Diari de Girona

Fa pocs dies he vist desmuntar l’enorme ortopèdia que havia cobert, protegit i estintolat la façana de l’edifici de l’antic Banc d’Espanya a la cruïlla entre el carrer d’Álvarez de Castro i la plaça del Marquès de Camps. Ha ressorgit així una vella imatge de la nostra geografia urbana. Encara distorsionada per les tanques d’obres, els materials, i el moviment de les màquines i dels paletes. Però, com a mínim, s’han recuperat els paràmetres visuals als quals estàvem habituats. L’efecte del retorn a la normalitat, de la desaparició dels cossos estranys és sempre relaxant i reconfortant. És com un camí de reconciliació amb els paisatges coneguts de sempre, amb els itineraris habituals, amb els racons amables.

És el mateix efecte que vaig experimentar per Fires en la contemplació de la plaça de l’Hospital i la progressiva aparició exultant de la vella façana de l’hospital de Santa Caterina. La noblesa dels materials, la senzillesa del traç, la força del volum transmeten també optimisme pels quatre costats. Ens acosten a un procés de lenta recuperació de la normalitat. Fa goig veure el pati refet, les magnòlies alliberades també de les seves ortopèdies particulars, i la tanca d’obres reculada uns metres per restablir, en una bona tramada, la  vorera oculta durant un parell d’anys per les rases i els materials. Posats a la porta de la Casa de Cultura, la visió de conjunt de l’edifici de davant parla de l’eficàcia dels treballs realitzats, de la recuperació de la vella esplendor, del restabliment d’uns paràmetres mínims de la vella i coneguda, i reconeguda geografia aquí profundament transformada en la trama urbana. Però l’edifici se’ns mostra amb tota la seva contundència d’espai recuperat per al patrimoni ciutadà.

Estic segur que en un recorregut per diversos racons de la ciutat trobaríem escampades, aquí i allà, mostres diverses i en diversos estats d’evolució d’aquestes sensacions que avui intento transmetre. Obstacles a la via pública, tanques d’obres, bastides contundents, o petits moviments de reparació i de recuperació per a la normalitat i per a la modernitat del patrimoni immobiliari de la ciutat.

Totes aquestes disquisicions venen al cas amb motiu dels temps de crisi fortíssima que estem vivint en una mena de ressaca de l’eufòria constructiva de més d’una dècada. Ara veiem alguns edificis aturats, estructures immòbils, ha disminuït el bosc de grues al qual ens havíem quasi habituat, com si formés part permanent d’aquesta geografia del paisatge que resseguim diàriament amb la mirada, en uns radis variables segons que ens movem a peu o en transport públic o en cotxe. Ha reaparegut la imatge de solars buits, de terrenys tancats entre mitgeres de cases, fruit d’algun enderroc precipitat, amb la perspectiva d’una futura nova edificació. I estic segur que alguns solars, ara buits, romandran així un cert temps, tot esperant temps millors o noves facilitats creditícies que sembla que no arriben o que les entitats bancàries dosifiquen amb comptagotes i una gasiveria que contrasta amb l’alegria viscuda fins no fa gaire. La crisi ens porta, amb rotunditat, la prevalença dels valors de sempre que emergeixen amb força i ens recorden el pes de l’estalvi, de l’esforç, del treball, de les coses petites, també de la rehabilitació. “En temps de crisi, rehabilitació”, criden els experts de torn, els terapeutes del gran daltabaix, com si acabessin de descobrir el valor balsàmic de la feina discreta i poc vistent, del treball callat i lent, de la minuciositat artesanal

Vull reivindicar que el millor antídot contra les modes efímeres és justament la confiança i la credibilitat dels valors ben assentats, de les coses que han madurat i deixat pòsit amb el temps.

Ara és temps de rehabilitació. Només que a Girona, ja fa dècades que ho és i, ara, tenim l’oportunitat i el coneixement de continuar aquesta tasca sense necessitat de descobrir res ni de fer cap aprenentatge. Es tracta de saber veure que el parc d’habitatges de la ciutat necessita, de forma permanent, d’unes tasques de manteniment i de rehabilitació. Es tracta de saber que, tot i l’enormitat de la tasca feta durant dècades, queden encara racons humits i foscos, cases tancades, vidres trencats, teulades enfonsades, edificis mig abandonats, serveis obsolets. I que la tasca que ha donat tants bons resultats s’ha de continuar de forma permanent i constant. En la rehabilitació hi troben escalf i ocupació totes les professions dels bons artesans. És l’hora dels professionals més acreditats. Dels paletes, dels guixaires, dels fusters, dels lampistes, dels serrallers, de tots aquells que intervenen en la consolidació de velles estructures i que sense rancor, calladament, per dins refan el cos malalt de les cases i les adeqüen als temps nous i a les noves necessitats.

Durant molts anys, Girona no havia rehabilitat i un corc es menjava per dins les velles estructures de la bellíssima ciutat vella. Els propietaris no trobaven incentiu en la rehabilitació dels vells casalots que havien abandonat fugint del fred i de les incomoditats. Però la creació de la Universitat de Girona, la recuperació integral del barri vell i un impuls decidit a la rehabilitació han posat la ciutat en primer rengle de les ciutats refetes per dins, confortablement refetes i preparades per afrontar la crisi amb petites obres, sense espectacularitat, que poden i han de continuar la vella recuperació que es percep a cada cantonada. No hi ha, doncs, modes que valguin. “Contra la crisi, rehabilitació”, i aquí ho sabem i ho estem fent, amb l’avantatge que aquesta és una feina que mai no s’acaba. Sobretot perquè el temps també ensenya que quan acabes per un costat ja ha arribat l’hora de tornar a començar.

És així com les cases de l’Onyar, que l’Ajuntament de Girona es disposa a tornar a rehabilitar, esdevenen una bella metàfora  del valor permanent de la rehabilitació.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008120500_4_302283__Opinio-temps-rehabilitacio