Les eleccions municipals de 1979 van portar a l’alcaldia de Tarragona Josep M. Recasens i Comes, historiador. El vaig conèixer, per correspondència, en els meus darrers anys d’estudiant, després que ell ja hagués publicat La ciutat de Tarragona (1966) a la mateixa col·lecció de l’Editorial Barcino en la qual unes dècades abans, l’insigne Carles Rahola hi havia publicat La ciutat de Girona. Li vaig fer alguna consulta sobre el cadastre de l’any 1736, que ell havia treballat  i publicat en un article l’any 1964.

La política ens va permetre la coneixença directa en un moment en què els alcaldes de les quatre capitals de província catalanes ens vèiem sovint, ja fos convidats pel president Tarradellas o per l’alcalde Narcís Serra. Aquesta amistat em va portar a fer, el 22 de setembre de 1985, el pregó de les festes de Santa Tecla. Aquell dia, l’alcalde Recasens em va obsequiar amb diversos llibres d’història i amb un petit opuscle d’Adolf Schulten: Tarragona, (Tarragona, Tipografía editorial Tarragona, 1921), traduït de l’alemany al català pel gironí Lluís Pericot. Schulten, que més endavant tornaria sobre el tema, fa un repàs de les restes arqueològiques tarragonines i una evocació emotiva i tendra de la seva visita a la ciutat. Parla de la seva estada al número onze del carrer de la Nau, damunt de la mateixa muralla romana, dels seus àpats a la casa de menjars de doña Pepita, i explica que quan no treballava divagava tot passejant i deixant perdre la mirada en l’horitzó de la Mediterrània, des del balcó. Comenta el passat, present i futur de la ciutat, els plans urbanístics per a l’embelliment (“Els ciutadans de Tarragona volen fer un passeig al voltant de la vella fortificació; aquest serà un formós passeig, però destruirà la quietud i el romanticisme del lloc”), i conclou amb la cita d’un elogi antic de Tarragona i els tarragonins: “Els seus habitants són honrats, ordenats, amables; no s’abracen de seguit al coll dels estranys, sinó que primer els proven, però aleshores els acullen hospitalàriament. El clima és admirablement dolç i l’any com una primavera contínua. El camp és fecund, especialment el terreny muntuós, puix el seu vi es compara amb l’italià”.

He tornat a Schulten perquè té, en Lluís Pericot, un pont gironí i perquè fa pocs dies es va presentar a Tarragona el primer volum d’un llibre sobre la ciutat antiga. Tarraco. Arquitectura y urbanismo de una capital provincial romana és el títol general de l’obra que han escrit Ricardo Mar, Joaquín Ruiz de Arbulo, David Vivó i José A. Beltrán Caballero, amb la col·laboració de Ferran Gris, Javier Domingo, Ignacio Fiz, Marc Lamuà, Patricio Pensabene i Àngel Rifà,  entre aquests noms, algun altre pont gironí! El primer volum tracta de De la Tarragona ibèrica a la construcción del templo de Augusto, el segon tractarà de La Ciudad altoimperial bajo las dinastías flàvia y antonina (siglos I y II d. C) i el tercer s’ocuparà de La Ciudad tardoantigua (siglos III-VII d. C). Volum 5 de la col·lecció de Documents d’Arqueologia Clàssica (URV).

Amb profusió de dades, il·lustracions, cartografia, aixecaments i restitucions, els autors aborden el llarg procés fundacional de Tarragona. Els antecedents ibèrics i la ciutat prop del port, Kesse, abans de Tarragona; la coexistència de l’oppidum ibèric, al pla, amb un campament militar romà estable des dels darrers anys del segle III aC, el desenvolupament entre l’oppidum i el castrum d’un nucli de població itàlic i autòcton, la construcció de les muralles, la definició dels edificis cívics propis d’una ciutat, les relacions amb el seu territori i el port, i la transformació final, fundacional entre l’any 45 i el 36 aC, en la nova colònia Tarraco, la colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco que visitaria Cèsar, hi romandria refent-se un temps, i que als primers anys de la nostra era acabaria dedicant un temple, el primer a August, elevat d’emperador vivent a divinitat eterna.

Els autors aborden l’evolució de la forma urbana de Kesse/ Tarraco (dues ciutats en una) primer, i després de Tarraco; l’ocupació del territori, l’urbanisme i la seva funció, a partir de les dades de l’arqueologia, i el desplegament monumental de la ciutat. Quan es completi aquesta aportació està cridada a ser una fita, un mil·liari en aquest cas, en la interpretació del conjunt de les dades de què disposem i que l’arqueologia aporta generosament; una lectura territorial i urbana de conjunt de la ciutat; una nova capa global, un estrat de coneixement que se superposa a les diverses capes que successives campanyes arqueològiques, i treballs i compendis han anat aportant en el passat i que aquesta reinterpreta.

No és una més; és la darrera, la més completa perquè la cronologia hi ajuda i la més global perquè fa la síntesi de totes les dades històriques, arqueològiques, epigràfiques, numismàtiques… i perquè els autors, en el capítol introductori i després de repassar les aportacions precedents, formulen una inequívoca declaració de principis i reclamen que es plantegin, de cara al futur, autèntics plans d’arqueologia urbana amb l`ànim de transcendir i superar la simple excavació de la ciutat. Sembla una obvietat però calia formular-la; la suma de les dades localitzades i identificades no pot ser feta només des de l’assemblatge de peces separades que s’han anat acumulant per superposició, sinó que cal un canemàs, un discurs, un esquema, una lectura interpretativa que relligui el conjunt de les campanyes i les enfili en el camí de la interpretació històrica. El llibre és, doncs, també, més enllà d’un estat de la qüestió amb les bases de dades disponibles, una invitació a formular una lectura cívica, cultural, urbanística i arquitectònica de la ciutat.

I en el repàs dels contextos històrics en els quals s’ha anat produint el progrés del coneixement de la gran capital de província romana que va ser Tarraco, els autors reivindiquen un compromís polític, ideològic per rescatar el passat arqueològic de Tarragona de la banalització i per construir la Tarragona del futur sobre els sòlids fonaments d’un passat gloriós. Prescindir-ne seria suïcida, per a Tarragona i per al país i els seus  ciutadans.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.