Pròleg  a Mapa de la ciudad de Solsona. Edició facsímil. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, col·lecció “Ciutats catalanes” núm. 9, 2008

Reprenem la sèrie de plànols de ciutats de Catalunya que vam començar ara fa un any amb l’edició de sis facsímils. En aquesta ocasió es tracta dels plànols de les ciutats de Manresa, Olot, Solsona i Vic que així s’afegeixen als de Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Figueres i Vilanova i la Geltrú. Amb el conjunt dels deu facsímils que ara disposarem podem tenir ja una visió força àmplia de la cartografia de les ciutats de Catalunya, de les diferents tipologies i característiques, i de l’interès singular de la cartografia històrica per tal de captar millor, amb més precisió, la realitat urbana de cada moment i la forma que va anar prenent el desenvolupament urbà de les principals ciutats de Catalunya.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya vol continuar d’aquesta manera el seu compromís simultani amb les tècniques més avançades i d’alta precisió pel que fa a la restitució de la nostra geografia contemporània i amb el rescat de la memòria històrica com a referència tangible per a mesurar l’evolució del país, de les seves ciutats, de la seva especialització i desenvolupament i per a conèixer les causes concretes que en cada cas van portar a la materialització d’aquestes obres d’art, que combinen la seva singularitat artística i la fidelitat a la realitat física que ens intenten transmetre.

En el cas d’aquest plànol de Solsona ens situem al segle XVIII. Lluny encara del context dels plànols geomètrics i de contingut urbanístic que hem vist en d’altres casos. Però la lliçó d’història que es desprèn d’aquest dibuix és extraordinària i conté una gran multiplicitat d’ingredients que em complau de subratllar.

El primer de tots el de la gran continuïtat i fidelitat de la ciutat històrica de Solsona i la seva trama urbana, sense pràcticament modificacions al llarg dels segles d’ençà de la construcció de les segones muralles de les darreries del segle XIV.Com en tants altres casos, aquesta constant és ben remarcable, el clos emmurallat de la majoria de les ciutats catalanes si és del segle XIV marca un perímetre generós, sobrat, que triga segles a omplir-se i desbordar-se. La ciutat –les ciutats- de tota la vida transcorren dins de les muralles fins ben bé, en molts casos, el segle XX o mitjans del XIX, com a molt aviat. El valor històric d’aquesta dada és transcendent. Ho és en relació amb la demografia i també en relació amb la sociologia de les ciutats, i transmet la idea d’unes societats d’evolució lenta i de ritme variable.

En segon lloc, sigui de la dècada de 1740 o de la dècada de 1770, aquest plànol és un aixecament interessant, un dibuix casa per casa, un element de referència per a l’urbanisme dels plans especials de reforma interior dels centres històrics, un parcel•lari, una descripció física, elemental, de la ciutat. Diu algú, un autèntic acadastrament i, en aquest cas perquè no amb ànim de fiscalitat en el context de les reformes fiscals i centralitzadores empreses per la dinastia borbònica? Una fiscalitat que discerneix les jurisdiccions, episcopal o nobiliària, que ens transporta com tantes altres parts de la terra catalana en l’Antic Règim a les vinculacions entre la casa de Cardona i la casa de Medinacelli tants anys dedicada a la gestió de les seves possessions en terra catalana.

En definitiva, un plànol que inclou multitud de dades simbòliques i que obren la porta a la interpretació d’un fet urbà de singular rellevància reproduït amb meticulositat ingènua i acolorit amb finalitats explicatives. L’original del plànol que reproduïm es troba a Sevilla, a la casa de Pilatos, als arxius dels ducs de Medinacelli, fet que també ens transporta a la realitat variable de la geografia de les jurisdiccions i del sistema social de l’Antic Règim. D’aquí que insistim en la distància que separa aquest plànol d’alguns altres, tant com la que separa el segle XVIII del segle XIX.