de Girona és desconeguda i ben sovint malparlada per molts dels seus propis fills. En els seus llavis, la ciutat és trista. I ells no saben que llur mancament de sentit no els permet gaudir de l’essència divina que ha bastit palaus i temples, del tresor de coloracions que palpiten en el seu paisatge, de la claror encegadora amb què l’antorxa dels segles ha encès de glòria i agrandat de triomfal grandesa fins les més humils despulles. En els seus ulls, la ciutat és negra. I ells no saben pas que la ceguera és llur, que el seu mirar és d’homes que no tenen ulls. Ells no saben que hi ha hores del dia que és roenta de llum, hora forta del migdia que inflames el Montjuïc i la Gironella com immenses teieres!; que té albes miraculoses i capvespres entendridors; hora beata en què els xiprers de Sant Pere de Galligans encensen el misteriós prodigi de les constel·lacions tot just nascudes!; en què la nit encanta els rius!; hora santa en què la immòbil pregària de la torre de la Seu vetlla la ciutat adormida”. Quina lliçó! Quin revulsiu dels anys vint per a la vida de tot un segle!

Des de la ciutat que enlluernà Monsalvatje i aquest va descobrir als gironins encegats peregrinaré tres o quatre cops l’any a Solius, portat per la bellesa del paratge, el silenci dels capvespres i l’amistat dels monjos que vetllen el silenci de la vall i la bellesa del paisatge com la Seu vetlla la ciutat adormida.

Publicat a: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2938_4_242278__Opinio-Solius