Diari de Girona

En Jaume Curbet i Hereu és segurament un dels gironins més GLOCALS que tenim. Ciutadà del món i ciutadà de Girona. Global i local alhora. Atent als fenòmens socials més globals i amb una antena sempre posada, amb intensitats i ones diverses, al carrer de les Hortes de la nostra ciutat, en un punt d’equidistància entre la Llibreria 22, la parròquia del Mercadal i la tertúlia dels esmorzars del Neptú. Des del seu laboratori gironí i virtual, connectat amb mig món, ens presenta ara un destil·lat compacte i finíssim de les seves reflexions i treballs en el llibre Temeraris atemorits. L’obsessió contemporània per la seguretat. (Girona, Curbet Comunicació Gràfica Edicions, 2007). Contingut i auster com sempre, molt poc expansiu, concentrat, depurat, destil·lat, el llibre és un assaig sobre les causes de la inseguretat i sobre la percepció de la violència i de la inseguretat en la societat contemporània. Des de sempre, en Jaume Curbet està acostumat a exigir i a exigir-se la formulació de preguntes adequades. No té mai resposta per a les preguntes mal formulades. Ara, aplica aquest principi de forma directa a la seva reflexió sobre els problemes de la seguretat i es proposa de desemmascarar l’acumulació de simplificacions tramposes que ens fem al voltant d’aquest fenomen creixent i tan propi del món global. La focalització dels casos, l’aproximació perversa i morbosa als fets singulars ens estalvia qualsevol pregunta sobre les causes directes o indirectes de la violència i la percepció de la inseguretat.

D’aquí se’n desprèn un desfasament creixent entre la demanda de seguretat de les societats i dels individus socials i la capacitat i la possibilitat real de produir seguretat, real i percebuda, per part dels poders constituïts. En realitat, en el món global s’ha alterat del tot el concepte del poder, la seva localització física i la seva concreció difusa. Els circuits del diner, dels interessos, de la informació i de la comunicació transcendeixen els àmbits acotats de les administracions i, en el terreny de la prevenció, de la desarticulació i de la penalització judicial, les escletxes del sistema han esdevingut abismes insondables i, en molts aspectes, inabordables sobre la base dels esquemes i de les aproximacions convencionals.

Si entrem, com fa Jaume Curbet, a l’obertura del focus i a prendre distància respecte dels fets aïllats i assagem una aproximació relacional per a conèixer les causes reals de la inseguretat ens trobem amb una interpel•lació punyent que ens demana que ens preguntem per coses que van molt més enllà de la circumstància del cas concret. La societat arbitra i informa explicacions simples, sempre incompletes i sovint falses, que associen, per exemple, delinqüència i immigració, inseguretat viària i conducció temerària, etc. La frenètica voracitat dels esdeveniments fa que cada nou cas tapi l’anterior i actuem sempre per interpretacions limitades i curtes de mires, fixades amb el zoom a fons, en el detall morbós del cas a cas. Perdem sempre de vista fenòmens de més ampli espectre que ens plantegen molts més interrogants i que ens obligarien a abordar-los en uns termes radicalment nous i no gens convencionals que no som capaços de voler veure. Incapaços de reconèixer les causes també ens mostrem incapaços d’atendre adequadament les víctimes reals i de compadir-les, i ens obsedim buscant, com en tants d’altres temes, l’enemic exterior, la causa externa, la culpabilitat exclusiva, excloent i aïllada.

I, per altra banda, la distinció entre risc real i risc percebut ens porta a adonar-nos que els qui més experimenten la sensació d’inseguretat no són els més directament presumptes víctimes de casos de violència o inseguretat, sinó aquells mancats de recursos per reaccionar-hi i adaptar-se a unes circumstàncies noves. Entraríem en el terreny de les inseguretats col•lectives i psicològiques que abasten un espectre molt més ampli que el de l’estricta seguretat ciutadana que, si de cas els que poden, compren. El cúmul d’inseguretats ens deixa orfes davant el món i ens atemoreix per manca de recursos per afrontar una societat nova. El gruix social de l’atemoriment se situaria en aquelles capes menys resistents, més fràgils, a la pròpia naturalesa de les seguretats. Les més proclius, per altra banda, a reaccionar gregàriament a la utilització simplista i demagògica del risc d’inseguretat, concebut com la suma de casos aïllats i aïllables de violència diversa dissociats d’unes causes més profundes.

Jaume Curbet conclou que així s’explica que “per part d’amplis sectors de població d’arreu del món, la proliferació de violències i desastres només pugui ser interpretada crèdulament, ja sigui com un fatalisme natural o com els inevitables efectes col•laterals del progrés”.

No cal dir que “només una comprensió plena ens permetrà deslliurar-nos d’aquesta miopia interessada i, tot d’una, qüestionar aquest model insostenible alhora que obrir espais mentals i socials a l’aparició d’alternatives capaces de transcendir els límits asfixiants que –en els àmbits de l’economia, la política i la cultura -vénen demanant a crits un canvi radical, és a dir, que arrenqui de l’arrel mateixa de les causes que generen els descomunals conflictes i riscos que caracteritzen la nostra societat moderna/capitalista de desenvolupament compulsiu i obsessiu”.

Per acabar vull apuntar que la precisió del diagnòstic ens posa davant del terrible problema de la insuficiència de les solucions que, a escala local, poden crear alguns oasis que no alteren mai el còmput diabòlic del problema a escala global d’un món que és com diu en la cita que hem reproduït de Jaume Curbet, però que cavalca inexorablement caps els deu mil milions d’habitants.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.