Diari de Girona

Aquest any m’ha passat com desapercebut el final de l’hivern. De fet, Setmana Santa ens va arribar massa d’hora i, com deia Narcís Comadira en una de les seves col•laboracions periodístiques, el dia del Ram ens va arribar amb les branques de llorer encara sense florir.

M’han passat per alt les primeres mimoses i els ametllers més primerencs. Però ara ha començat la seqüència inexorable de l’esclat de colors continuat que al camp assenyalen els fruiters escampats aquí i allà o les grans plantacions de pomeres i presseguers, i a ciutat venen marcades per l’avís dels prunus i l’esclat posterior dels arbres de l’amor. Ha començat el temps de flors i el temps de colors. Colors successius, primer tímids, merament insinuats, i més tard esclatants.

Ens trobem encara en la fase més primerenca quan podem veure arbres totalment despullats i al costat fulles totalment descloses. Les tonalitats i les intensitats es reparteixen desigualment segons les espècies arbòries i uns dies de retard entre Girona i Barcelona. El que a Barcelona ja treu el cap de forma ostensible a Girona, uns graus més freda, trigarà uns dies més.

La suggestió urbana dels prunus de l’avinguda Sant Francesc i els arbres de l’amor del carrer Joan Maragall ha passat enguany a un segon pla per l’esclat immens que ahir vaig veure al costat de l’autopista d’un camp immens groguíssim, de naps o colza. Una catifa sensacional esglaonada en el pendís suau que s’estén des dels turons manyacs fins als camps de fusta, les grans pollancredes, encara nues de fulles que hi ha al peu mateix de l’autopista. En el pas frenètic de l’automòbil la visió d’aquest camp, un grup de camps, ordenat, florit, ben conreat em va posar l’esclat dels colors vius, de la natura, com un tema nou i amb tot viscut amb intensitats i sensibilitats diverses any rere any.

El groc em va quedar prou gravat per situar en primer pla aquesta sensació com l’anunci anticipat de l’esclat que ve. I em va agradar la imatge agrària, igualment cultivada, però menys ornamental que les flors convencionals. Després vindrà Sant Jordi amb una saturació de roses insípides, per no dir inodores, manipulades genèticament per produir tots els creuaments i totes les perversions de totes les combinacions cromàtiques fins a les més rocambolesques. No sé si en això hem perdut el punt just de la sensibilitat pels colors i les olors de les flors tan penetrants quan tenen aquella intensitat més natural, per no dir menys de laboratori.

Tot plegat em ve al cap al fil dels dies que venen, dels esdeveniments que s’acosten i potser d’una necessitat vital d’adonar-me que el temps passa, les boires es dissipen, els freds se’n van i tornen els dies llargs i les tardes tranquil·les.

Però, sobretot, per avançar-me a la convocatòria enguany de la cinquantena edició de Girona, Temps de Flors. Sé algunes de les coses que s’estan preparant. Em vam parlar fa uns dies en una passejada urbana amb l’alcaldessa de Girona, l’Anna Pagans, després de tornar de la inauguració de la nova fàbrica d’embotits de Serra i Motta a la Cellera de Ter.

Serà com cada any un gran esdeveniment i una gran convocatòria que situarà, un cop més, Girona en la primera línia de l’atracció de visitants i de difusió dels seus valors de caràcter cultural i patrimonial. Però no podrà ser una més. Cinquanta anys mereixen una atenció especial, un punt més alt de vibració ciutadana, una exaltació col·lectiva major, pensada per ressaltar una trajectòria que permet un balanç molt brillant. És fins i tot potser el moment de pensar i repensar el futur. D’analitzar les possibilitats i els límits, de saber les possibilitats que encara queden per explorar, de pensar nous horitzons. De pensar també, com ja s’ha fet diverses vegades, nous esdeveniments que atapeeixin l’agenda de la ciutat fins a saturar-la fins dalt d’atraccions de la força i la potència del Temps de Flors o de la Temporada Alta. Aquesta reflexió és una inversió de futur, és una aposta, ha de ser un revulsiu, un factor de desvetllament de nous valors i de noves propostes encaixades en el calendari de la ciutat. Temps de Flors ha de ser permanentment renovat, i l’exemple de Temps de Flors ha de ser motiu per una reflexió més àmplia sobre les tradicions que es creen, les que s’hereten i les que s’inventen. L’exposició de flors va ser en el seu moment un gran invent i ara aquest invent té vida pròpia i una dinàmica extraordinària. És per això que la ciutat es bolca cada any i ja ha reconegut i retut els homenatges deguts a les persones que en foren els iniciadors i les principals impulsores durant aquest llarg cinquantenari.

Ara que esclaten els camps és un bon moment per començar l’anunci de l’esclat de la ciutat. Un esclat d’una setmana que serà també l’esclat de tot un any que s’anuncia ple de grans novetats i de fermes promeses per l’esdevenidor més immediat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.