El Punt Avui

A finals de 2012, Josep Poca i Gaya va publicar la Carta en defensa pròpia.Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló (Lleida, Pagès editors, 2012), que Josep Tarradellas va escriure i enviar a Ventura Gassol, Carles Pi-Sunyer i Miquel Santaló el 19 de juny de 1957.

Josep Poca és un home pacient, discret, treballador meticulós i erudit. Ja ho va demostrar a bastament amb l’edició dels dietaris de Maurici Serrahima que, en sis volums, comprenen el període de 1940 a1974 i que amb el títol Del passat quan era present van editar les Publicacions de l’Abadia de Montserrat entre 2003 i 2006, amb un pròleg d’Hilari Raguer i un epíleg de Pere Gimferrer. Aquesta edició reprenia un projecte tot just iniciat l’any 1972 per Edicions 62 i que va quedar interromput. La contribució, doncs, de Josep Poca ha estat cabdal per a fer possible la presentació d’aquest conjunt de materials imprescindibles per al coneixement i la comprensió dels anys del franquisme i de l’evolució social, política, cultural i espiritual de Catalunya i els catalans durant aquests anys. Ara, i acompanyant un altre il·lustre investigador, Albert Manent, ens han ofert un llibre molt singular i útil, el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (Lleida, Pagès editors, 2013) que recull 7.500 pseudònims de 4.500 autors amb un nivell de detall i d’exhaustivitat del qual puc donar fe directament.

Com a documentalista infatigable, Poca ha estat també treballant a l’Arxiu Tarradellas de Poblet i aquí es va topar amb aquesta extensíssima carta que és un al·legat del president a l’exili, Josep Tarradellas, en defensa pròpia i contra els seus companys del Consell Executiu d’ERC, Joan Sauret i García, Antoni Xirau i Palau, Miquel Guinart i Castellà i Joaquim Dardalló. Tarradellas adreça la carta als altres membres del Consell Executiu d’ERC, tots a la diàspora, Pi-Sunyer, Gassol i Santaló.

El nucli de la qüestió és l’intent reiterat de Sauret, que havia substituït Tarradellas a la Secretaria general d’ERC, d’apartar Tarradellas del nucli dur de la direcció del partit, tot considerant que el fet d’haver assumit la presidència de la Generalitat l’obligava a un distanciament institucional. El pensament de Tarradellas és just el contrari i defensa, radicalment, la necessitat de mantenir molt indestriablement units partit i govern, tot entenent que la força de la institució naixia i es fonamentava en la unitat del partit a l’exili i els seus òrgans de govern. Com a rerefons de la carta hem de situar-hi les febleses, les mesquineses i, fins i tot, les misèries de l’exili, i també els enfocaments diferents i confrontats a l’hora de conduir l’acció política de la diàspora republicana. L’intent del govern de la República espanyola a l’exili d’incorporar els diferents partits i la proposta de constituir una mena de diputacions generals de Catalunya i Euskadi, i la condescendència de Sauret en aquesta direcció a favor de l’anomenat Pacte de París (febrer de 1957), irriten profundament Tarradellas que hi reacciona en contra i considera que es renuncia a l’entramat propi de les institucions catalanes. És veritat que el mateix Tarradellas, abans de ser elegit president, el 13 de desembre de 1952, aParís i davant d’una audiència del PSOE, havia dit que calia deixar de banda totes les vel·leïtats per concentrar-se en un únic i gran objectiu unitari: enderrocar Franco. Però l’ús que fa Josep Benet (El President Tarradellas en els seus textos, 1954-1988, Barcelona, Empúries, 1992, p.62-63) d’aquesta intervenció contraposant-la a l’actitud de Tarradellas contra el col·laboracionisme unitari de Sauret, és potser excessiu. És el que apunta Francesc Bonamusa en el capítol “El president a l’exili”, del llibre col·lectiu 1899-1988 Tarradellas o la reivindicació de la memòria  (Lleida, Pagès editors, 2003), quan diu que una cosa era una conferència i un posicionament estratègic i una altra l’acceptació d’unes diputacions generals. El cert és que des que Josep Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat, a Mèxic, el 7 d’agost de 1954, i ja abans, des que Josep Irla havia anunciat la seva voluntat de renunciar i havia signat els decrets que convertien Josep Tarradellas en conseller primer li encomanaven la gestió dels afers de la Generalitat (abril de 1954), l’exili català es va sacsejar i des de l’elecció el 1954 fins 1959-1960, la presidència de Tarradellas va ser una presidència discutida i controvertida. Des de la direcció mateixa d’ERC (acord de març de 1957) i hi hagueren moviments per limitar-li el paper dins el seu partit i el seu mandat presidencial, i des de d’altres forces polítiques i sectors de l’exili, com l’MSC ( el mateix agost de 1954), es va discutir l’elecció primer i la continuïtat de la presidència després. En l’argument central de la carta, Tarradellas acusa directament els quatre destinataris de les seves acusacions i també Josep Pallach i Enric Adroher (“Gironella”) de col·laboracionisme amb els americans i de renúncia a la integritat institucional de Catalunya. El judici de Tarradellas sobre el POUM és sumaríssim i el seu repàs, de part, dels fets de maig de 1937, com la seva actuació per instaurar el poder de la Generalitat en una Catalunya trasbalsada i convulsa per la guerra, són exhibits com arguments a favor de l’autoritat imprescindible. Joan B. Culla, en el seu recentíssim llibre Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012.Una història política (La Campana, 2013), emet un judici sever de l’actuació de Tarradellas en aquesta conjuntura de confrontació interna i parla, àdhuc, de mètodes estalinistes.

Però el valor testimonial de la carta, la trajectòria global de Tarradellas i els darrers apartats de la mateixa carta, on Tarradellas analitza la seva visió del món, de Catalunya i de l’exili, mostren un personatge atent, compromès i lúcid, que sap el que vol, que defensa la institució que representa i que és molt conscient de què es mou a l’interior i com s’allunyava més i més de la realitat un cert activisme de l’exili nostàlgic.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.